Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El meteorit ALH84001 va caure a la terra fa 12.000 anys

Els glòbuls carbonats del meteorit ALH84001, origen de la polèmica

La possible vida a Mart enfronta els científics

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Carl Sagan (2)
Collin Pillinger (1)
Daniel Goldin (2)
David McKays (1)
Entitats Entitats
National Aeronautics and Space Administration (84)
Open University (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Antàrtida (7)
288 lectures d'aquest article
86 impressions d'aquest article
Hi ha vida al planeta roig?
Mart
El planeta Mart va ocupar l'actualitat durant bona part del 1996. Primer per la descoberta d'unes suposades restes d'organismes microscòpics en un tros de meteorit marcià i després pel llançament de dues sondes nord-americanes i una de russa cap al planeta vermell amb la finalitat d'analitzar amb profunditat l'estructura de la seva superfície. L'anunci fet al novembre per científics britànics sobre la trobada de quantitats significatives de matèria orgànica en un altre meteorit d'origen marcià va potenciar fins a límits no vistos en els últims anys la tradicional polèmica entorn de l'existència o no de vida a Mart.
El científics i l'opinió pública van quedar dividits entre partidaris i detractors de la hipòtesi, si bé la discussió especialitzada es va centrar en la determinació de la naturalesa orgànica dels elements detectats en els materials rocosos. Aquesta naturalesa orgànica va quedar una mica en qüestió en el cas del primer meteorit, conservat en un laboratori de Houston, però semblava bastant evident en el cas del segon, analitzat per científics britànics de l'Open University.

El 7 d'agost de 1996, un grup de científics de la NASA, vinculats diferents universitats, van donar a conèixer públicament el descobriment de restes fòssils microscòpiques en un meteorit marcià que havia caigut a la Terra 13.000 anys enrere i que tenia una antiguitat efectiva de 3.000 milions d'anys.
El meteorit, de gairebé dos quilos, de la mida d'una patata i de color groc, havia caigut a l'Antàrtida a finals de la prehistòria després de viatjar per l'espai durant 16 milions d'anys. Aquestes eren les dades que van establir els científics que el van localitzar el 1984 i li van posar per nom ALH84001. Inicialment es va creure que venia de l'asteroide Vesta, però el 1993 es va determinar que era de Mart.

La NASA va advertir que les formes de vida trobades al meteorit eren molt primitives, i van voler evitar exageracions sobre la possible existència o no d'altres formes de vida en els planetes del sistema solar.

El director de la NASA, Daniel Goldin, va dir sobre el descobriment: "Esperem que tothom comprengui que no estem parlant d'homenets verds", i va afegir: "Els éssers provinents de Mart són estructures unicel·lulars molt petites, semblants als bacteris de la Terra. No hi ha proves ni indicis que cap forma de vida superior hagi existit mai a Mart."

El científic i divulgador Carl Sagan, expert en la matèria, va considerar el descobriment "molt estimulant", però va recalcar que encara "no és una prova definitiva de vida". Per altra banda, els més escèptics van qüestionar que el meteorit fos marcià, que ho fossin els organismes microscòpics que contenia, i que la presència d'aquests organismes en el meteorit pogués interpretar-se com a prova de vida.

Diverses observacions van abonar la hipòtesi que el meteorit marcià contenia restes de microfòssils, però cap d'elles podia per ella mateixa demostrar que Mart estigués relacionat amb la vida. Primer, va ser la presència de HPA (hidrocarburs policíclics aromàtics), substància que s'allibera com a resultat de la descomposició de molècules orgàniques. També s'hi van detectar sofres de ferro i magnetita, que a la Terra es donen com a subproductes de l'activitat de bacteris anaerobis. Finalment, les microfotografies van mostrar dos tipus d'organismes: uns amb forma de globus i altres allargats, que no es podien confondre amb la roca perquè estaven separats de la resta del material.

El líder de l'equip de científics, David Mckays, va afirmar estar "absolutament convençut" de l'autenticitat de la troballa, que havia costat dos anys de treballs en secret, i va opinar que "si hi havia vida a Mart, probablement continuï havent-n'hi".

Per afermar la hipòtesi, els descobridors van dir que el meteorit trobat a la Terra era similar a la de les roques marcianes; que els HPA eren més abundants a l'interior de la mostra, amb què es constatava que no eren molècules terrestres; i que aquest HPA només es pot crear en el procés de formació d'una estrella o en les reaccions químiques pròpies de la vida.

L'1 de novembre es va produir una novetat. Un altre grup de científics va anunciar que havien detectat restes de vida en un altre meteorit provinent de Mart. Investigadors de l'Open University de la Gran Bretanya van anunciar els resultats de l'anàlisi exhaustiva del meteorit, l'EETA79001, al qual se li reconeixia una antiguitat a l'espai exterior de 600.000 anys i una antiguitat efectiva de 180 milions d'anys.

El grup de científics, dirigits pel professor Collin Pillinger, va assegurar que havien detectat en el meteorit material de naturalesa orgànica i van aportar una dada que creien definitiva: la presència de carboni 12, un isòtop del carboni que apareix associat a l'enriquiment del gas metà que es produeix per l'acció microbiana.

En el camp de la teoria, s'especulava sobre el fet que les suposades aigües que haurien cobert Mart en algun moment de la seva història haurien estat l'hàbitat d'aquestes formes de vida. Alguns científics creien fins i tot que encara podia haver-hi éssers vius en aquell planeta.

Alguns exobiòlegs van considerar que la semblança entre la Terra i Mart feia probable la hipòtesi de la vida a Mart, sobretot tenint en compte l'existència d'atmosfera en els dos planetes i la presència de carboni, un element bàsic per a la vida.

Més enllà de les discussions científiques, la troballa de la NASA va tenir efectes pràctics inqüestionables. El president dels Estats Units, Bill Clinton, va prometre que es farien "tots els esforços intel·lectuals i tecnològics" necessaris per reactivar la carrera espacial i ajudar a aclarir tots aquests misteris. L'anunci de la possible vida marciana va servir per reactivar els programes espacials nord-americans.

La NASA ja tenia previst, pel mes de novembre, el llançament de la sonda Mars Global Surveyor, que havia de dipositar tres ginys sobre la superfície de Mart amb la missió de recollir-ne mostres. Amb pocs dies de diferència i aprofitant les condicions idònies que es produirien a primers de novembre, estava també previst el llançament de dues sondes més, una altra de nord-americana, la Mars Pathfinder, i una de russa, la Mars 96. Les tres sondes, diferents però complementàries, anirien equipades amb sistemes de cartografia a distància i mòduls de detecció de camps magnètics, magmes i aqüífers. Tots aquest projects amb un pressupost global de 12.500 milions de dòlars.

Després del seu llençament el 17 de novembre i quan encara no havia sortit de l'òrbita terrestre, l'estació orbital russa Mars-96 va desviar-se de la seva ruta i va caure al pacífic. Va ser un cop dur per al projecte espacial rus però també va afectar a d'altres països europeus -entre ells Espanya- que havien invertit en el projecte.

Com a conseqüència de l'interès pels temes espacials la NASA va decidir prolongar l'estada de la sonda Galileu a l'òrbita d'un satèl·lit de Júpiter, fins al 1999, amb uns costos de més de deu milions de dòlars anuals.

Pocs dies després de l'anunci sobre el meteorit marcià, la sonda Galileu va enviar unes imatges del satèl·lit Europa que van fer pensar també en l'existència d'alguna forma de vida rudimentària. Es va veure que al satèl·lit hi havia zones amb aigua emmagatzemada de fins a 90 quilòmetres de profunditat malgrat que la seva superfície era una capa gelada. Els investigadors de la NASA es van representar l'existència d'un nucli calent a prop del qual podria haver-hi formes de vida, i van decidir prolongar l'estada de la Galileu amb la intenció d'obtenir més informació sobre l'estructura del satèl·lit.

L'any 1996 es van obrir nous interrogants sobre la possible existència de vida extraterrestre. Però per obtenir respostes encara quedava molta feina. Caldrien noves anàlisis de meteorits com l'ALH84001 o TEETA79001 i l'estudi de les informacions que proporcionarien les sondes Galileu, Mars Global Surveyor i Mars Pathfinder. La possiblitat que l'home estudiés personalment la superfície de Mart encara era llunyana. No es preveia que s'hi pogués arribar abans de l'any 2018.