Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Massimo D'Alema

Article de referència:
Els comunistes arriben al poder quan ja no ho són
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Achille Occhetto (2)
Antonio Gramsci (1)
Enrico Berlinguer (1)
Massimo D`Alema (19)
Oscar Luigi Scalfaro (14)
Palmiro Togliatti (1)
Entitats Entitats
Demòcrates d´Esquerra (2)
Federació de Joves Comunistes (1)
Olivera (Itàlia) (17)
Partit Comunista Italià (11)
Partit Democràtic de l`Esquerra -Itàlia- (9)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
4 lectures d'aquest article
Massimo D'Alema
Massimo D’Alema va néixer a Roma el 20 d'abril del 1949. Fill d'un diputat del Partit Comunista Italià (PCI) fundat el 1921 per Palmiro Togliatti i Antonio Gramsci, amb només 13 anys ja va intervenir com a membre de les joventuts del PCI en el X Congrés del partit.

Periodista de professió, D’Alema va ingressar formalment al PCI l’any 1968, essent designat secretari nacional de la Federació de Joves Comunistes el 1975. Convençut eurocomunista, el 1983 va arribar a la secretaria regional del partit a la regió de La Pulla i el 1987, el mateix any que seria elegit diputat per primer cop, va ser nomenat responsable de l'organització del partit.

Director de l'UNITA, l'òrgan d'expressió del PCI, entre 1988 i 1990, en desaparèixer el PCI l'any 1991 i transformar-se en Partit Democràtic de l'Esquerra d’Itàlia (PDSI), D'Alema va ser nomenat coordinador polític de la nova formació liderada per Achille Occhetto.

En produir-se la desfeta electoral del PDSI en els comicis del 1994, D'Alema va trencar amb Ochetto, aconseguint arrossegar el gruix de la militància i ser elegit secretari general del partit, que va promulgar uns nous estatuts en els que es decidia “enterrar el comunisme”.

Després d’esclatar els grans processos judicials que van posar en qüestió la legitimitat de la pràctica totalitat de partits del país, el 1996, l'aliança dels excomunistes del PDSI amb el centristes hereus de la tradició democristiana va permetre la creació de la coalició l'Olivera que va guanyar les eleccions d’aquell any. El centrista Romano Prodi va ser designat primer ministre encara que l’autèntic home fort de la coalició era D'Alema, qui va preferir no assumir cap responsabilitat específica de govern.

A finals del 1997, el PDSI va integrar a les seves files diverses formacions polítiques d’extraccions diverses, que el 14 de febrer del 1998 van donar lloc conjuntament a una nova formació, Demòcrates d’Esquerra, en un congrés fundacional de tres dies celebrat a Florència. La nova formació, que preconitzava la defensa de la igualtat i la justícia social en el nou marc econòmic de la Unió Europea, va elegir Massimo D’Alema com a secretari general.

Com a conseqüència de la crisi creada per la caiguda del govern Prodi, el president de la República italiana, Oscar Luigi Scalfaro, va encarregar a D’Alema la formació de govern. El 21 d’octubre de 1998, Massimo D’Alema es va convertir en el primer cap de govern de tradició política comunista en l’Europa occidental de postguerra.

Casat i pare de dos fills, D'Alema era autor de diversos llibres entre les que destacava Un país normal (1995), on defensava la col·laboració de comunistes i democristians, seguint a grans trets l'ideari eurocomunista del que havia estat el seu principal mentor polític, Enrico Berlinguer.