Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Algunes organitzacions es van mobilitzar per obligar els països més desenvolupats a rebaixar els nivells d'emissió de C02

El vicepresident dels Estats Units, Al Gore, va decebre en la seva intervenció a la cimera de Kyoto

L'emissió de gasos C02 és una de les causes de l'escalfament de la Terra

Raúl Estrada-Oyuela, ambaixador d'Argentina a la Xina i president de la Cimera de Kyoto

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Clima, canvi climàtic (96)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Tercer món (32)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Raúl Estrada-Oyuela (2)
Entitats Entitats
Aliança de Petits Estats Illencs (2)
Greenpeace (49)
Grup Intergovernamental d´Estudi del Canvi Climàtic (4)
Organització de les Nacions Unides (606)
Panel Internacional sobre el Canvi del Clima (3)
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (5)
Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (4)
Scripps Institute of Oceanography (2)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kyoto (Japó) (6)
Nova York (New York, EUA) (145)
Rio de Janeiro (Brasil) (9)
Washington D.C. (District of Columbia, EUA) (73)
114 lectures d'aquest article
58 impressions d'aquest article
Cinc anys després de Rio, Kyoto
Medi ambient
Segons el Centre Nacional de Dades Climàtiques dels Estats Units, 1997 va ser l’any més calorós del segle. La majoria de científics consideraven que aquest fet no era casual sinó una clara manifestació de l’escalfament global que registrava el planeta terra. El canvi climàtic i la definició de polítiques que permetessin controlar-lo a ser el tema mediambiental més discutit de l’any.

De l’1 al 10 de desembre es va celebrar a Kyoto la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la primera conferència mundial on es va arribar a acords concrets per reduir les emissions de CO2 i d’altres cinc gasos que es consideraven causants de l’anomenat efecte hivernacle que semblava està causant un increment en la temperatura mitjana del planeta.

El 1997 feia cinc anys de la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (Rio de Janeiro -Brasil-, juny de 1992), coneguda com a la Cimera de la Terra. Aquella fou la primera ocasió en que la majoria d’estats del món, inclosos els més desenvolupats, van debatre sobre l’impacte que les activitats humanes podien tenir sobre el medi ambient i la possible necessitat d’adoptar mesures correctores al respecte.

En aquella cimera es va plantejar que el model econòmic actual podia deteriorar el medi ambient i ser un obstacle per al desenvolupament dels països del Tercer Món. En les conclusions es va reconèixer que els problemes ambientals són problemes socials, i que els països desenvolupats són els que tenen una major responsabilitat en el deteriorament del medi ambient.

Entre els acords signats per tots els països participants a la Cimera destacaven la Declaració sobre Medi Ambient i Desenvolupament, l’Agenda 21 (document que detallava al llarg de 40 capítols un pla d’acció per implantar el desenvolupament sostenible a tot el món) i la Declaració de Principis dels boscos.

La majoria de participants es van adherir a altres acords, sobre els quals no es va arribar a un consens general, com el Conveni sobre el canvi climàtic (compromís per reduir en l’any 2000 les emissions de gasos a nivell de 1990), i el Conveni sobre biodiversitat.

Cinc anys després hi havia encara una implantació molt precària dels objectius formulats a l’Agenda 21, i només s’havia produït algun avenç a nivell local. El 1997 no s’ havia produït encara cap canvi significatiu en relació als problemes ambientals identificats a Rio el 1992: havien seguit augmentant les emissions anuals de CO2, metà i hidroflúorocarbons i el ritme de desforestació tropical i temperada, així com l’avanç del desert, alhora que s’havia reduït la biodiversitat. També s’estava encara lluny d’assolir el compromís de que els països desenvolupats destinessin el 0,7% del PIB a ajudes a la cooperació i al desenvolupament, ja que la mitjana al 1996 era del 0,3 %. Ben al contrari, s’havien retallat els pressupostos dels programes de l’ONU per al medi ambient (PNUMA) i per al Desenvolupament (PNUD).

Els principals avenços positius s’havien produït a nivell local o regional, especialment pel que fa a millora del rendiment energètic del transport, el reciclatge de residus i la creació de comissions per a desenvolupar estratègies cap a la sostenibilitat.

Per tal de revisar el compliment dels acords de la Cimera de 1992 es va convocar el Fòrum Rio+5, celebrat a Rio de Janeiro (Brasil) del 13 al 19 de març de 1997. Aquesta convenció havia de servir per preparar la sessió especial que l’Assemblea General de l’ONU celebraria entre el 23 i el 27 de juny a Nova York, coneguda com Cimera de la Terra II, on s’esperava renovar i millorar el compromís dels governs per aplicar els principis de Rio’92, tot incorporant-hi noves propostes pràctiques.

Els representants dels països participants a la reunió van constatar que els principis de la Declaració de Rio sobre Medi Ambient i Desenvolupament no eren aplicats per les polítiques governamentals de la majoria dels països, que veien la protecció del medi ambient com un cost de producció, i no com un factor de desenvolupament.

Així les coses, la Cimera de la Terra II de Nova York es va iniciar amb un gran pessimisme, tant per part de les ONG com dels 173 representants governamentals, a causa del continu deteriorament del medi ambient.

Hi havia un tema que preocupava especialment i que va centrar els debats d’aquesta segona Cimera: l’augment de la temperatura terrestre, com a conseqüència de l’emissió a l’atmosfera de gasos que contribuïen a l’anomenat efecte hivernacle. Aquest fenomen consisteix en una acumulació de gasos que per les seves propietats físiques permeten penetrar al calor provinent del Sol però que, en canvi, impedeixen la dissipació del calor procedent de la terra, i per tant afavoreixen l’augment de la temperatura terrestre. El gas que causa principalment aquest efecte és el diòxid de carboni (CO2) produït per la utilització de combustibles fòssils, com el carbó, el petroli o gas. Aquest tema ja havia estat àmpliament analitzat i debatut a la cimera de Berlín de l’any 1995.

L’efecte que l’acumulació de gasos pot tenir sobre la temperatura del planeta ja va ser descrit teòricament a finals del segle XIX. L’evidència empírica que els nivells atmosfèrics de CO2 estaven augmentant perillosament va partir de les investigacions realitzades a finals de la dècada dels 90 per l’equip de l’Institut Oceanogràfic Scripps (Califòrnia) dirigit per Charles Keeling. Aquests investigadors van analitzar l’evolució dels registres del nivell de CO2 a Mauna Loa (Hawai) des de 1850 fins aquell moment, comprovant que la seva concentració havia augmentat en aquest període de 280 parts per milió (ppm) a 360 ppm. Altres investigadors van arribar a la conclusió, a partir de registres de la temperatura mundial, que la temperatura mitjana del planeta havia augmentat en 0,5oC durant el darrer segle. Per altra banda, es va detectar que el nivell del mar havia pujat entre 10 i 25 cm en aquest mateix temps, com a conseqüència de la fusió de gels polars.

El nivell de producció dels gasos amb efecte hivernacle estava fortament relacionat amb el desenvolupament industrial, cosa que feia que fos molt diferent segons els països. Per això, el país que centrava més l’atenció en la Cimera era Estats Units, que amb un 5% de població mundial era responsable d’un quart de les emissions de C02 en el món. Els altres principals productors de CO2 eren la Xina, Rússia, Japó i Alemanya.

Els països de la Unió Europea van presentar a l’Assemblea una proposta per reduir l’emissió de CO2 a l’atmosfera per l’any 2010 en un 15% dels nivells de 1990. Aquest fou l’any que va tenir lloc la Conferència sobre l’escalfament del Planeta a Washington i que es considerava com referència perquè els científics havien calculat que si es mantenien les emissions en el nivell en que es trobaven aleshores l’escalfament de la Terra seria d’1oC l’any 2050.

Aquesta reducció no s’havia de produir homogèniament per a tots els països, sinó que depenia del seu nivell d’emissions en aquell moment. Així, l’estat espanyol era un dels pocs països desenvolupats que podria augmentar les emissions de C02 en els anys següents (el 17%, de 1990 al 2010) perquè, segons la UE, encara no havia arribat als nivells d’altres veïns. Això suposava un canvi respecte als acords de Rio’92, que només preveien exempcions als països no desenvolupats.

El president dels Estats Units Bill Clinton, pressionat d’una banda pels ecologistes i de l’altra per la potent indústria del seu país , va admetre els perills que suposava el canvi climàtic, però no va voler assumir cap compromís en aquell moment. Tan sols va prometre que adoptarien mesures realistes a la conferència que havia de tenir lloc a Kyoto al desembre del mateix any, data límit determinada per la Conferència del Clima celebrada a Berlín l’any 1995 com a límit per definir els percentatges de reducció per als anys 2005, 2010 i 2020.

A la Cimera de Nova York es va proposar també la implantació d’un impost global al combustible d’avions per ajudar al Tercer Món, però fou rebutjat pels Estats Units i el Japó. Un altra proposta fallida fou la d’un tractat per a la protecció dels boscos, ja que només es va acordar que s’estudiaria la possibilitat d’un tractat que introduís noves mesures sobre el negoci fustaner.

Tampoc no es va aconseguir renovar l’acord de Rio’92 on els països rics es comprometien a destinar el 0,7% del PIB a ajudes per al desenvolupament, però aquests països es van comprometre a buscar noves maneres de millorar la situació. Així, front les manifestacions dels països del Tercer Món que es declaraven incapaços de protegir el medi ambient per falta de recursos econòmics, Estats Units va oferir ajudes per un valors de 144.000 milions de pessetes en els següents cinc anys per a que redueixin les seves emissions.

Amb el mateix to amb que havia començat, la Cimera de Nova York s’acabà amb una declaració política on s’expressava la preocupació perquè les tendències sobre el medi ambient eren pitjors al 1997 del que eren al 1992.

Tot just abans d’acabar l’any, va tenir lloc l’altra anunciada cimera sobre el medi ambient: la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, celebrada a Kyoto (Japó) de l’u al deu de desembre, que va reunir uns 5.000 delegats de 170 estats. També van participar-hi organitzacions ecologistes, a diferència del que succeí a la Cimera de Rio’92, on només pogueren participar en els fòrums que s’organitzaren paral•lelament a la conferència oficial. La finalitat de la conferència era adoptar un compromís més ambiciós que el de Rio’92 per limitar l’emissió de gasos amb efecte hivernacle dels països desenvolupats i per definir formes de col•laboració amb el desenvolupament i la transferència de tecnologia als països menys desenvolupats.

La convocatòria d’aquesta conferència va partir de les conclusions del Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) convocat per l’ONU al 1996, segons les quals es podia percebre una influència humana sobre el clima global, i es preveia que si no es modificava la tendència, les temperatures mitjanes del planeta haurien augmentat entre 1 i 3,5ºC al cap de cent anys.

Com havia succeït en reunions similars, es confrontaven interessos oposats. Així, els Estats Units, on la indústria havia realitzat una important campanya mediàtica, i el Japó volien mantenir l’actual sistema de producció i consum. En canvi, la comunitat científica i les organitzacions ecologistes defensaven propostes per limitar de forma important l’emissió de gasos. A aquestes propostes s’hi afegien entre d’altres el grup de petits Estats insulars en desenvolupament (AOSIS), molt sensibilitzats pel tema, ja que teòricament l’escalfament podria arribar a provocar un desgel de les glaceres i dels gels polars que faria pujar el nivell dels oceans i com a conseqüència aquestes illes podrien arribar a desaparèixer sota les aigües. El grup del AOSIS, amb el suport de les organitzacions ecologistes, defensaven que les emissions es reduïssin per a l’any 2005 en un 20% respecte els nivells de 1990.

La Unió Europea (UE) proposava que els països desenvolupats reduïssin les emissions de gasos l’any 2005 a un 7,5% per sota dels nivells de 1990, i a un 15% per sota l’any 2010. Per assolir aquest objectiu global, les reduccions s’havien de repartir intracomunitàriament, de forma que uns països, com Alemanya, havien de fer un esforç de reducció més gran, mentre que a d’altres com a l’estat espanyol se’ls permetia encara incrementar-les. Aquesta forma d’assignació es va conèixer a llarg de la conferència com la bombolla europea.

Els Estats Units volien anar més a poc a poc, i proposaven arribar a una estabilització de les emissions de CO2 al nivell de 1990 entre en els anys 2008 i 2012. A més, consideraven més convenient fer-ho on fos més barat, és a dir en els països més pobres. Per això pretenien que els països en vies de desenvolupament s’impliquessin també en els compromisos, i defensaven un model innovador de regulació a nivell internacional: la creació d’un mercat de quotes d’emissions. Així cada país tindria dret a emetre un determinat nivell de gasos i els països que no arribessin al límit permès podrien “vendre” les quotes no utilitzades als països més contaminants.

Rússia estava a favor de la compravenda entre països de quotes d’emissió, que permetria als països més rics “pagar per seguir contaminant” i proporcionarien recursos econòmics als països més pobres que no assolissin els nivells d’emissió autoritzats. En canvi, el G-77, grup heterogeni format per països en vies de desenvolupament, inclosos productors de petroli, i la Xina, es negaven a reduir les seves emissions, perquè consideraven que primer ho havien de fer els països que més contaminaven, i que aquests s’havien de comprometre a ajudar als que estaven en vies de desenvolupament amb recursos i transferència tecnològica neta i avançada.

Un aspecte que generà moltes discussions fou la llista de gasos que s’havien de reduir. La UE volia limitar les emissions de tres gasos dels sis que causen principalment l’efecte hivernacle: el CO2, el metà i l’òxid nitrós. En canvi, els Estats Units defensaven també els nivells dels hidroclorofluorcarbons (HFC), els hexafluorurs de sofre (SF6 )i els perfluorocarbons (PFC). El metà i l’òxid nitrós es produeixen principalment com a conseqüència de l’agricultura intensiva. L’HFC i el PFC eren gasos de nova generació introduïts en la indústria de la refrigeració per substituir els clorofluorocarbonats (CFC), prohibits en el Conveni de Montreal perquè perjudicaven la capa d’ozó. L’SF6 s’utilitzava com agent de producció de l’alumini. Segons Greenpeace, el CO2 era el responsable del 80% de l’efecte hivernacle, mentre que l’òxid nitrós i el metà n’ocasionen conjuntament el 10% i els altres tres gasos un altre 10%.

Un altre qüestió plantejada, principalment pels Estats Units, fou la possibilitat de comptabilitzar en el balanç d’emissió de gasos la capacitat d’absorció de CO2 que tenen els boscos i el sòl, coneguts com engolidors de CO2. Es defensava que part del CO2 emès era utilitzat pels vegetals en la fotosíntesi, i per tant s’havia de tenir en compte la superfície de boscos i de sòl vegetal da cada país. Els ecologistes i la UE s’hi oposaren, al•legant que no es coneixia prou la interacció entre l’augment de la temperatura i l’efecte engolidor de CO2.

Després de nou dies de negociacions i escassos acords, el President de la Cimera, Raúl Estrada-Oyuela, ambaixador de l’Argentina a la Xina, va presentar un esborrany de proposta d’acord final, conegut com Document Estrada. Aquesta proposta fou durament debatuda durant una llarga jornada de 26 hores, al final de la qual s’arribà a l’acord definitiu: reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle una mitjana del 5,2% -respecte al nivell del 1990- en els països desenvolupats, en un termini del 2008 al 2012. La UE havia de reduir un 8%, els Estats Units un 7% i el Japó un 6%. Alguns països, com Austràlia i Hongria podien augmentar fins un 8%. Els països en desenvolupament restaren alliberats de qualsevol compromís.

Finalment, es van incloure els sis gasos, però diferenciadament: la reducció del C02, el metà i l’òxid nitrós s’hauria de calcular respecte el nivell de 1990; la dels altres tres (HFC, SF6, PFC) sobre les emissions registrades al 1995.

El text de l’acord també va contemplar la possibilitat del bescanvi emissions, però no s’arribà a concretar-ne els mecanismes ja que la Xina i el G-77 es van negar a la constitució d’un mercat mundial de quotes. S’acordà que aquest model es definiria en una nova conferència a celebrar a Buenos Aires l’any 1998.

Igualment, es va tenir en compte l’efecte engolidor de C02 dels boscos en el balanç d’emissions.

Com era d’esperar, el grau de satisfacció amb l’acord final fou dispar: “històric” per Estats Units i Japó, “un primer pas “ per la UE, una farsa pels ecologistes, i insuficient per a gran part de la comunitat científica.