Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
L’abocador de la Corunya s’ho va endur tot

Membres de Greenpeace fan una recollida selectiva en un abocador

Què fer-ne de les deixalles, un dels problemes amb què s’enfronta la societat actual

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Reciclatge, residus (43)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
Greenpeace (49)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
82 lectures d'aquest article
375 impressions d'aquest article
Com desfer-se dels residus urbans
Medi ambient
Després de 22 anys d'acumulació d'escombraries, l'abocador municipal de Bens, a la Corunya, es va desprendre la tardor del 1996. Una allau de 100.000 tones de deixalles es van escórrer cap al mar, i van provocar la mort d'una persona i la contaminació de la ciutat i de tot el litoral gallec. Les imatges de l'abocador, en les que es podia veure un autèntic riu de deixalles colgant cases i carreteres i avançant cap al mar, van reactivar de nou un vell debat sobre el tractament que calia donar als residus sòlids urbans. A l'Estat espanyol hi havia, el 1996, 121 abocadors controlats i més de 100.000 d'il·legals.

La situació a Catalunya era menys greu, ja que des dels anys vuitanta s'havia promogut una política de creació d'abocadors controlats i de clausura dels il·legals. Però, tot i així, el problema de l'eliminació d'aquest residus persistia. Els abocadors controlats no eren una solució per sempre.

Aquest és el problema que es va fer evident l'any 1996 amb l'abocador del Garraf. Un abocador que sempre havia estat polèmic perquè estava situat sobre roques calcàries, que són permeables, i perquè segons alguns estudis generava el 25% dels gasos que ocasionaven l'efecte hivernacle a Barcelona. La capacitat de l'abocador, que rebia cada any prop d'un milió de tones d'escombraries, estava arribant al límit, i segons el Pla Especial del Parc del Garraf s'havia de clausurar al febrer de 1997. Però aquest termini es va prorrogar fins a l'any 2006, a petició de l'Entitat del Medi Ambient de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Un problema similar es presentava a l'abocador de Serra Llarga, que rebia les escombraries de Lleida i dl Segrià, que estava previst clausurar el 1998 però que encara no tenia una alternativa.

Era evident per a tothom que no n'hi havia prou d'anar abocant escombraries a llocs més o menys allunyats dels nuclis urbans. Calia trobar solucions que permetessin l'eliminació d'aquests residus. Es calculava que cada persona produïa a Catalunya, el 1996, una mitjana d'1,1 kg de residus sòlids urbans, que són els que es generen a les cases. A això calia afegir-hi els residus d'altres orígens, com la indústria, els hospitals, el llot de les depuradores, la runa o les restes agrícoles.

Tradicionalment, els residus s'havien considerat el punt final d'un procés productiu o de consum que ja no podia tenir més continuïtat, i per tant l'única solució considerada era el l'emmagatzament o la destrucció. La destinació tradicional dels residus urbans era l'abocament a dipòsits sense control. En aquests abocadors no només s'hi dipositaven residus sòlids, sinó que hi anava a parar qualsevol mena de residu, fins i tot alguns d'origen industrial altament contaminants, com el mercuri i el plom, que són persistents i bioacumulatius -és a dir, que s'acumulant en els sers vius a mesura que s'avança en la cadena alimentària.

Un altre dels problemes dels abocadors incontrolats era que els gasos i líquids generats per la descomposició de les escombraries es filtraven de l'abocador, passaven al subsòl i seguien baixant fins a arribar a aigües subterrànies, un aqüífer o una capa freàtica, i amb elles arribaven al mar i contaminaven grans volums d'aigua. D'altra banda, en aquests abocadors els gasos produïts per la fermentació de les escombraries s'acumulaven o passaven lliurement a l'aire. El gas que es formava en més quantitat és el metà, que és explosiu i pot causar incendis. També es produïen eren el clorur de vinil, el benzè, el tricloetilè i el clorur de metil, d'efectes tòxics.

Un altre problema dels abocadors incontrolats era l'impacte negatiu sobre el paisatge: massa residual, columnes de fum, escampament de residus... A més, a l'entorn de l'abocador es creava una situació sanitària insalubre, a causa de la presència de rates, i altres transmissors de malalties.

Però, per més ben fets que estiguin, els abocadors tenen una capacitat determinada, i quan s'arriba al límit cal clausurar-los i buscar una solució alternativa. És per això que s'havien plantejat altres alternatives, com ara l'eliminació dels residus en incineradores. Amb la incineració es pot aconseguir una reducció del volum de les deixalles en un 90%, i en un 75% del seu pes. Els defensors de les incineradores argumentaven, a més, que l'energia produïda en el procés de combustió podia aprofitar-se, que algunes de les cendres que es generaven podien ser destinades altres usos.

En canvi, els detractors d'aquest sistema argumentaven que el que abans de la incineració eren una sèrie de productes separables i reciclables, es convertia al final del procés en una mescla que comportava un veritable risc de contaminació. Durant el procés d'incineració una part important dels materials es convertia en gasos, que s'emetien a l'atmosfera i actuaven com a contaminants. Durant el procés de combustió les substàncies orgàniques es convertien en substàncies més tòxiques que les que havien entrat als forns. La presència de dioxines i furans era una constant en les emissions de les plantes incineradores. S'argumentava també que la part dels residus que quedava reduïda a cendres podia contenir metalls pesants que no es destruïen durant la incineració i que els filtres de les incineradores només retenien parcialment.

Tecnològicament era possible eliminar la pràctica totalitat d'aquests problemes de contaminació que generaven les plantes incineradores d'escombraries, però fer-ho encaria enormement la inversió i els costos de manteniment de les plantes.

Es comprovava així que ni els abocadors, per més controlats que estiguessin, ni les plantes incineradores eren solucions òptimes per resoldre els problemes plantejats pel creixement dels residus sòlids urbans. Es feia evident que mentre s'incrementava la seguretat mediambiental d'aquesta mena d'instal·lacions, calia posar en pràctica polítiques encaminades a la reducció, la reutílitzadó i el reciclatge de residus. Eren les famoses tres erres.

En aquesta línia, la llei reguladora de residus 6/1993 ja havia establert que el govern de la Generalitat de Catalunya havia de promoure la minimització de residus i de la seva perillositat. Les actuacions previstes en aquesta norma legal eren, entre altres, la recollida selectiva de residus, la seva valoració, la utilització dels residus com a font d'energia, disposar dels rebuigs i regenerar els espais degradats per descàrregues incontrolades.

La primera erra, la reducció, era la que plantejava el fons del problema: aconseguir que disminuís el volum de residus generats. Però era també la més difícil d'obtenir, ja que calia modificar els processos industrials, tot aplicant tecnologies netes i la fabricació de productes reciclables que produeixin el residu mínim. També calia reduir els embalatges en els comerços i en les indústries. Un aspecte fonamental d'aquesta estratègia era fer canviar els hàbits de consum dels ciutadans, per exemple evitant l'adquisició d'embalatges innecessaris.

La implicació dels consumidors també es considerava fonamental en les altres dues erres", la reutilització i el reciclatge.

El reciclatge dels residus en permetia la valoració mitjançant diversos procediments. Des de les deixalleries, sistema equiparable als tradicionals drapaires, o les plantes industrials de reciclatge, fins a les plantes de com-postatge, que pràcticament només fan la recuperació de la matèria orgànica per convertir-la en compost, o les plantes de biogàs, que aprofiten el producte resultant de la fermentació de la matèria orgànica en absència d'oxigen. Fos quin fos el mètode utilitzat, el reciclatge era molt més efectiu si s'aconseguia la separació dels materials en el mateix origen. Per això es va promoure la recollida selectiva de residus, procediment que va omplir els carrers de Catalunya amb contenidors de diferents colors, un per a cada tipus de material.