Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
L'octubre, Rússia es va sumar als països que havien d'aplicar el protocol de Kyoto a partir del febrer del 2005

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Clima, canvi climàtic (96)
Energies renovables i alternatives (41)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Recerca, i+d, innovació (148)
Personatges Personatges
Cristina Narbona (17)
Entitats Entitats
Cimera sobre el canvi climàtic de Kyoto (7)
Comissariat Medi Ambient Unió Europea (2)
Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (2)
Ministeri de Medi Ambient (29)
National Aeronautics and Space Administration (84)
Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (4)
55 lectures d'aquest article
364 impressions d'aquest article
Finalment, el Protocol de Kyoto
Medi ambient
L’octubre del 2004 Rússia va anunciar que firmava l’anomenat Protocol de Kyoto per a la reducció de l’emissió de gasos contaminants. Amb aquesta decisió, els 122 països que l’havien ratificat superaven ja la barrera del 55% de les emissions mundials que el mateix protocol establia com a necessari per a la seva entrada en vigor. D’aquesta manera acabaven vuit anys en què s’havia parlat molt del famós protocol, però aquest havia estat poc més que un paper. El protocol no entraria, però, en vigor fins al febrer del 2005 i seguiria condicionat pel fet que el principal país industrialitzat del món, els Estats Units, que representaven el 33% de les emissions mundials, se’n seguís mantenint al marge, des que es va retirar del procés de ratificació el 2001.

El Protocol de Kyoto (1997) era el principal acord multinacional per lluitar contra el constant augment d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, especialment el diòxid de carboni, a l’atmosfera i contra el canvi climàtic que l’acumulació d’aquests gasos estava provocant a parer de la majoria de científics. L’objectiu de l’acord era reduir entre el 2008 i el 2010 un 5,2% de les emissions de gasos contaminants respecte al 1990 com a mecanisme internacional enfront del canvi climàtic. Aquest acord va posar un límit d’emissió per a cada un dels països signants del protocol, i la UE es va comprometre a reduir al 8% les seves emissions. El protocol establia també la possibilitat del comerç d’emissions, de manera que els països que aconseguissin reduir més del marge establert podrien vendre els seus certificats d’emissió a altres països.

Els principals impulsors del protocol van ser el Japó, el Canadà i la Unió Europea, mentre que Austràlia i els Estats Units es van negar a acceptar-lo principalment pel fet que aquest no afectava els països en vies de desenvolupament. En dades reals, Luxemburg, Alemanya, Suècia i el Regne Unit van ser els únics països que estaven per sota del seu límit d’emissió.

L’Estat espanyol superava de molt aquest límit, ja que l’acord establert dins la UE per respectar el Protocol de Kyoto l’obligava a no augmentar les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle més del 15% entre el 1990 i el 2010. El 2004, sis anys abans de la data límit, Espanya ja havia superat en 25 punts les exigències de Kyoto, ja que les emissions havien augmentat en un 40,43% des del 1990. Davant d’aquestes xifres, la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, va presentar els criteris per a l’elaboració del Pla Nacional d’Assignacions (PNA), que proposava un període de congelació de les emissions incrementant l’estalvi i l’eficència energètica de les empreses elèctriques, siderúrgiques, de ceràmica, cimenteres, etc., fomentant el transport públic i potenciant l’ús d’energies renovables. El valor del 15% que havia de complir Espanya es podia augmentar en un 2% com a compensació per l’augment de zones forestals i fins a un 7% per crèdits que Espanya comprava a països de Sud-amèrica que no superaven el límit d’emissions. Si Espanya no adquiria el compromís establert, les empreses infractores haurien de comprar més drets d’emissió o pagar fortes multes.

Aquest protocol es va posar en marxa per intentar aturar el que s’anomena canvi climàtic i que suposa el conjunt de canvis a nivell mediambiental que està patint la Terra a causa de l’augment de temperatura i contaminació de l’atmosfera. La majoria de gasos que s’emeten en el consum de combustibles i en les transformacions energètiques a nivell industrial són gasos d’efecte hivernacle, que no s’escapen de l’atmosfera, sinó que s’hi van acumulant i generen una capa gasosa que no permet l’alliberament dels rajos solars un cop han incidit a la Terra, i per tant s’acumulen i produeixen augment de temperatura i altres efectes directes de l’acumulació de gasos. La mitjana de temperatura mundial del 2004 va ser de 14,6ºC, cosa que significa que l’any 2004 va ser el quart any més càlid des del 1880.

Els primers efectes d’aquest canvi s’estan començant a posar de manifest, i s’està estudiant seriosament quines conseqüències tindrà d’aquí a uns quants anys.

En global es creu que el canvi climàtic afectarà més d’un milió d’espècies animals i vegetals abans del 2050 i que transformarà parcialment els paisatges terrestres. De moment, al llarg del 2004 es va detectar un augment considerable dels desastres naturals, com tots els huracans que hi ha hagut aquest estiu al Carib i a la zona del Pacífic, les inundacions i pluges torrencials a l’Àsia i, òbviament, el tsunami que va arrasar el Sud-est Asiàtic. No es pot dir que el fet que es produissin aquests desastres sigui causa directa del cavi climàtic, però el que va quedar clar és que les conseqüències són més devastadores a causa d’aquest.

Respecte a totes aquestes transformacions, el 2004 es van presentar els resultats de diverses investigacions que estaven avaluant el canvi climàtic en diverses zones terrestres.

En concret, al novembre es va presentar un estudi realitzat per més de 300 científics en el qual es demostrava que les temperatures a l’Àrtic estaven augmentant el doble de ràpid que a la resta de la Terra a causa del canvi climàtic. Així, s’acabarà produint un augment de 5 graus de temperatura que farà que es fongui el gel del pol Nord abans de finals de segle, cosa que a part d’afectar greument l’ecosistema local (s’extingirà l’ós plar, es reduiran les poblacions de foques, etc.) pot arribar a tenir repercussions mundials, perquè pot causar un augment del nivell de l’aigua o canvis en els grans corrents oceànics. De moment ja s’ha reduït en un 7% la superfície àrtica i es calcula que s’acabarà obrint el pas pel pol Nord, cosa que acostarà Àsia, Amèrica i Europa.

En la mateixa línia es va presentar al setembre un estudi de la NASA amb diverses universitats americanes on es demostrava que les glaceres de l’Antàrtida Occidental s’estaven fonent a velocitat molt superior a l’esperada. L’Antàrtida és un continent de 14 milions de quilòmetres quadrats cobert per una capa de gel de 5.000 metres de gruix al seu punt més alt. Si aquest gel és fon, farà augmentar el nivell del mar i pot tenir conseqüències catastròfiques a les zones costaneres.

També en relació amb el medi ambient, el desembre del 2004 les Nacions Unides, la Unió Europea i Argentina van celebrar a Buenos Aires la Desena Cimera del Canvi Climàtic de l’ONU durant 15 dies. Al finalitzar la cimera no s’havia arribat a cap acord d’importància, i simplement els participants es van limitar a mantenir el calendari previst per a l’aplicació del Protocol de Kyoto. Un dels objectius de la cimera era elaborar un pla que prengués el relleu el 2012, quan ja s’hagués completat el Protocol de Kyoto, però no es va arribar a cap acord. Per aquest motiu es van convocar unes reunions a Bonn per al 2005 on poguessin participar els Estats Units, ja que la delegació nord-americana va deixar clar que el seu país fomentaria l’ús d’energies més netes però que no pensava ratificar el Protocol de Kyoto, cosa que provocaria que a partir del febrer del 2005 els Estats Units no poguessin assistir més a aquestes reunions.

La proposta espanyola per després del 2012 va ser que la UE repartís de manera diferent les atribucions a cada país de la càrrega que comportava l’objectiu global europeu de reduir les emissions de gasos. El govern espanyol demanava que es considerés equitativament quines eren les emissions de CO2 per càpita de les quals partia cada país, ja que les emissions límit que es permetien a Espanya eren un 20% inferiors a les d’altres països de la UE, i això feia que Espanya fos el país comunitari que més incomplia el Protocol de Kyoto.

A Buenos Aires es va mantenir la negativa de països en desenvolupament com ara la Xina, l’Índia, el Brasil i Mèxic de disminuir la seva emissió de gasos calents, ja que partien d’emissions per càpita molt inferiors a la resta de països desenvolupats (un anglès emetia 9,5 tones de CO2 anuals, un espanyol 7,5, un alemany 10,6 i per contra un brasiler 1,8 i un indi 1,1). A partir del 2012 s’està considerant la possibilitat d’obligar aquests països a acceptar els protocols de reducció d’emissió de gasos.

Tractant aquests països, un dels temes centrals de la Cimera de Buenos Aires va ser la creació d’un fons d’adaptació als canvis climàtics, que advocava per estudiar mesures per atendre les necessitats dels països en vies de desenvolupament especialment vulnerables al canvi climàtic. Malgrat tot, els països desenvolupats es negaven a subvencionar aquest fons si els països beneficiaris no oferien garanties que en farien un ús adequat.