Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El ministre espanyol de Treball, Javier Arenas

Els efectes de la reforma laboral

José María Cuevas, Càndido Méndez i Antonio Gutiérrez

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Condicions laborals (226)
Economia catalana (535)
Sindicats (223)
Personatges Personatges
Antonio Gutiérrez Vergara (8)
Cándido Méndez (42)
Javier Arenas (60)
José María Cuevas (14)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (56)
Confederación Española de Pequeñas Y Medianas Empresas (6)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
34 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Reforma contra la precarietat
Mercat de treball
El 28 d’abril de 1997, després de prop d’un any de negociacions, el president de la patronal espanyola CEOE, José María Cuevas i els líders sindicals, Antonio Gutiérrez CCOO i Cándido Méndez d’UGT van signar un acord sobre la reforma laboral que en línies generals suposava la instauració d’una rebaixa en les indemnitzacions i d’un augment en l’estabilitat laboral.

El ministre de Treball, Javier Arenas, va considerar la reforma laboral d’històrica i va destacar que l’objectiu del govern central era traslladar l’acord a l’àmbit normatiu per a que fos possible la seva plena aplicació. En termes generals, el nou pla havia d’afectar les condicions laborals d’un col·lectiu de 6 milions de treballadors que es funcionaven a traves de contractes eventuals, que a partir de la posada en marxa del nou Acord per a l’estabilitat en l’ocupació i la negociació col·lectiva., passarien a ser fitxes

L’acord havia estat assolit, de fet, els dies 8 i 9 d’abril, però la signatura s’havia demorat uns dies fins que l’esborrany acordat aquells dies no va ser ratificat per associacions empresarials CEOE i CEPYME i els sindicats majoritaris, CCOO i UGT. L’acord pretenia modificar l’estructura contractual vigent amb l’objectiu principal de potenciar la contractació indefinida, afavorir la inserció laboral i la formació teòrico-pràctica dels joves, especificar i delimitar els supòsits d’utilització de la contractació temporal i millorar el marc de protecció social del treball a temps parcial.

L’acord no contemplava entre els seus objectius la creació específica d’ocupació, sinó que anava més orientat a garantir l’estabilitat de en l’ocupació. Per aconseguir-ho la reforma s’havia projectat en una triple direcció. En primer lloc, es limitaven les possibilitats de contractació temporal, en segon lloc, s’intentava fomentar la contractació indefinida i per últim, es pretenia donar una major confiança a l’empresariat en el tractament dels excedents laborals.

Pel que fa al primer aspecte, i amb l’objectiu de reduir i limitar al màxim l’ús de la contractació temporal no causal, s’havien modificat articles com la possibilitat d’ampliació del contracte temporal per circumstàncies del mercat, l’acumulació de tasques i/o l’excés de demandes; es suprimia el Contracte de Llançament de Nova Activitat, que s’havia convertit en un contracte refugi de l’antic Contracte de Foment de l’Ocupació; també se suprimia un paràgraf d’un article que permetia fomentar la contractació temporal sense causa; s’augmentava el control de l’ús de les Empreses de Treball Temporal i es creava la normativa adient per a que el nou Contracte de Formació, que substituïa el d’Aprenentatge, tingués una finalitat realment formativa i no es convertís en un refugi per als anomenats contractes escombraries.

Quant al segon aspecte, i amb l’objectiu de fomentar la contractació indefinida, sobretot a certs col·lectius especialment castigats per l’atur, l’acord plantejava la creació d’un nou contracte indefinit per aquests col·lectius (aturats, joves de 18 a 29 anys, majors de 45 anys, minusvàlids, treballadors actualment en contracte temporal), amb una indemnització pactada de 33 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent (inferior, per tant, als 45 dies de l’antiga normativa).

Per últim, es van modificar aspectes referents a les causes objectives de l’acomiadament per evitar interpretacions confuses en la determinació de la procedència o improcedència de l’acomiadament. Aquestes novetats havien de contribuir a que es perdés la por al contracte indefinit.

El nou marc creat per la reforma va ser ben acollit per tots els agents socials, si bé va tenir també les seves crítiques, provinents sobretot dels sectors d’oposició política al govern, però, al marge d’aquests aspectes, el cert era que representava un avenç en la legislació laboral de l’Estat espanyol en relació a d’altres reformes plantejades en anys anteriors. Les estadístiques, però, deien que s’estaven creant més llocs de treball estables (els contractes indefinits havien passat d’un percentatge del 4% al 9% al conjunt de l’Estat i al 12% en el cas de Catalunya), fet notablement important, doncs augmentava progressivament el nombre de treballadors amb un contracte indefinit. A més a més, els judicis per acomiadament s’havien reduït, en bona part a Catalunya.

Dins aquesta dinàmica, era difícil atribuir aquestes millores exclusivament a les noves normes i formes de contractació laboral, donada la importància assolida pel mateix cicle econòmic expansiu que s’havia consolidat en els darrers anys. Calia considerar, també com a positiva la perspectiva de flexibilització oberta en el mercat laboral, que ha havia estat objecte de diferents recomanacions per part dels principals organismes econòmics internacionals, que apuntaven que la flexibilització es traduïa, a la llarga, en una més gran estabilitat en la contractació, aspectes imprescindible per al normal desenvolupament de l’activitat empresarial i econòmica en un mercat d’elevada competència com era el del mercat únic europeu.

El marc institucional de les relacions laborals de l’Estat Espanyol durant els darrers anys havia estat fruit d’un procés reformador, que s’havia en una pèrdua progressiva de rigidesa, si bé els agents econòmics assenyalaven unes elevades taxes d’atur, especialment el de llarga durada i el juvenil, un considerable nivell de la temporalitat de l’ocupació i un important grau de judicialització.

Tots aquests elements eren els que havia intentat afrontar la reforma laboral del 1997, partit del llegat anterior. La reforma de l’any 1994, que va comptar amb un ampli recolzament parlamentari i amb la oposició dels sindicats, tingué una important influència en el canvi de model de relacions laborals. Entre altres qüestions, va suposar un retrocés en l’intervencionisme de l’Administració Laboral i una important potenciació de l’autonomia de les parts a través de la negociació col·lectiva, d’acord amb els sistemes imperants en la major part dels països de la Unió Europea.

Altres qüestions importants que es derivaren de la reforma del 1994 van ser la legalització de les Empreses de Treball Temporal, les noves modalitats contractuals (d’aprenentatge i de pràctiques), la desaparició quasi total del contracte de foment de l’ocupació, la transferència de competències a autonomies, la privatització dels Serveis de Col·locació, amb la conseqüent pèrdua del monopoli de l’INEM, etc.

En aquest context, la necessitat de dotar d’una major estabilitat la nova ocupació creada i d’abordar plantejaments més flexibles en certs aspectes vinculats a l’ajustament de les plantilles i a la seva negociació col·lectiva, va impulsar als agents socials a entaular un procés de negociació que, sense una intervenció directa del govern, desemboqués a un acord per a la reforma de la reforma del mercat de treball a l’Estat espanyol. Cal destacar, en aquest sentit, l’elevat diàleg social registrat el 1997 i la responsabilitat demostrada pels agents socials, establir un precedent particular cara al plantejament de futurs acords, fora quin fora el color del govern instal·lat en el poder quan les circumstàncies requerissin una nova actuació normativa.