Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La femella del mosquit anòfel, causant de la transmissió de la malària

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Biologia (46)
Científics, innovadors, investigadors (120)
Farmacèutiques, fàrmacs (74)
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Medicina i investigació mèdica (210)
Recerca, i+d, innovació (148)
Personatges Personatges
Pedro Alonso (9)
Entitats Entitats
Centre de Salut Internacional de l’Hospital Clínic-Universitat de Barcelona (2)
Fundació Bill & Melinda Gates (2)
Hospital Clínic de Barcelona (74)
Organització Mundial de la Salut (74)
47 lectures d'aquest article
31 impressions d'aquest article
Més a prop de la vacuna
Malària
El mes d’octubre del 2004 un equip del Centre de Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona dirigit pel metge Pedro Alonso va presentar un assaig clínic en fase IIb que obria l’esperança de poder comptar amb una nova vacuna contra la malària.

La malària és causada per quatre tipus diferents de protozous plasmòdium, dels quals el més prevalent i perillós és el Plasmodium falciparum. Els plasmòdiums utilitzen les femelles del mosquit anòfel per transmetre’s de persona a persona i per desenvolupar-se, ja que el paràsit madura als intestins del mosquit i es passa amb la saliva de l’insecte cada cop que aquest pica algú. Aleshores el paràsit arriba al fetge del malalt, on passa al seu sistema circulatori i envaeix les cèl·lules i es multiplica.

Després d’unes dues setmanes, el paràsit torna al reg sanguini i entra als glòbuls rojos, on es reprodueix massivament i trencant aquests glòbuls. Aquesta nova invasió dóna símptomes molt similars a una grip, amb febres elevades, mal a les articulacions, mal de cap i calfreds, i acaba donant lloc a anèmies greus i a problemes d’obstrucció dels vasos sanguinis de diferents òrgans vitals, com el fetge, els ronyons i el cervell, que acaben conduint el pacient a la mort.

El paràsit de la malària va ser descobert per Laveran el 1889, i Ross va demostrar el 1897 que el mosquit era el vector de la malaltia. Des d’aleshores es van començar a establir estratègies de control i a treballar amb diferents fàrmacs antimalàrics com el DDT o la família de les cloroquines.

Normalment, la malària pot ser curada amb els medicaments antimalàrics que maten el paràsit o li impedeixen reproduir-se, però el problema és que en certes regions amb malària endèmica el paràsit ha esdevingut resistent als medicaments habituals, especialment a la cloroquina, i els malalts han de ser tractats amb altres fàrmacs. En les zones amb més prevalença la malària no acostuma a ser mortal per als adults, ja que aquests estan immunitzats per la quantitat de picades que han rebut al llarg de la seva vida. És per això que la malaltia és espacialment maligna en nens, que encara no han estat exposats al paràsit, i en dones embarassades, perquè durant l’embaràs perden la seva immunitat natural.

Encara es desconeixen molts aspectes de la biologia del paràsit, tals com la seva capacitat de mutació i de resistència a les vacunes, fet que en dificulta la investigació i la generació de nous fàrmacs.
Més de la meitat de la població mundial viu en zones amb malària endèmica, i el continent més castigat és l’Àfrica, on la malària és la primera causa de mort infantil. A nivell mundial, cada any es diagnostiquen entre 300 i 500 milions de nous casos clínics de malària, que causen entre un i cinc milions de morts, dels quals el 90% són nens. Això suposa tres mil nens morts de malària al dia.
El projecte de la vacuna contra la malària que es va presentar el 2004 el va començar a desenvolupar un laboratori farmacèutic nord-americà, i poc després va ser assignat a l’empresa multinacional farmacèutica GlaxoSmithKline (GSK), que hi va treballar durant deu anys. Després va abandonar el projecte per la poca rendibilitat econòmica que suposava i les investigacions van quedar suspeses. El projecte necessitava diners d’una fundació privada, i va ser la Fundació Bill i Melinda Gates qui el va reimpulsar econòmicament i va decidir finançar-ne els assajos creant un consorci públic-privat amb l’Organització Mundial de la Salut: Path’s Malara Vaccine Initiative.
La part d’investigació del nou projecte es va encarregar a l’equip de Pedro Alonso de l’Hospital Clínic. Des d’aleshores, l’equip d’Alonso va realitzar l’estudi d’una vacuna contra la malària infantil, anomenada RTS,S/ASO2A, que va ser provada amb 2.022 nens entre un i quatre anys a la població de Manhiça.

La vacuna serveix com a mecanisme per evitar tant la infecció com la manifestació d’episodis greus en nens ja infectats. És una proteïna que quan és injectada indueix una resposta immunològica de l’individu que envolta el paràsit Plasmodium falciparum i impedeix que entri a les cèl·lules, que arribi al fetge o que es multipliqui si la infecció ja s’ha donat.

Els resultats van ser molt esperançadors: els nens tractats amb la nova vacuna presentaven una disminució del 30% en la incidència d’episòdis clínics, i també es reduïen en un 45% les noves infeccions i en un 58% els episodis de malària severa. En nens menors de dos anys els episodis greus disminuïen fins en un 77%. Aquests resultats van sorprendre tothom, ja que no s’esperava una disminució tan gran en els casos més greus de malària, però calia esperar a ampliar els estudis, ja que encara no s’havia provat si la vacuna es mantenia eficaç per un període superior als sis mesos.També calia millorar l’eficàcia de la vacuna per optimitzar-ne la capacitat d’immunització i aconseguir que actués igual en tots els nens.

Un dels punts essencials de l’estudi havia de ser assajar la vacuna amb nens menors d’un any, els quals representaven el 60% de les morts, ja que si funcionava en nadons, seria suficientment bona per començar-la a aplicar a gran escala. Per poder reproduir el que s’havia vist a l’assaig, la vacuna s’hauria d’administrar als nadons en tres dosis, als dos, tres i quatre mesos d’edat, ja que es tenien indicis que l’eficàcia era millor com més petit era el nen. Això es podria portar a terme a partir del 2010, segons l’empresa GSK, que tenia els drets de fabricació i distribució del fàrmac. La idea final era incloure aquesta vacuna dins del programa de vacunació infantil a l’Àfrica, que estava molt estès i arribava al 80% de cobertura en la major part del continent africà. La implantació del sistema de vacunació contra la malària implicaria un compromís per part de les indústries farmacèutiques i dels països desenvolupats a rebaixar els preus i a aportar diners per una malaltia que costava a l’Àfrica més de 12.000 milions de dòlars anuals. L’empresa GSK es va comprometre que els preus de la vacuna fossin assequibles per als països pobres.