Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Alfredo Mazo i Roque Villanueva, del governamental PRI, en un moment de la campanya electoral

El candidat del PRD Cuauhtémoc Cárdenas va ser un dels triomfadors de les eleccions del 6 de juliol

Mapa

Articles dependents
Cuauhtémoc Cárdenas
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Cuauhtémoc Cárdenas (8)
Ernesto Zedillo Ponce de León (18)
Porfirio Muñoz Ledo (1)
Entitats Entitats
Exèrcit Zapatista d´Alliberament Nacional (27)
Govern de Mèxic (7)
Parlament Federal de Mèxic (4)
Partit Acció Nacional (6)
Partit de la Revolució Democràtica (Mèxic) (6)
Partit Revolucionari Institucional (19)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Mèxic (64)
39 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Fi del monopoli priista
Mèxic
Les eleccions legislatives i a governadors celebrades a Mèxic el 6 de juliol de 1997 van representar un punt i apart en la història política del país. El Partit Revolucionari Institucional (PRI) va perdre la majoria absoluta de que havia gaudit durant 68 anys i l’aliança de les forces d’oposició va permetre que, per primer cop en la història, comencés a funcionar una democràcia parlamentària no testimonial al país.

A les eleccions, el Partit Revolucionari Institucional (PRI) va ser el partit més votat amb un 39,63% dels vots i 239 diputats dels 500 diputats de la Cambra Baixa mexicana, seguit del Partit de la Revolució Democràtica (PRD) amb el 27,5% dels vots i 124 diputats, del Partit d’Acció Nacional (PAN) amb el 26,2% dels vots i 122 diputats i de dos partits menors, el Partit Verd Ecologista de Mèxic (PVEM) i el Partit del Treball (PT), que van aconseguir 15 representacions parlamentaries entre tots dos. Al Senat, el PRI es va fer amb 77 escons, el PAN amb 33 i el PRD amb 13.

La dada més espectacular era l’augment dels vots del PRD, un partit fundat el 1989 per Cuauhtémoc Cárdenas, fill del pare de la revolució Lázaro Cárdenas. El progrés electoral va ser atribuït a la renovada fe de la ciutadania en Cárdenas, que des que va abandonar el PRI el 1987 s’havia convertir en el principal lluitador contra la corrupció i l’autoritarisme del règim priísta. Cárdenas, a més, va aconseguit imposar-se en les eleccions a cap del govern del Districte Federal en obtenir el 46,78% dels vots front el 25,03% obtingut pel candidat del PRI i el 15,59% del PAN. Aquest partit, fundat el 1939, era la tradicional oposició oficiosa del PRI i el 1997 va aconseguir 2 de les 6 governacions, Nuevo León i Querétaro, les zones més desenvolupades del país.

Després d’aquests resultats, les forces d’oposició van arribar a un acord de principis el 12 d’agost per governar conjuntament la Cambra de Diputats i acabar amb l’hegemonia del PRI. Mèxic va inaugurar així una nova etapa política. Els 261 parlamentaris que sumaven el PRD, el PAN i els minoritaris PVEM i PT, front els 239 del PRI, va permetre a aquests partits pactar uns acords de mínims que, sense implicar cap mena de compromís pel que fa als seus programes, establia les bases de la regeneració de la vida parlamentària mexicana. No van buscar un enfrontament directe amb l’oficialisme, ans al contrari, deixaven al PRI una porta oberta perquè se sumés a les noves pràctiques democràtiques del legislatiu mexicà.

Els acords s’articulaven entorn de quatre punts bàsics: que la comissió de govern de la Cambra de Diputats estigués integrada per un sol representant de cada partit amb presència parlamentària, impossibilitant així que el PRI imposés les seves decisions sobre la resta; exercir en rotació d’un any la presidència d’aquesta comissió de govern; que els presidents de les comissions del Congrés fossin designats per consens i haguessin de provar la seva professionalitat per ocupar el càrrec i negociar conjuntament qualsevol iniciativa que suposés la intervenció del PRI amb l’objectiu d’evitar divisions;

El dia de la inauguració de la legislatura, l’1 de setembre, els mexicans van poder contemplar com l’oposició portava la iniciativa i el PRI es veia obligat a pactar cada pas dels que es donaven. El president Ernesto Zedillo va fer balanç de la seva acció de govern davant un Congrés controlat per l’oposició i amb un president de la Cambra, Porfirio Muñoz Ledo del PRD, que, per primer cop a la història, no era del partit oficial. Zedillo va remarcar els avenços econòmics registrats en el seu mandat en haver aconseguit passar d’un creixement del PIB negatiu del 6,9% el 1995 a un de positiu del 4,4% el 1996 i d’un milió de llocs d’ocupació perduts al 1995 als 700.000 llocs de treball creats el 1996 i va insistir en les possibilitats del nou Programa Nacional de Finançament i Desenvolupament (Pronafide) previst d’aplicar el 1997 i en la necessitat d’incorporar l’oposició en la seva plasmació. En la seva resposta, el president de la Cambra, Porfirio Muñoz Ledo, va fugir de les dades econòmiques, adreçant-se a Zedillo per dir-li que tenia l’oportunitat de ser l’últim “president imperial” del país i convertir-se en el primer “republicà” .

Els nous canvis polítics a Mèxic van encoratjar l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) a proposar la creació d’un Front polític, al que convidava a sumar-s’hi a tots “els mexicans sense filiació política que vulguin lluitar per la via civil i pacífica per la llibertat, la democràcia i la justícia” en un congrés fundacional que va tenir lloc del 13 al 16 de setembre a Ciutat de Mèxic, precedit per una gran marxa de zapatistes que va partir de San Cristóbal de Las Casas, a Chiapas, i va arribar a Mèxic D.F. el dia 12 de setembre, data de la celebració de la independència de Mèxic.

El 22 de desembre de 1997, però, un factor de preocupació es va afegir a tots els equilibris polítics en marxa quan un grup paramilitar, que reivindicaven la seva condició de priístes, van assassinar al municipi de Chenalbó, a Chiapas, 45 indis tzotzils que estaven resant en una església. La notícia posava en relleu que el camí cap a la reforma del règim mexicà tot just s’acabava d’encetar.