Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Vicente Fox celebra el seu aniversari amb uns mariachis poc abans de votar en les presidencials.

Articles dependents
Vicente Fox
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Cuauhtémoc Cárdenas (8)
Ernesto Zedillo Ponce de León (18)
Francisco Labastida (2)
Manuel Bartlett (1)
Pablo Salazar (3)
Rafael Sebastián Guillén Vicente (13)
Vicente Fox (19)
Entitats Entitats
Exèrcit Zapatista d´Alliberament Nacional (27)
Partit Acció Nacional (6)
Partit de la Revolució Democràtica (Mèxic) (6)
Partit Evangelista (Mèxic) (1)
Partit Revolucionari Institucional (19)
Universitat Autònoma de Mèxic (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Mèxic (64)
38 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Fox posa fi a 71 anys d'hegemonia del PRI
Mèxic
El 6 de febrer del 2000, van ser violentament desallotjats els estudiants de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic que des del 20 d’abril de l’any anterior feien vaga per protestar per l’autoritarisme del sempitern Partit Revolucionari Institucional (PRI). El desallotjament va acabar amb desenes de ferits i la detenció de 1.000 estudiants, 200 dels quals eren menors d’edat. El president Ernesto Zedillo va qualificar la intervenció policial d’inevitable, ja que el conflicte s’havia convertit “en una qüestió d’Estat.”

Efectivament, la crisi de representativitat arrossegada pel PRI després de set dècades en el poder havia traspassat l’àmbit universitari i era el cavall de batalla de les eleccions previstes per a mitjans d’any. Zedillo va posar fi a la vaga estudiantil per la força i malament, d’una manera similar a com havia tractat la revolta de Chiapas.

Paradoxalment, mentre la situació política i social s’havia convertit en un problema de primer ordre a Mèxic, la situació econòmica era més bona que mai. Malgrat els grans desequilibris socials i l’existència de 40 milions de pobres, feia anys que els indicadors havien evolucionat de manera favorable, amb un espectacular creixement que permetia pensar al PRI en una nova victòria electoral en els comicis previstos pel juliol.

La sorpresa va arribar, però, quan el mes de maig, les enquestes van donar un resultat d’empat entre el candidat del PRI, Francisco Labastida, i el seu principal opositor, el líder del conservador Partit d’Acció Nacional (PAN), Vicente Fox, la principal de les formacions integrada en la coalició Aliança pel Canvi, on també hi havia integrats diferents partits ecologistes.

A partir d’aquell moment la pugna per la presidència va ser tan ferotge que gairebé va fer oblidar que hi havia un tercer candidat, Cuauhtémoc Cárdenas, cap de llista del Partit de la Revolució Democràtica (PRD) i fill del primer president del PRI, Lázaro Cárdenas, i que al juliol no s’elegia només president: també s’havia de decidir qui controlaria òrgans de poder clau com el Congrés o l’alcaldia de la capital. Durant la campanya electoral, Fox va instar els seus seguidors a enfonsar el PRItànic, i va prometre governar pels “pobres, los jodidos i els exclosos del desenvolupament”, mentre Labastida prometia “construir un nou PRI”.

En una jornada històrica, que obria una nova etapa al país, i després de 71 anys d’hegemonia, el PRI va perdre les eleccions del 2 de juliol després d’haver patit, els últims dies de campanya, denúncies de l’oposició, que assegurava que els homes de Labastida estaven comprant vots i pressionant, amb el pes de l’aparell governamental, l’electorat més humil i desinformat.

La participació en els comicis va ser molt elevada i Fox va obtenir el 43% dels vots, enfront del 35% de Labastida, que no es va imposar en cap dels 15 districtes. El PRI també va perdre la majoria al Senat i a la Cambra de Diputats on el PAN va obtenir el 38% dels vots, el PRI el 36% i el PRD el 19%. L’esquerra de Cárdenas només va aconseguir el 16% dels vots a les presidencials, però va mantenir l’alcaldia de la capital, amb 18 milions d’habitants.

Els mercats van reaccionar favorablement al canvi produït i les borses van pujar, mentre el president nord-americà, Bill Clinton, va mostrar la seva alegria pel “triomf de la democràcia”. Zedillo, el president sortint, va fer una crida a consolidar la transició democràtica, una transició que Fox, que, tot i haver guanyat, no disposava de majoria suficient a les cambres, havia anunciat que faria inspirant-se en el model espanyol dels Pactes de la Moncloa. L’actitud conciliadora de Zedillo va desfermar la pitjor crisi interna de tota la història del PRI: una revolta liderada pels dinosaures del partit i encapçalada per l’exsecretari de governació, Manuel Bartlett, que va demanar la dimissió immediata de Zedillo al capdavant del partit. Però qui va semblar lamentar la derrota del PRI va ser Cárdenas que, com a líder de l’esquerra, hagués preferit l’enèsima victòria del PRI, abans que no pas un president conservador i “ultracatòlic” com Fox, a qui va qualificar de “desgràcia per al país”.

Paral•lelament, i seguint en la línia de la campanya electoral, Fox va fer els primers passos com a president electe per establir ponts de diàleg amb el subcomandante Marcos, líder de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), per tal de resoldre el conflicte de Chiapas. El 20 d’agost hi va haver eleccions a Chiapas, que també van ser perdudes pel PRI i guanyades per una coalició opositora, formada per una aliança electoral de 8 partits i encapçalada pel Partit Evangelista de Pablo Salazar, un ex-PRI dissident, va pujar al poder. El candidat, un cop coneguda la seva victòria, va insistir en què el diàleg amb la guerrilla zapatista seria la seva prioritat.

Mentrestant, l’hiperactiu Fox, que mai no es treia unes botes de cowboy gravades amb el seu nom i un immens barret texà, anava rebent el suport de destacats intel•lectuals d’esquerres del seu país; de l’església mexicana, tradicionalment tan allunyada del poder; dels mandataris internacionals i d’una bona part del poble.

L’1 de desembre, finalment, Fox va prendre possessió del càrrec en presència del president sortint, Ernesto Zedillo. A l’acte es va comprometre, un cop més, a defensar els pobres (el 40% de la població mexicana), a lluitar contra la corrupció, a retre comptes davant el Congrés i a acabar amb tots els vestigis d’autoritarisme. “Convoco a totes les forces polítiques -va dir durant el seu discurs d’investidura- a construir sense prejudicis una relació digna, transparent i sense servituds”. Fox va anunciar també que enviaria immediatament al Congrés un projecte de llei sobre Cultura i Drets dels Pobles Indígenes, el 10% dels 100 milions de mexicans, per contribuir a la pacificació de l’estat de Chiapas i reparar un deute històric que, segons Fox, Mèxic tenia amb ells. De tota manera, el nou president va precisar que qualsevol autonomia s’hauria d’exercir en el marc de la unitat de l’Estat: “Mai més un Mèxic sense vostès. A Mèxic i a Chiapas tornarà a sortir el sol”, va dir.

L’endemà de la presa de possessió, Vicente Fox va ordenar la retirada de les primeres posicions de l’exèrcit a Chiapas i va anunciar que remetria al Congrés els acords de San Andrés subscrits el 1996 entre el EZLN i Zedillo, i que aquest mai no va complir. Vint-i-quatre hores més tard, el subcomandante Marcos, anunciava estar disposat a reprendre les converses de pau amb el nou govern mexicà de Vicente Fox, però “amb condicions”, ja que “desconfiava” del nou president, el primer en 71 anys que no pertanyia al PRI. Davant 200 periodistes assistents a una roda de premsa celebrada en plena selva, Marcos va exigir la “retirada completa” de 7 de les 259 posicions que ocupava l’exèrcit mexicà a Chiapas i l’aprovació per part del Congrés d’un projecte de llei que recollís els acords de San Andrés”.

L’any 2000 es va acabar amb la promesa de Fox que estudiaria la proposta zapatista, i amb el compromís del governador electe de Chiapas, que per primer cop tampoc no era del PRI, d’alliberar els presos de la guerrilla zapatista.