Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
José Francisco Ruiz Massieu, número 2 del PRI, assassinat a trets el 1994, presumiblement, en una conspiració del seu propi partit

Un membre de l'EZLN a la zona de Chiapas

Articles dependents
Ernesto Zedillo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Carlos Salinas de Gortari (12)
Cuauhtémoc Cárdenas (8)
Diego Fernández de Cevallos (3)
Elmar Seltzer (1)
Emiliano Zapata (1)
Ernesto Zedillo Ponce de León (18)
José Francisco Ruiz Massieu (5)
Luis Donaldo Colosio (8)
Manuel Muñoz Rocha (1)
Manuel Camacho (2)
Patrocinio González (1)
Entitats Entitats
Exèrcit Zapatista d´Alliberament Nacional (27)
Partit Acció Nacional (6)
Partit de la Revolució Democràtica (Mèxic) (6)
Partit Revolucionari Institucional (19)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Mèxic (64)
36 lectures d'aquest article
53 impressions d'aquest article
La revolta zapatista trenca el PRI
Mèxic
La imatge d'uns escamots d'homes armats i emmascarats, que I'1 de gener van anunciar la revolta a l'Estat de Chiapas, va trencar de sobte el miratge d'un Mèxic modern i va fer esclatar el mite del "miracle mexicà". La revolta indígena a Chiapas es va anunciar el mateix dia que Mèxic celebrava l'entrada en vigor de l'Acord Nord-americà de Lliure Canvi, el NAFTA, que col·locava el país com a soci privilegiat dels Estats Units i el Canadà.

La revolta de Chiapas la va llançar en les primeres hores del 1994 l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), que pren el nom del revolucionari Emiliano Zapata (1879-1919). L'inici de la revolta -que va causar centenars de morts durant l'any- va esquitxar greument la imatge que durant cinc anys havia forjat per a Mèxic el president Carlos Salinas de Gortari, amb un programa audaç de reformes econòmiques, que hauria permès, segons les seves pròpies paraules, "passar del Tercer Món al primer món".

Es va optar per actuar amb mà de ferro davant la revolta zapatista. 12.000 soldats de l'exèrcit mexicà van arribar els primers dies de la revolta a la selva Lacandona, amb el suport de tancs de combat i l'aviació. Després d'intentar sufocar la revolta per la via militar, el president Carlos Salinas de Gortari va temptejar el camí de la negociació, a causa de la pressió de l'opinió pública mexicana i la repercussió que el moviment guerriller havia aconseguit a l'estranger. Va decretar un alto-el-foc unilateral i una amnistia, i va nomenar com a mediador Marcelino Camacho Solís, ex-alcalde de Ciutat de Mèxic i un dels possibles candidats del partit oficialista, el Partit Revolucionari Institucional, per a les eleccions presidencials previstes pera l'estiu.

El conflicte de Chiapas va fer també víctimes polítiques. Van dimitir el ministre de l'Interior i antic governador de l'Estat de Chiapas, Patrocinio Gonzàlez, i el governador de l'Estat en el moment de la revolta, Elmar Seltzer. Però l'home més tocat va ser un altre dels virtuals candidats del PRI a les eleccions presidencials, Luis Donaldo Colosio. En efecte, Colosio havia estat ministre de Desenvolupament Social abans de ser designat com a virtual candidat a la presidència, i des d'aquesta cartera dirigia el multimilionari Programa Nacional de Solidaritat (Pronasol), contra la pobresa. Un altre dels personatges més vivament criticats a la premsa mexicana va ser l'influent coordinador i cap del gabinet del president, José Maria Córdoba Montoya, considerat el número dos oficiós del règim. Molts editorialistes el van acusar de no haver detectat a temps l'esclat guerriller a Chiapas, tot i que, segons algunes fonts, controlava els serveis de seguretat i d'informació de la presidència.

El conflicte de Chiapas va permetre l'obertura d'un ampli debat nacional. Per molts comentaristes, la revolta indígena va demostrar que Mèxic no havia aconseguit sortir dels problemes de subdesenvolupament. El politòleg Jorge Castaneda, especialista en moviments guerrillers a l'Amèrica Llatina, va escriure al setmanari El Proceso que "la consciència nacional ha quedat esqueixada i s'ha fet evident que els problemes fonamentals de la nació, que alguns creien resolts, no ho han estat: la desigualtat, la injustícia i la falta de democràcia".

Per explicar "l'infart nacional", com l'havia qualificat el diari econòmic El Financiero, molts analistes van posar l'accent en les condicions de l'Estat de Chiapas: la injustícia social, la misèria, la repressió de les comunitats indígenes per una oligarquia totpoderosa i la corrupció. Van advertir que aquesta mateixa situació es reproduïa, en diversos graus, en altres regions del país.

Aquesta era l'altra cara de la moneda de la política econòmica del govern, sota la presidència de Carlos Salinas de Gortari, que va permetre reconduir la inflació per sota del 10 per cent i sanejar les finances públiques.

L'escriptor Carlos Fuentes va indicar que la revolta "ha confirmat tot allò que la nació ja sospitava: sense reforma política, la reforma econòmica és fràgil, gairebé il·lusòria". Segons el novel·lista, Mèxic havia conegut un desenvolupament de dues velocitats, deixant enrere un sud arcaic, i la lliçó de Chiapas demostrava que "no hi ha desenvolupament sense democràcia i que l'elit havia de prendre consciència que el país dividit presentava encara molts problemes del Tercer Món".

Els primers efectes concrets d'aquest debat van ser la firma pels vuit principals partits polítics del país -i els seus candidats a la presidència- d'un compromís per la pau, la democràcia i la justícia, per garantir la imparcialitat i la transparència de les eleccions. Aquest va ser un acord sense precedents en la història política de Mèxic, dominada durant 64 anys pel Partit Revolucionari Institucional. Només un únic partit de l'oposició, el Partit Popular Socialista (PSP), molt minoritari, no es va voler afegir a l'acord.

A mitjans de febrer, les negociacions entre el govern i la guerrilla zapatista van començar a la catedral de San Cristóbal de las Casas, amb la mediació del bisbe local, Samuel Ruiz. El govern havia demanat mesos abans al Vaticà el seu trasllat, perquè considerava que la seva tasca era massa favorable als indígenes. El 2 de març, les dues parts van concloure uns "compromisos per a la pau", referents a 32 dels 34 punts que s'havien discutit en les negociacions. Preveien la posada en marxa d'una reforma agrària limitada i el reconeixement d'alguns drets col·lectius dels indígenes.

El 23 de març, quan faltaven cinc mesos per a les eleccions presidencials, el candidat del partit oficialista, el PRI, Luis Donaldo Colosio, va caure assassinat quan acabava de participar en una trobada electoral a Tijuana, ciutat fronterera amb els Estats Units, a la regió de la Baixa Califòrnia. L'assasssinat va capgirar el panorama polític mexicà i va colpejar una altra vegada el partit governamental, molt tocat ja per la crisi de Chiapas.

Luis Donaldo Colosio
va morir de les ferides de bala a l'abdomen i al cap, d'una pistola de 38 mil·límetres. Molt aviat es van abandonar les especulacions que assenyalaven que l'atemptat podria haver estat obra exclusivament d'un desequilibrat, autor material de l'assasssinat, detingut immediatament després dels fets. Les investigacions policials van confirmar que alguns dels escortes reclutats pel PRI per garantir la seguretat del seu candidat havien estat en contacte amb l'assassí.

L'atemptat va privar el PRI del seu candidat en un moment de profunda divisió. Segons la tradició política mexicana, el candidat el designa oficiosament el president de la República, en una pràctica coneguda popularment com el dedazo, entre set o vuit pre-candidats, tots membres del seu govern. Després el nomena oficialment el comitè executiu del partit. Però el codi electoral va complicar l'elecció per part de Carlos Salinas de Gortari d'un nou candidat, perquè segons la llei l'aspirant ha d'haver dimitit les seves funcions oficials almenys sis mesos abans de les eleccions. Això eliminava a priori la majoria de pre-candidats coneguts, excepte dos: Manuel Camacho Solís, negociador a Chiapas, i Ernesto Zedillo Ponce de León, ex-ministre d'Educació i coordinador de la campanya de Luis Donaldo Colosio, el candidat assassinat.

La balança es va inclinar a favor d'Ernesto Zedillo, de 42 anys, un home que
havia fet tota la seva carrera a l'administració i que havia ocupat la secretaria d'Estat d'hisenda i la cartera d'Ensenyament en el govern sortint.

Les eleccions del 21 d'agost es van fer amb certa normalitat. Per primera vegada en la història del país, Mèxic participava en unes eleccions presidencials i generals regulades per un òrgan independent, el Tribunal Federal Electoral, i el triomf del PRI no va oferir dubtes.

Ernesto Zedillo en va sortir guanyador amb la majoria absoluta que li van atorgar el 48,7 per cent dels sufragis. La segona posició va ser per a Diego Fernàndez de Cevallos, candidat del conservador Partit d'Acció Nacional (PAN), amb el 26,6 per cent dels vots. La derrota va ser per a Cuauhtémoc Càrdenas, líder del socialdemòcrata Partit de la Revolució Democràtica (PRD), que amb el 16,6 per cent dels vots va tenir una dolorosa baixada electoral respecte a les últimes eleccions del 1988.

Abans de la presa de possessió del nou president, un altre assassinat polític va commoure la societat mexicana. El número dos del PRI, José Francisco Ruiz Massieu, va morir el 28 de setembre en un atemptat a trets en una cèntrica avinguda de Ciutat de Mèxic. Tot i que hi va haver una desena de detinguts, ningú en va saber del cert el responsable. Les investigacions van assenyalar un diputat del PRI, Manuel Muñoz Rocha, com l'enllaç entre els assassins i els responsables intel·lectuals de l'afer, que semblaven vinculats als sectors dirigents del PRI.

La crisi econòmica va tornar a finals d'any a Mèxic. El peso va ser devaluat, primer un 15 per cent i després un 60 per cent. El president Ernesto Zedillo va haver de rectificar el seu projecte polític i econòmic, un cop va quedar ben clar que l'anterior govern havia maquillat les xifres econòmiques per mantenir la seva imatge internacional. Zedillo va anunciar un pla d'emergència nacional, basat en la contenció de la despesa pública i la contenció dels salaris.

En l'altre front, amb la guerrilla zapatista a Chiapas, les fases de negociació i d'enfrontament s'alternaven, però sense arribar a cap solució concreta. Havia passat l'any 1994 i Mèxic tornava a començar.