Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Personatges Personatges
Diana Spencer (19)
José María Mendiluce (8)
Entitats Entitats
Comitè Nobel Noruec del Parlament de Noruega (20)
40 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Mines antipersona: una victòria i un exemple



"És possible guanyar batalles quan la societat civil s'expressa amb determinació, constància, fermesa i continuïtat"

José Maria Mendiluce
Eurodiputat

L’ any 1997 ens va donar molts disgustos, però també alguns respirs. I comença a ser un exercici sorprenent remenar de tant en tant hemeroteques, donada la velocitat de vertigen que està assolint el món de la notícia. Entre els respirs o bones noves, ocupen un lloc molt destacat dos fets relacionats entre si en termes d'objectius: l'atorgament del premi Nobel de la pau a la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersona i la posterior celebració de la Cimera d'Ottawa amb el mateix objectiu.

Tot i que encara queda molt camí per fer fins que no coneguem un planeta sense mines, ni plantades ni emmagatzemades, els passos endavant que es van fer el 1997 són decisius i estimulants. Decisius, perquè ja tenim un acord, firmat per molts països, i una opinió pública sensibilitzada sobre l'horror d'aquest artefacte criminal que tant patiment ha provocat i provoca. I perquè la campanya continuarà fins que s'aconsegueixi que tots els països firmin i es comprometin amb el contingut de l'acord. I estimulants, perquè aquest avenç demostra com és possible guanyar batalles quan la societat civil s'expressa amb determinació, constància, fermesa i continuïtat, a escala internacional, sense protagonismes infantils i utilitzant tots els mitjans que requereixen els objectius proposats.

Crec que són moltes les lliçons que s'han d'extreure de l'inqüestionable èxit d'aquesta campanya. I portar-los a col·lació ho trobo essencial, quan hi ha una tendència derrotista (que a vegades n'amaga una d'acomodatícia i autojustificativa) que "no s'hi pot fer res". Sí. Hi ha molt per fer i, sobretot, per fer bé.

Des de la dimensió internacional de la campanya (perquè internacional és el problema) fins a la capacitat real de coordinació entre les ONG de diferent àmbit (local, estatal, europeu, nord-americà, internacional), passant per la incorporació de nombrosos sectors (artistes, periodistes, intel·lectuals, polítics, associacions, etc.), la campanya va afegir un treball en profunditat amb les institucions representatives ciutadanes, començant pels Parlaments locals, regionals, estatals, europeu, pels partits polítics, sindicats, municipis, etc. Tot això des d'una magnífica gestió del concepte d'opinió pública.

Alternant debats amb mobilitzacions, incorporant suports i amb una estratègia mediàtica admirable (sense caure en la grolleria d'hiperexposar la tragèdia), fins i tot Lady Di va contribuïren vida i amb la seva mort a impulsar els objectius parcialment aconseguits a Ottawa.

I davant la llarga agenda de batalles que hem d'emprendre els que volem un món més habitable, reflexionar i aprendre dels èxits i fracassos és una tasca inexcusable. I, potser, una de les lliçons d'aquesta lluita contra les mines és que mai s'acaben de guanyar del tot: la constància i la continuïtat, un cop es retiren les cameres i els micròfons, requereix un esforç sostingut perquè es s'assoleixin els avenços i s'impedeixin els retrocessos: estar sempre alerta.

Falten països importants per firmar, com ara Rússia i els Estats Units, a més d'altres productors importants. Queden per destruir els arsenals, els estocs emmagatzemats en mig planeta, queden per desminar milions d'hectàrees de terres fèrtils, de zones habitables... Queden per atendre dotzenes de milers de víctimes, les vides de les quals, junt amb les de les seves famílies, han estat destrossades per aquestes joguines de la mort.

Sempre falta molt per fer. Però ja n'hi ha prou d'excuses. Quan es vol, es pot. I davant tant personal extremadament sensibilitzat per un dia, necessitem més personal conscientment compromès en la seva vida. Si de debò creiem que no hi ha res a fer, perquè res se soluciona en una tarda, la batalla contra les mines ens demostra que es pot fer molt, en moltes tardes.

I centenars de milers de víctimes dels diferents horrors que sacsegen el planeta necessiten aquest compromís dels seus germans, un compromís que pot modificar la realitat. I evitar la seva condemna a mort. Ells sí que no tenen gaire temps per perdre.

I des de la campanya per aconseguir la transparència en el comerç d'armes fins a la que persegueix la creació d'un tribunal internacional permanent, que jutgi genocides i criminals contra la humanitat, l'oferta temàtica per incorporar el teu esforç és tan variada com ho són les causes que porten al patiment injust una majoria de la població del veïnatge universal, que, com sabeu, és molt més global per a uns que per a uns altres.