Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Estats Units va patir les ires d'islamistes radicals amb atemptats a ambaixades

Les forces armades dels EUA a la zona

Articles dependents
Osama Bin Laden
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fonamentalisme islàmic (82)
Política internacional (1336)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Benjamin William Mkapa (4)
Bill Clinton (277)
Daniel Arap Moi (10)
Hassan Mwingir (1)
James Earl Carter, Jr (26)
Julius Kambarage Nyerere (4)
Osama Bin Laden (108)
Entitats Entitats
Assemblea General de les Nacions Unides (10)
Central Intelligence Agency (36)
Exèrcit d´Alliberament dels Llocs Sants Musulmans (2)
Front Islàmic per a la Guerra Santa contra Jueus i Creuats (1)
Lliga Àrab (31)
Musulmans contra l´Opressió Global (1)
Planet Hollywood (1)
The New York Times (16)
The Washington Post (12)
83 lectures d'aquest article
28 impressions d'aquest article
Un nou terrorisme islàmic
Món Àrab
El 1998, l’islamisme continuava essent un important factor de desestabilització mundial, amb fortes ramificacions internacionals, que escapava a l’acció dels governs i al control dels organismes internacionals. Ja feia anys que l’islamisme havia desenvolupat formes d’actuació terrorista a alguns països àrabs (Algèria, Egipte, Afganistan, etc.) i fins i tot s’havien enregistrat ja alguns atacs significatius a velles o noves metròpolis (des de França als Estats Units). Però el 1998 es va produir un salt qualitatiu en l’activitat del terrorisme islamista amb els atemptats del 7 d’agost contra les ambaixades nord-americanes a Nairobi i Dar el Salam que van causar la mort d’un total de 258 persones i que en van ferir 4.257 més. Els atemptats van ser reivindicats per un desconegut Exèrcit d’Alliberament dels Llocs Sants Musulmans, darrera dels quals els Estats Units hi van veure el milionari saudita refugiat a l’Afganistan Ossama Bin Laden. La resposta militar nord-americana, amb bombardejos a l’Afganistan i el Sudan, va representar també un salt qualitatiu en el paper que s’havien autoatribuït de gendarmes mundials.

Entre les víctimes dels atemptats de les capitals de Kenya i Tanzània hi havia 12 funcionaris nord-americans, això va provocar la immediata reacció dels serveis de lluita antiterrorista dels Estats Units, que, juntament amb experts israelians i sud-africans, es van desplaçar a la zona per iniciar les investigacions. L’endemà Sudan i l’Iran, països tradicionalment enfrontats als Estats Units, van condemnar l’atemptat, mentre l’Afganistan negava qualsevol relació amb els fets i els governs de Tanzània i Kenya feien les primeres detencions de sospitosos, una dotzena de ciutadans iraquians, iemenites i sudanesos. Ambdós països, amb un percentatge important de musulmans entre la seva població, volien evitar que els atemptats minvessin la seva credibilitat davant els organismes financers internacionals que els hi donaven suport. Eren dos dels països més estables de la zona. Tanzània havia iniciat la seva democratització el 1985 amb l’apartament formal del poder de Julius Nyerere, el fundador del país (fusió de l’antiga Tanganika i Zanzíbar), i la seva substitució a les urnes per Hassan Mwingir el 1992 i per Benjamin Mkpaka el 1995. Per la seva banda, el dirigent kenyà Daniel Arap Moi havia revalidat el seu cinquè mandat presidencial el darrer dia de l’any anterior i havia aconseguit estabilitzar la convivència entre les més de 200 ètnies presents al país, impulsant un considerable desenvolupament econòmic.

El 13 d’agost, el president nord-americà, Bill Clinton, va prometre solemnement “trobar els responsables d’aquests atacs diabòlics costi el que costi” en rebre a Washington les despulles dels ciutadans nord-americans morts en els atemptats, en una cerimònia retransmesa en directe per les grans cadenes de televisió del país. Els atemptats van coincidir en el temps amb la declaració que, sota jurament, va haver de fer el president Clinton davant el Gran Jurat Federal sobre el cas Lewinsky i amb el començament, el 18 d’agost, de les seves vacances a l’illa de Martha’s Vineyard. Dos dies més tard, el president nord-americà suspenia les vacances i ordenava des de Washington el bombardeig selectiu de dos objectius a l’Afganistan i Sudan, per destruir la base afganesa del milionari saudita Ossama Bin Laden, considerat l’autèntic responsable dels atemptats de Nairobi i Dar el Salaam, i una planta farmacèutica del Sudan on suposadament es fabricaven armes químiques.

Els atacs nord-americans van fer esclatar les protestes unànimes del món àrab, inclosa la Lliga Àrab, que va posar en relleu que les accions dels Estats Units suposaven la vulneració del Dret Internacional (articles 51 i 42 de la Carta de les Nacions Unides). Malgrat les protestes, Clinton es va manifestar disposat a desplegar noves ofensives contra el terrorisme internacional, sobretot després que el 25 d’agost morís una persona i 30 més fossin ferides en un atemptat amb bomba contra un restaurant Planet Hollywood de Ciutat del Cap (Sud-àfrica), que va ser reivindicat per una anomenada organització de Musulmans contra l’Opressió Global.

La coincidència en el temps del les investigacions del Gran Jurat sobre l’afer Lewinsky i els bombardejos sobre Afganistan i Sudan, van fer que part de l’opinió pública mundial pensés que els atacs eren una maniobra de distracció destinada a minvar la incidència sobre l’electorat nord-americà del cas Lewinsky. Aquesta interpretació es va veure reforçada a mitjans de setembre, quan l’expresident Jimmy Carter va demanar una investigació sobre els fets al Congrés, mogut per algunes informacions aparegudes als diaris The New York Times i The Washington Post i per les declaracions de diversos experts que semblaven demostrar que la fàbrica bombardejada al Sudan (Al Shifa) era una fàbrica de medicines i productes agrícoles i veterinaris sense cap mena de relació amb la guerra química i que s’hauria actuat precipitadament en base a informacions de la CIA no prou contrastades.

El president nord-americà va aclarir que, en tot cas, la fàbrica formava part de l’entramat financer de Bin Laden, a qui considerava el principal impulsor i patrocinador del terrorisme internacional i al que feia responsable d’altre atemptats anteriors com el de les torres bessones del World Trade Center de Nova York el 1993, contra els cascos blaus de Somàlia el 1995, contra les Khobar Tower d’Aràbia Saudita el 1996 i de la mort de turistes a Egipte el 1997. Pocs dies després, el 21 de setembre, el mateix dia que quatre cadenes de televisió passaven el vídeo del seu testimoni davant del Gran Jurat sobre el cas Lewinsky, Clinton va comparèixer, entre forts aplaudiments, a l’Assemblea General de l’ONU per demanar el suport de tota la comunitat internacional en la lluita contra el terrorisme.

Curiosament, a qui més va reforçar la posició de fermesa adoptada per Bill Clinton era a Ossama Bin Laden que, des les acusacions fetes per Washington, s’havia convertit en una mena de celebritat mundial, objecte de la curiositat dels mitjans de comunicació internacionals, a qui Bin Laden, va explicar que poc després de la guerra del Golf havia fundat l’anomenat Front Islàmic per a la Guerra Santa contra Jueus i Creuats, integrat per milers de veterans de la guerra d’Afganistan, amb la finalitat de fer la guerra santa contra els Estats Units i l’imperialisme occidental i alliberar els llocs sants musulmans (La Meca, Medina i Jerusalem) de la presència estrangera. Amb una presència consolidada a 12 països d’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia, Bin Laden considerava que els atemptats de Nairobi i Dar el Salaam eren només el primer pas d’una gran ofensiva destinada a aconseguir la unificació del món islàmic sota un mateixa religió, un mateix estat i una mateixa bandera. Uns quants mesos després, Bin Laden va aprofitar el dia de Nadal per fer una nova crida a la guerra santa contra els Estats Units i la Gran Bretanya, països que dies abans havien bombardejat l’Iraq.