Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Manifestants contra la liberalització del comerç mundial, a Seattle, on tenia lloc la cimera de l'OMC

Previsions econòmiques de l'OCDE

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Michel Camdessus (10)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Fons Monetari Internacional (136)
General Agreement on Tariffs and Trade (7)
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Organització Mundial del Comerç (56)
Reserva Federal dels Estats Units (38)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Brasil (47)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Japó (91)
Seattle (Washington, EUA) (8)
47 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Calma després de la crisi asiàtica
Món
L'any 1999 es va iniciar amb un escenari econòmic internacional molt complicat. Després d'un parell d’anys plens d'entrebancs a causa de la crisi financera del sud-est asiàtic de mitjans del 1997 i les d’Amèrica Llatina i Rússia del 1998, l’any començava amb una gran preocupació pel comportament de l’economia japonesa, que havia vist com el seu "miracle" s'acabava definitivament i entrava en una profunda recessió. També hi havia una greu crisi al Brasil que va fer caure el real, la seva divisa, un 40% front el dòlar, malgrat que l'economia brasilera, la més important de tot Amèrica Llatina, havia rebut un importantíssim suport del Fons Monetari Internacional (FMI). El temor que la recessió dels països més afectats per la crisi asiàtica s'estengués definitivament van ser importants durant els primers compassos de l'any. Els analistes preveien un risc d'estancament en el creixement que els Estats Units havien presentant en anys anteriors, una difícil recuperació econòmica a la Unió Europea (UE) amb l’interrogant afegit de l’entrada en funcionament de l’euro, poques possibilitats de valors positius en la variació del PIB japonès i fortes dificultats en l'evolució de les economies emergents, tan asiàtiques com llatinoamericanes.

Però a mesura que avançava l'any aquest panorama va anar millorant i l'economia mundial va iniciar una notable reactivació. El països més afectats per la crisi, els asiàtics, van consolidar una recuperació econòmica sorprenentment ràpida i el Japó va començar a manifestar símptomes d'un cert creixement. Per la seva banda els llatinoamericans van resistir millor del que es podia pensar la crisi brasilera de principis d'any i van poder mantenir un important nivell d'inversió estrangera. Europa, després de veure com l'euro es depreciava i assolia la pràctica paritat amb el dòlar, aconseguia fer certes les promeses de les principals autoritats comunitàries de rellançament econòmic, un cop Alemanya i Itàlia van deixar enrere les dificultats sorgides en els primers mesos de l'exercici. El 1999 va acabar, doncs, amb un resultats econòmics millors del que es preveia i amb un creixement del conjunt de les economies internacionals d’un 3%, mig punt superior al que s’havia assolit l'any anterior.

La recuperació econòmica a nivell mundial va tenir un gran protagonista, els Estats Units, que es van convertir en la locomotora que va arrossegar a la resta de països cap a unes taxes de creixement superiors a les esperades. Es consolidava així el període d’expansió més llarg de l’economia nord-americana. Un període de creixement que ja durava des del 1991 i que lluny de desaccelerar-se, va mostrar una fermesa important al llarg de l’any. La crisi asiàtica amb prou feines la va afectar i el cicle expansiu es va manifestar amb altes taxes de creixement del PIB (3,7%), taxes d’atur molt baixes (del 4,2% al setembre) i uns preus sota control (amb una taxa d’inflació inferior al 3%).

Els Estats Units eren l’exemple més clar del que alguns experts anomenaven la nova economia caracteritzada per un fort dinamisme econòmic, baixes taxes d’atur i absència de tensions inflacionistes. Fins i tot hi havia economistes que creien que s’estava entrant en una nova fase caracteritzada per l’absència de cicles econòmics i que preveien un creixement indefinit de l’economia mundial.

A la UE, les previsions que el naixement de l’euro permetria assolir taxes de creixement econòmic superiors a les dels Estats Units, es van veure ràpidament desmentides pels fets. La crisi financera asiàtica va afectar més del que s’esperava la confiança dels inversors i les empreses en l’economia europea i, durant la primera meitat de l’any, Alemanya i Itàlia, que sumaven més del 50% del PIB de la zona euro, van veure afectat de manera important el seu ritme de creixement econòmic. Així si a començaments d’any s’havia previst un creixement del 2,6%, les darreres previsions a finals de l’exercici el situaven al voltant del 2%. Però a mesura que avançaven els mesos, i, gràcies sobretot a la depreciació de l’euro front el dòlar, els indicadors macroeconòmics van anar millorant. Mica en mica el consum intern s’accelerava, l’activitat industrial millorava i l’atur començava a baixar. A finals d’any, el BCE va destacar que la UE havia superat els efectes de la crisi asiàtica i que les bones dades dels darrers trimestres permetien preveure un creixement moderat però cada vegada més consolidat acompanyat d’una reducció de l’atur i amb poques tensions inflacionàries.

Dins d’aquest escenari favorable, els principals factors de preocupació, tant als Estats Units com a la Unió Europea, eren l’elevat consum d’una població que cada vegada dedicava menys recursos a l’estalvi i que obtenia bona part del seu líquid gràcies a la bona marxa de la borsa que assolia màxims històrics, oblidant així les caigudes de l’any anterior, i l’alt grau d’endeutament del sector privat, així com el deteriorament de la demanda externa. Per corregir aquesta tendència, al llarg de l’any tant la Reserva Federal americana com el Banc Central Europeu van modificar lleugerament a l’alça els tipus d’interès.

Un altre factor de possible inestabilitat als països desenvolupats va ser l’increment experimentat pel preus del petroli després que, el mes de març, els països de l’OPEP acordessin una retallada en la producció de cru. Però aquesta decisió va tenir també els seus efectes positius i va ser decisiva per a la recuperació de les economies emergents productores de petroli i, molt especialment, va ajudar a sortir de la recessió a l’economia russa.

Un cas a part era el del Japó, que va aconseguir acabar el 1999 amb una taxa de creixement positiva per al conjunt de l’any (0,8%) consolidant un camí cap al creixement econòmic que s'anunciava, però, lent i llarg. L’amenaça de la deflació continuava vigent i el consum no es recuperava. Aquesta debilitat va quedar palesa en les vendes d'automòbils que baixaven mes rere mes, o en el fet que el consum es concentrés en el col•lectiu jove, un col•lectiu sense càrregues familiars. Tot plegat era fruit del deteriorament del mercat de treball que no aconseguia estabilitzar-se encara que l'índex de confiança empresarial millorava i es consolidava la producció industrial. El descens de la inversió privada i la revalorització del ien podien limitar de manera important l'incipient procés expansiu de l'economia nipona.

Així doncs, l’economia mundial el 1999 va entrar en un cicle expansiu encara que moderat gràcies al fort dinamisme de l’economia nord-americana que va convertir-se de nou en el motor econòmic de la resta de països. La Triada (els Estats Units, Japó i la UE) van acabar l’any amb escenaris econòmics més optimistes del que es podia pensar a començaments d’any i les economies emergents sortien, mica en mica, del pou on havien caigut en anys anteriors. L’escenari semblava francament favorable, però els mesos de novembre i desembre van obrir dos nous interrogants.

El 9 de novembre, el director gerent del Fons Monetari Internacional, Michel Camdessus, va anunciar la seva decisió d’abandonar el càrrec el febrer del 2000, dos anys abans de finalitzar el seu tercer mandat, adduint “raons personals”. La incertesa sobre el seu relleu no facilitava la feina dels grans organismes financers internacionals que, malgrat rebre moltes crítiques, havien jugat un paper clau en la resolució de les crisis monetàries iniciades el 1997 al sud-est asiàtic.

D’altra banda, el que havia de ser la gran cerimònia que certifiqués la bona marxa de l’economia mundial i preparés el terreny per al creixement futur, es va saldar amb un rotund fracàs. Era la cimera de l’Organització Mundial del Comerç que s’havia de celebrar a la ciutat nord-americana de Seattle entre el 30 de novembre i el 3 de desembre. La conferència va tenir un desenvolupament molt complicat a causa de les greus protestes d’ecologistes, pagesos i representants de països subdesenvolupats arribats de tot el món contra la liberalització del comerç mundial, que van obligar a suspendre la cerimònia d’obertura, a declarar l’estat d’emergència a la ciutat i a enviar-hi la Guàrdia Nacional.

La liberalització del comerç mundial iniciada el 1947 amb la creació del GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç) i aprofundida per la Ronda Kennedy de 1964-1967 i la Ronda Uruguai del 1992, havia jugat un paper clau en el desenvolupament econòmic mundial, però havia contribuït també a la destrucció de les formes tradicionals de vida i de producció. Havia fet créixer el nivell de vida de tot el món, però havia incrementat les diferències entre països rics i països pobres.

Amb la cimera de Seattle, i sota l’impuls dels Estats Units, es volia donar un pas més en la liberalització comercial i en la consolidació d’un marc global per a l’economia de tot el món. Les protestes dels manifestants, les reticències de la Unió Europea i les crítiques dels països del tercer món van posar en relleu que aquest avenç en la liberalització ja no es podia fer sense tenir en compte els seus efectes socials i culturals. La conferència es va acabar sense cap acord. L’OMC hauria de definir a partir de l’any 2000 un nou marc de relacions comercials internacionals.