Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Bill Clinton, a l'assemblea de l'FMI

El mapa del dèficit

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
ONGs, cooperació, voluntariat (104)
Pobresa, desigualtats (147)
Personatges Personatges
James Wolfensohn (4)
Karol Józef Wojtyła (186)
Paul David Hewson (3)
Rodrigo Rato (98)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Càrites Espanyola (6)
Fons Monetari Internacional (136)
G-7 (29)
G-8 (26)
Intermón-Oxfam (4)
Mans Unides (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament de Catalunya (723)
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Colònia (Alemanya) (3)
Washington D.C. (District of Columbia, EUA) (73)
409 lectures d'aquest article
167 impressions d'aquest article
El llast del deute extern
Món
Els darrers anys 90, el pes del deute extern d’alguns dels països menys desenvolupats del món, especialment països africans, s’havia convertit en un seriós problema per al seu desenvolupament ja que el pagament del deute absorbia una part molt important dels recursos generats per aquests països i feia pràcticament impossible l’organització de polítiques socials en camps com la sanitat o l’ensenyament.

La comunitat internacional va prendre consciència a poc a poc que aquesta era una situació insostenible i va anar creixent un moviment social i polític favorable a la condonació del deute als països menys desenvolupats. Paral·lelament es van anar dissenyant mecanismes que permetessin garantir que els recursos alliberats per aquesta condonació revertissin efectivament en la població més necessitada i no anessin a parar, com havia passat massa sovint, a les butxaques privades de governants corruptes.

Amb aquests dos objectius es van organitzar moltes campanyes a tot el món promogudes per diverses Organitzacions No Governamentals i que van trobar la seva màxima representació en personalitats tan diferents com el papa Joan Pau II o el cantant del grup U-2, Bono, que es van convertir en els abanderats de la iniciativa. Paral·lelament es van desenvolupar iniciatives més locals que van donar fruits com ara la decisió unànime del Parlament de Catalunya en favor de la condonació o la recollida de més de 700.000 firmes a tot Espanya demanant un referèndum sobre el perdó del deute, en una campanya promoguda per les plataformes del 0,7%, Càritas, Mans Unides i Intermón.

Tota aquesta mobilització es va enquadrar en la campanya “Deute extern, ¿deute etern?” que demanava la condonació del deute i que va aconseguir reunir més de 10 milions de firmes a tot el món. Els representants de la campanya van fer arribar les seves reivindicacions als països més rics en el curs de la cimera del G-8 que es va celebrar a Colònia el mes de juny. En aquella cimera no es van prendre encara decisions concretes però es van posar les bases d’un procés que va culminar a Washington a finals de setembre, quan es van reunir les assembles anuals de les dues institucions econòmiques internacionals més importants, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM).

En aquests fòrums, els 182 països que formaven part d'aquestes organitzacions van presentar un projecte de cancel·lació del deute dels països més pobres i altament endeutats per un valor de 27.400 milions de dòlars (4,3 bilions de pessetes), cancel·lació que afectava, en un primer moment, a 33 de les 41 economies considerades com a més pobres i més endeutades del món i que tenia com a contrapartida la utilització dels recursos generats per aquests estalvis en programes de reducció de la pobresa i millora de la salut i l'educació.

Amb aquesta acció culminava un procés iniciat el 1996 pel president del Banc Mundial, James Wolfenshon, el qual va llançar, juntament amb el FMI, un pla de reducció del deute extern pels anomenats Països Pobres Altament Endeutats (PPAE) que havia de permetre al país deutor retornar els préstecs sense veure compromès els seu creixement econòmic ni hipotecar de nou el seu futur. La iniciativa pretenia, a grans trets, alleugerir el deute extern multilateral, bilateral i comercial en un període de sis anys fins a situar-lo a un nivell sostenible, però el projecte havia estat arraconat fins la cimera de Washington. La pressió de les campanyes internacionals de mobilització social i l'evidència que molts d'aquests deutes difícilment mai es podrien retornar sense un cost social difícil de suportar, va fer replantejar la posició dels països més rics.

Els arguments esgrimits per aquestes ONG i per la pròpia ONU eren inqüestionables. L'any 1996 els països del Sud devien més de 2 bilions de dòlars als del Nord, el doble que deu anys abans. Els països altament endeutats presentaven taxes de mortalitat, malaltia, analfabetisme i malnutrició més altes que altres països en vies de desenvolupament segons detallava el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i l'Informe sobre el desenvolupament humà del 1997 realitzat per l'ONU recordava que si els països més endeutats de l'Àfrica poguessin invertir els diners que destinaven al pagament del deute (principal i interessos) en programes de desenvolupament, més de 3 milions de nens podrien superar els cinc anys d'edat i s’evitarien un milió de casos de malnutrició a la zona.

El deute extern total dels PPAE se situava al voltant dels 210.000 milions de dòlars, però el seu valor de mercat real, si es tenia en compte les possibilitats efectives de retorn, era molt més baix. Aquesta xifra astronòmica encara era més preocupant si es tenia en compte que a països com Nicaragua o Santo Tomás e Principe representava el 750 i el 600 per cent dels seus respectius Productes Interiors Bruts (PIB). Per tant, resultava evident que era un deute difícil de retornar, més si es tenia en compte que les condicions socials dels PPAE eren realment dramàtiques. L’esperança de vida era molt baixa arribant a extrems com el de Sierra Leone on no superava els 37 anys, Rwanda els 40 anys o Uganda els 43. La malnutrició entre menors de 5 anys podia arribar al 47% al Vietnam, Laos o Moçambic. La taxa de mortalitat per cada 1000 nens menors de cinc anys superava els 200 a països com Angola, Malí o el Congo. La taxa d’analfabetisme arribava al 86% a Níger o al 81 a Burkina Faso. Eren, doncs, condicions de vida realment extremes i la situació empitjorava fins al punt que el 1999 hi havia 100 milions més de persones en situació de misèria que el 1990.

El mateix president dels Estats Units, Bill Clinton, en la seva intervenció va assenyalar que el món occidental no podia acceptar que, a les portes del nou mil·lenni, "1.300 milions de persones sobrevisquin amb menys d'un dòlar diari" ni que "cada any morin 40 milions de persones al món, una xifra que quasi igualava els morts de la Segona Guerra Mundial".

Ja al mes de juny, durant la cimera que el G-7 va celebrar a Colònia, Clinton havia promès la condonació del 90% del deute contret pels PPAE. Però a Washington va anar més enllà i va anunciar que havia proposat a la seva administració la renúncia del cent per cent del deute bilateral que tenien els països més pobres amb els Estats Units la qual representava 5.700 milions de dòlars. L’autorització a aquest perdó que depenia d'un Congrés dominat pels republicans, havia d'anar acompanyada, però, de mesures liberalitzadores del comerç internacional, però el mateix president nord-americà va recordar que també havia demanat als congressistes del seu país 1.000 milions de dòlars (118.000 milions de pessetes) durant quatre anys per ajudar a reduir la pobresa al món i que no se n’havia sortit.

Aquestes mesures s'englobaven dins del pla d'ajut acordat pel FMI i el BM i afectaven a un total de 430 milions de persones de 31 països, que havien de veure's beneficiades per un increment de recursos dels seus governs en programes econòmics i socials. Però tot i que l'acord era una realitat encara hi havia països que hi posaven reticències i traves. En especial el Japó i França que eren els menys favorables a una condonació total del deute, postura, d'altra banda, previsible ja que entre ambdós països tenien els dos terços del deute dels països més pobres i endeutats del món.

Espanya, per la seva banda, no va restar al marge d’aquest debat. El deute que els països en vies de desenvolupament tenien amb l'Administració espanyola el 1996 era de 1,6 bilions de pessetes, la major part del qual, el 38%, se situava a Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Cuba, Nicaragua i República Dominicana) el Nord d'Àfrica amb el 25% (Algèria, Egipte i Marroc), però afectaven també a països com Angola, Costa de Marfil, Iraq o Indonèsia. Si se sumava el que es devia directament a l'Estat i el deute contret per aquests països amb les entitats privades la xifra superava el 30.000 milions de dòlars.
Com a país desenvolupat, Espanya havia prestat importants sumes de diners a països pobres i durant l'assemblea del FMI i el BM, el seu Ministre d'Economia, Rodrigo Rato, també va anunciar la cancel·lació de part del deute dels PPAE, per un valor de 830 milions de dòlars, uns 131.000 milions de pessetes. Aquesta era, doncs, l'aportació espanyola al paquet d'ajuts que ambdós organismes internacionals estaven discutint. Una part d'aquesta aportació ja havia estat desemborsada pel govern espanyol (uns 100 milions de dòlars, 15.000 milions de pessetes) i la resta, uns 115.300 milions es distribuiria entre la cancel·lació de deute bilateral que aquests països havien contret amb organismes públics de l'Estat (600 milions de dòlars), aportacions a institucions financeres internacionals (70 milions de dòlars) i aportacions per al fons europeu destinat als països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACB).

Així, doncs, es perdonava un bon grapat de milions de dòlars als PPAE, però la realitat era que aquesta condonació resultava curta respecte el total del que es devia i moltes veus, en especial d’ONG, van reclamar un pas més decidit cap a la condonació total del deute extern del PPAE. Van recordar que un país com els Estats Units, immers en un procés de creixement econòmic sense precedents, només destinaven el 0,09% del seu PIB al desenvolupament del Tercer Món i que, per tant, l’acció del FMI i del BM tot i que important era lluny de ser plenament satisfactòria.

El que sens dubte va significar el 1999 va ser el triomf de les postures de les organitzacions que treballaven pel desenvolupament econòmic i social dels països més pobres del món. Sense les seves campanyes no s’haguessin pogut assolir els acords de la cimera de Washington.