Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Rainier III, príncep de Mónaco va morir havent-se convertit en el potenciador de la imatge internacional del petit principat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Noblesa, reialesa (185)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Turisme (208)
Personatges Personatges
Albert Grimaldi Kelly (6)
Carolina Grimaldi Kelly (5)
Estefania Grimaldi Kelly (6)
Grace Kelly (5)
Rainier Grimaldi (11)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Principat de Mónaco (3)
27 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Albert reemplaça Rainier
Mònaco
El 6 d’abril del 2005 va morir, a les 6.35 de la matinada i després de dues llargues setmanes d’agonia, el príncep Rainier de Mònaco. El monarca, de 81 anys, havia ingressat al Centre Cardiotoràcic de Montecarlo el 7 del mes anterior, oficialment afectat per un refredat, però amb un historial seriós de problemes respiratoris, cardíacs i renals. El seu estat de salut no va millorar, sinó que es va anar complicant progressivament. Ja en l’interregne, el seu fill, Albert de Mònaco, de 47 anys i sense descendència, va assumir la regència com a pas previ a la seva proclamació com a nou monarca del principat.

El 15 d’abril de 2005 van tenir lloc els funerals pel desaparegut cap d’Estat del país més petit d’Europa després del Vaticà. Curiosament, la mort de Rainier va agafar Mònaco, de confessió catòlica oficial, amb les banderes col·locades a mig pal en senyal de dol per la mort de Joan Pau II, que gairebé va coincidir en el temps amb la del príncep. El mateix dia la família del difunt va reunir-se, en la primera manifestació oficial de dol, en una missa celebrada a la capella del palau, on havia estat traslladat el cos del monarca. La cerimònia la van oficiar l’arquebisbe de Mònaco, Bernard Barsi, i el capellà de la família Grimaldi, Cesar Penzo. En aquest mateix temple, els membres de l’administració monegasca i el cos diplomàtic van donar-li l’últim adéu el dilluns següent, mentre que el poble ho feia l’endemà. Els funerals podien ser vistos en pantalles gegants a diferents esglésies del principat, i es declarava un dol administratiu d’un mes. El cadàver va ser enterrat a la catedral, al mateix lloc on reposaven les restes de la princesa Gràcia de Mònaco, morta el 1982.

Al 1997 el principat va commemorar els 700 anys de regnat de la dinastia Grimaldi, d’origen genovès i que va obtenir el territori el 10 de juny de 1215, quan una família noble de gibelins va posar la primera pedra de la fortalesa, que encara avui és el palau principesc, amb l’encàrrec de vigilar les anades i vingudes dels angevins, els seus contraris. Mònaco havia estat un enclavament genovès des del 1191, però el 1331 l’angeví Carles I va reconquerir l’enclavament i va comprar els béns als Spinola italians, així com els dominis de Menton i Roquebrune. Per això, Carles I va ser considerat el veritable fundador del principat i primer senyor de Mònaco. Carles I va morir el 1357 i el seu fill Rainier es va dedicar a combatre els genovesos fins que al 1489 el rei de França i el duc de Savoia van reconèixer la sobirania a Mònaco. El 1612 Honorat II va prendre el títol de Príncep i Senyor de Mònaco, i el 1641 va signar el tractat Peroné amb Lluís XIII de França pel qual se li reconeixien drets de sobirania.

A la revolució francesa el principat va ser annexionat a França i declarat protectorat de Sardenya des de 1815 fins al 1860, seguint el Tractat de Viena, tot reconeixent de nou la soberania de Mònaco al tractat franco-monegasc de 1861. Carles III de Mònaco va atreure l’alta societat internacional a l’indret amb l’objectiu de contribuir al progrés econòmic. Així, el 1863 es va obrir el primer casino, i el 1866 el centre Monte-Carlo. Carles III va governar entre 1856 i 1889, i el seu fill, Albert I, va promulgar la primera constitució el 1911.

El 1918 la signatura d’un tractat per delimitar la protecció de França sobre Mònaco va establir que la política monegasca havia d’estar alineada amb la de França, a l’igual que els seus interessos militars i econòmics. Una nova constitució, proclamada el 1962, va abolir la pena capital, va autoritzar el sufragi femení i va nomenar una Cort Suprema per garantir les llibertats elementals. Al maig de 1993, Mònaco es va convertir en membre oficial de Nacions Unides.