Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Onze mesos de caiguda de l'euro

Una campanya va intentar donar a conèixer l'euro, com ara aquesta a la ciutat alemanya de Frankfurt

Articles dependents
Robert Mundell
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Euro, conversió monetària (96)
Personatges Personatges
Robert Mundell (4)
Wim Duisenberg (35)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Comissió Europea (242)
Fons Monetari Internacional (136)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Tòquio (Japó) (15)
Turku (Finlàndia) (2)
47 lectures d'aquest article
165 impressions d'aquest article
El dòlar desllueix l'any de l'euro
Moneda única europea
Amb l'arribada del 1999 Europa veia néixer l'esperada moneda única, però l'any va acabar amb un euro força debilitat. El primer any de vida de la nova moneda no es va desenvolupar tal i com s'havia previst, sobretot tenint en compte la reacció dels mercats financers internacionals i l’evolució de l'opinió pública en els primers compassos de l'any. Efectivament, si el 31 de desembre de 1998, data en què van ser fixats els tipus de canvi irrevocables entre les diferents divises de la zona euro, la moneda europea va sortir apreciada front el dòlar, durant el mes de gener, va iniciar una tendència a la baixa que es va consolidar a finals d'any, quan la paritat dòlar/euro va esdevenir una realitat de mercat.

A principis d’any tot era eufòria. La Unió Econòmica i Monetària començava a funcionar. El Banc Central Europeu (BCE) havia esdevingut el banc de bancs de la Unió; l'euro, la seva moneda, ja cotitzava als mercats; els tipus de canvi entre les seves divises tornaven, després de molts anys, a ser fixes i inamovibles; i les perspectives econòmiques futures no eren gens dolentes. En consonància amb tot això, les primeres dades de cotització van ser molt bones. El 4 de gener de 1999, l’euro es va inaugurar als mercats financers de tot el món i, seguint les zones horàries, va debutar a Austràlia, on va experimentar una significativa revalorització davant el dòlar nord-americà i el ien japonès. La tendència es va confirmar a Tòquio i es va reforçar als mercats europeus on va tancar a 1,1789 dòlars (la paritat inicial era d’1,1667) i a 133,73 iens (partia de 132,80). Va ser també el primer dia que les borses dels països de la zona euro expressaven les cotitzacions en euros i registraven fortes pujades. A Madrid, l’Íbex35 va pujar un 6,21%, registrant el tercer increment més gran de la seva història.

Però les expectatives generades van ser passatgeres. De seguida es va veure que la fortalesa de l'euro front al dòlar i, per tant, la seva fortalesa com a moneda de referència en l'economia internacional, no eren les esperades. Les explicacions que es van donar per justificar la constant pèrdua de valor de la moneda europea front la divisa americana van ser diverses. En primer lloc, i de manera important, s'argumentava que l'economia americana presentava una solidesa superior a l'europea i, per tant, l'apreciació de la seva moneda era del tot lògica. El cicle econòmic en el què es trobaven ambdues economies era diferent i favorable als Estats Units, que presentaven un creixement al tercer trimestre de l'any del 5,5%, el doble del previst per tot l'exercici a la UE. A més el diferencial de tipus d'interès també era favorable als Estats Units la qual cosa feia més atractiu invertir en la seva moneda.

Durant l'any, a sobre, es van anar afegint un seguit de factors que van anar debilitant l'euro, en ser víctima d'una creixent crisis de confiança. La guerra al Kosovo, les dificultats per assolir la credibilitat del BCE o la gran emissió d'actius en euros dels darrers mesos de l'any (un 40% dels efectuats als mercats internacionals) que no van poder ser absorbits, van acabar d'erosionar la moneda comuna. A mitjans de juliol la moneda s'havia depreciat en un 15% respecte a la seva cotització de principis d'any i el 13 de juliol va situar la seva cotització a 1,0112 dòlars, just quan els inversors dels mercats internacionals en van provocar una forta depreciació, en conèixer les dades de la inflació alemanya, que havia pujat un 0,1% el mes de juny, situant la seva taxa interanual al 0,4%.

En el primer semestre de l’any, les autoritats monetàries europees havien assegurat que la situació no era preocupant i que la moneda es recuperaria en els mesos següents, en concordància amb les bones previsions econòmiques dels països europeus. Segons deien el BCE i la Comissió Europea, l'euro presentava un clar potencial d'apreciació gràcies a l'estabilitat de preus i al control general del dèficit públic i la seva situació havia de millorar en el segon semestre, coincidint amb una fase de reactivació econòmica.

Tot i aquestes declaracions de confiança, la incertesa al voltant de la moneda era evident a totes les places financeres internacionals, ja que els dubtes sobre la situació al si de la UE no s'havien esvaït ni amb l'actuació del BCE. Si l'any anterior la credibilitat del BCE havia quedat palesa amb l'actuació coordinada de tots els bancs centrals dels estats membres per fixar els tipus d'interès al 3%, en els primers mesos del 1999 les pressions perquè aquest tipus es reduís van ser constants. Des de diferents esferes polítiques es volia forçar al BCE a relaxar la seva política monetària per tal d'impulsar l'activitat econòmica. Aquestes pressions cada vegada van ser més fortes, en especial des dels països que, com Alemanya, tenien més dificultats per activar ràpidament la seva recuperació econòmica. Tot això va posar en entredit la sempre defensada independència de l'organisme monetari europeu i, a començaments d'abril, el BCE, que ja era la única autoritat competent, va acabar cedint a les pressions. El dia 8 d’abril, el Banc Central Europeu va anunciar una rebaixa del tipus d'interès justificada, segons els seus dirigents, per la possibilitat de recessió, afirmant que la mesura no presentava poc risc d'inflació, ja que els preus estaven del tot sota control.

Els pronòstics del BCE no es van complir i, a la segona meitat de l’any, la situació no va millorar gaire; si bé en un principi la divisa comunitària es va recuperar una mica, no va tornar mai el nivell de començaments d'any. Tampoc ho va afavorir la nova actuació del BCE el 4 de novembre, col•locant el tipus d'interès al 3%. Wim Duisenberg, el president de l'entitat va justificar aquest augment del preu del diner per l'evolució del tipus de canvi de l'euro respecte el dòlar, però sobretot pel perill inflacionista que començava a recórrer certs països europeus, entre ells Espanya. La mesura, però, no va sorprendre a ningú com ho va demostrar el fet que, el mateix dia de l'increment dels tipus, la borsa també pugés i la paritat de l'euro respecte la resta de divises no es veiés clarament beneficiada. Els analistes ja ho havien anunciat i els inversors ja ho havien descomptat, així que el BCE va arribar tard i no va sorprendre a ningú.

Des de finals de novembre, la caiguda de la cotització de l'euro fins a nivells de pràctica paritat amb el dòlar va ser irresistible. Això va implicar, també, que la pesseta perdés valor davant de la divisa nord-americana i un dòlar arribés a costar més de 165 pessetes, una xifra que no s’havia vist des del 1985. La moneda europea no havia pogut aturar l'actuació dels especuladors que, en acostar-se el cap d'any, volien reajustar les seves carteres d'inversió i van decidir comprar dòlars i iens. A acabar l’any, tot i que la paritat amb el dòlar ja era una realitat, el BCE continuava immòbil en els seus postulats i assegurava que no intervindria en els mercats per ajudar la seva moneda, ja que considerava que l'euro no estava depreciant-se, sinó que era el dòlar qui estava sobrevalorat, gràcies a la solidesa de la seva economia.

La desconfiança en l'euro era fruit dels factors ja esmentats anteriorment, als quals calia afegir, a més, la poca credibilitat que els inversors donaven a les bones perspectives augurades pels organismes comunitaris, tot i ser avalades per l’FMI i l’OCDE. El que era una evidència clara era que l'economia americana creixia amb força, per sobre la mitjana europea, situant-se al tercer trimestre en un 5,5% del PIB, amb una inflació gairebé inexistent i uns tipus d'interès molt més atractius que els europeus.

Malgrat la situació creada i les moltes veus sorgides assenyalant que la paritat dòlar/euro de començaments d’any havia estat equivocada i havia generat una sobrevaloració de l’euro, els experts comunitaris seguien pronosticant un canvi en la situació i continuaven regulant la marxa de la infeudació de l’euro com a moneda única efectiva. Així, l’11 de setembre, el ministres d’Economia i Finances de la zona euro van celebrar un consell informal a Turku (Finlàndia), on van consensuar de reduir el període màxim de sis mesos de coexistència -del gener al juliol del 2002- de la moneda única amb les monedes nacionals i es van comprometre a fixar un nou termini reduït abans de finalitzar l’any.

Segons els responsables econòmics comunitaris, la situació era transitòria i a mig termini es preveia una recuperació important dels tipus de canvi de l’euro front el dòlar. El mateix Duisenberg va recordar que l’euro tenia “a llarg termini potencial per a una forta recuperació” i que si es feia cas a “l’estabilitat de preus, al superàvit per compte corrent i al potencial de creixement de la zona euro” la recuperació era propera, ja que augurava que en les següents dos anys “a Europa, les condicions econòmiques serien millors que als EUA”.

Així doncs, en acabar l’any i malgrat els episodis registrats, les autoritats monetàries europees van convenir en que la situació que atravessava l’euro era passatgera. Per avalar aquestes conviccions, les previsions de la Comissió situaven la taxa de creixement del PIB a la zona euro pels anys 2000 i 2001 al voltant del 3%, mentre alguns experts estimaven que els Estats Units acabarien tenint seriosos problemes amb el dèficit comercial de continuar mantenint el dòlar tan sobrevalorat.

Entre aquests experts, destacava la figura del premi Nobel d’Economia 1999, el canadenc Robert Mundell, les teories del qual havien inspirat el disseny de la Unió Monetària Europea i del mateix euro. Pocs dies després de ser-li atorgat el premi Nobel i coincidint amb els comentaris que va fer amb motiu del 70è aniversari del crack de Wall Street -un esdeveniment que ell considerava del tot irrepetible perquè en el món ja s’havien acabat els riscos del patró or, la incertesa d’entreguerres i els proteccionismes monetaristes i aranzelaris- Mundell va afirmar: “D’aquí a un o dos anys, el creixement econòmic nord-americà patirà una desacceleració, el que provocarà una baixada de la cotització del dòlar que desplaçarà l’interès dels inversors cap a la balança de pagaments nord-americana amb la resta del món i cap al deute dels Estats Units”, afegint “a mesura que caigui el valor de la moneda nord-americana, la població voldrà desfer-se dels dòlars i l’enorme volum de reserves invertits en divises nord-americanes es desplaçarà cap a l’euro.”