Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Àlex Crivillé, el primer català que guanya el campionat del món de 500 cc

Podis obtinguts pels pilots de motociclisme en tots els grans premis de l'any

Articles dependents
Àlex Crivillé
Emili Alzamora
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Motociclisme (191)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Àlex Crivillé (43)
Álex Barros (7)
Ángel Nieto Jr. (1)
Ángel Nieto (2)
Carles Checa (37)
Emili Alzamora (26)
Kenny Roberts (5)
Marco Melandri (9)
Masao Azuma (3)
Max Biaggi (18)
Michael Doohan (20)
Noboru Ueda (2)
Sete Gibernau (33)
Tady Okada (5)
Valentino Rossi (62)
Entitats Entitats
Aprilia (18)
Honda Motor Co. Ltd (21)
Suzuki (6)
Yamaha (25)
86 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Crivillé i Alzamora, campions del món catalans
Motociclisme
El campionat del món de motociclisme del 1999 va resultar especialment positiu pels aficionats catalans que van veure com per primer cop en la història un pilot de casa guanyava el títol mundial de la cilindrada reina. Va ser Àlex Crivillé amb una Honda oficial. A més un altre català, Emili Alzamora també és va proclamar campió del món els 125cc, també amb una Honda, però en aquest cas en l'escuderia comandada per l'excampió Ángel Nieto. El camí d’un i altre cap a la victòria al mundial va ser completament diferent, Crivillé amb un començament de temporada explosiu, dominant clarament als seus rivals i aconseguint sis victòries, i Alzamora a base de regularitat al llarg de la temporada, intentant entrar entre els primers a cada gran premi i sumant punts sempre que podia, per finalment proclamar-se campió sense haver guanyat una sola cursa, el què li donava un mèrit especial ja que venia a demostrar que havia guanyat el campionat malgrat que la seva moto no fos de les més ràpides del circuit. Finalment en la categoria intermèdia, els 250cc, el triomf final va ser pel jove italià Valentino Rossi que afegia aquest títol al que ja havia aconseguit dos anys abans en 125.

L'any 1999 també va veure la retirada de l'australià Michael Doohan, el company d'equip de Crivillé que havia dominat totalment la categoria de 500cc en els darrers anys aconseguint el títol mundial en cinc temporades consecutives. Les lesions causades en una caiguda al circuit de Jerez van apartar definitivament el campió de les pistes. Finalment, el títol de Crivillé no va obviar la gran temporada que van realitzar tant Sete Gibernau com Carles Checa, que van quedar classificats en cinquè i sisè lloc respectivament, del mundial dels 500cc.

L'any 1999 també va ser notícia per la inauguració del circuit Ricardo Tormo, a Xest, a vint quilòmetres de València. El circuit havia estat una iniciativa del president del Moto Club Cullera, Salvador Gascón, que havia començat a presentar projectes 25 anys abans i que havia buscat possibles emplaçaments per tots els voltants de la ciutat de València. El terreny final a Xest havia estat inaugurat deu anys abans però diferents problemes entre les administracions n'havien endarrerit la construcció que no s'havia començat seriosament fins el 1997. El nou circuit era sense dubte merescut per una terra amb una gran afició pel motociclisme i que havia format grans campions com el propi Ricardo Tormo o Jorge Martínez "Aspar".

La temporada de motociclisme de l'any 1999 va començava el 19 d'abril a Kuala Lumpur, al Gran Premi de Malàisia. En aquest gran premi ja es va començar a veure que el mundial d'aquest any no seria un passeig per Michael Doohan com ho havia estat els anys anteriors. En 500cc guanyava Kenny Roberts amb Yamaha. Roberts era el fill del nord-americà del mateix nom que havia estat campió del món els anys 1978, 1979 i 1980. En segon lloc quedava Carles Checa i tercer Àlex Crivillé, mentre que el pentacampió Michael Doohan s’havia de conformar amb la quarta plaça. En els 125cc Emili Alzamora començava el que seria el seu any de podis, quedant en segona posició per darrere el japonès Masao Azuma.

Una setmana desprès, en el Gran Premi de Japó, Roberts va repetir victòria als 500cc, Doohan va demostrar que encara s'havia de comptar amb ell i va quedar segon i Crivillé, Sete Gibernau i Carlos Checa van quedar respectivament quart, cinquè i sisè. En els 125 Emili Alzamora sumava el seu segon podi de la temporada quedant en tercera posició.

El següent Gran Premi, el d'Espanya al circuit de Jerez, va resultar decisiu pel campionat de 500cc. El pentacampió Michael Doohan, considerat el principal favorit i el millor pilot del circuit, va patir una greu caiguda en els entrenaments oficials i en va resultar amb fractures de tíbia, clavícula i canell, que el descartaven de qualsevol opció de cara a la lluita pel títol i deixaven el campionat completament obert. La circumstància va ser magníficament aprofitada per Àlex Crivillé que va guanyar la cursa amb claredat, imposant-se a un dels seus principals rivals pel títol, l'italià Max Biaggi. La victòria del pilot de Seva va ser la primera d'una espectacular ratxa que el va portar a guanyar quatre Grans Premis consecutius, Espanya, França, Itàlia i Catalunya que van ser la clau per aconseguir al final el títol.

Especialment espectacular va ser el triomf de Crivillé al Gran Premi d'Itàlia, on en una cursa controlada amb gran tècnica va superar l'ídol local Max Biaggi a l'últim revolt. Al Gran Premi de Catalunya, disputat al circuit de Montmeló, va repetir la victòria a l'últim moment, en aquest cas superant el que era en aquell moment el seu rival més directe pel mundial, el japonès i company d'equip Tadayuki Okada. Sete Gibernau va acompanyar Crivillé en el podi en quedar tercer. En els 125cc Emili Alzamora aconseguia la segona posició, el seu cinquè podi en sis curses, i es col•locava per primera vegada a la temporada líder del campionat.

La ratxa triomfal de Crivillé es va veure trencada al Gran Premi d'Holanda, al circuit d'Assen, on va caure a la cinquena volta i va quedar fora de la cursa. Alzamora va quedar quart i va perdre el primer lloc a la classificació general en benefici del guanyador de la cursa, el japonès Masao Azuma. La caiguda de Crivillé en aquest circuit va fer recordar la que va patir en aquest mateix circuit dos anys abans, que li havien impedit disputar els cinc grans premis següents i l'havia descartat totalment de la lluita pel títol que fins aleshores estava al seu abast. Però aquesta temporada era clarament la del pilot de Seva i la caiguda no va ser més que una anècdota en la seva marxa triomfal cap al títol. A la següent cursa, al Gran Premi de Gran Bretanya, Crivillé va aconseguir la seva cinquena victòria de la temporada, en la que era la seva cursa número cent a la categoria.

Als següents dos Grans Premis, a Alemanya i a la República Txeca, Crivillé mantenia i ampliava el seu avantatge amb dues segones posicions, mentre que en primer lloc quedaven respectivament Roberts i Okada. El català rematava la feina a la següent cursa, al Gran Premi d'Imola, a on després d'un espectacular duel amb el brasiler Alex Barros aconseguia la sisena victòria de la temporada. En els 125cc, Alzamora amb una segona posició, una sisena i una quarta seguia sumant punts que, després del Gran Premi d'Imola, el van portar a encapçalar una altre vegada la classificació mundial. Aquests grans premis però van veure l'explosió del joveníssim italià Marco Melandri, de 16 anys, que va obtenir tres victòries consecutives i que es començava a perfilar com la principal amenaça pel pilot de Lleida en la seva lluita pel títol.

Amb Crivillé i Alzamora liderant els seus respectius campionats arribava el 19 de setembre, una data històrica en la que per primera vegada es corria el Gran Premi de la Comunitat Valenciana, amb la inauguració oficial del circuit Ricardo Tormo. La festa de la inauguració no va ser completa ja que en la cursa de 500 Crivillé, forçant al màxim per aconseguir una victòria davant el seu públic, va caure a cinc voltes del final i va veure com el segon classificat, Kenny Roberts, guanyava la prova i posava en perill el liderat. Alzamora va aconseguir una altre segona posició, mentre que els seus rivals més pròxims, Marco Melandri i Masao Azuma, van caure. Després de la cursa el lleidatà va veure el seu avantatge ampliat fins els 23 punts, la diferència més gran que aconseguiria al llarg del campionat.

Amb la caiguda de Crivillé a València va començar el que seria pel pilot de Seva i pels seus seguidors la part més dura del campionat, en què el corredor va haver de patir de valent per conservar l'avantatge que havia aconseguit fins aleshores i rematar el campionat que estava a prop, però que no acabava d'arribar. En el següent Gran Premi, el d'Austràlia, Crivillé va patir una caiguda en la primera sessió d'entrenaments oficials que li va causar una lesió al canell esquerre que va arrossegar en les últimes quatre curses de la temporada i que el van impedir continuar lluitant com fins aleshores per les primeres posicions. Malgrat tot, el corredor osonenc va demostrar la seva sang freda i una cinquena posició a Austràlia, un tercer lloc a Sud-Àfrica i un sisè a Brasil van ser suficients perquè es proclamés campió quan encara faltava una cursa per acabar el campionat. En el mateix Gran Premi, l'italià Valentino Rossi va aconseguir en 250cc la seva novena victòria de la temporada i també es va proclamar campió de la seva categoria.

En canvi, Emili Alzamora, en els 125cc, va tenir que lluitar fins l'última cursa per proclamar-se campió. A Austràlia va caure en topar amb el japonès Noboru Ueda, però el lleidatà va tenir prou ànim per aixecar-se i continuar fins a arribar en quinzena posició i aconseguir un punt, gràcies a que el seu company d'equip Àngel Gelete Nieto li va cedir el pas aturant-se poc abans de l'arribada. Aquest punt aconseguit per empenta i esperit d'equip resultaria al capdavall decisiu per la victòria final. El pilot de Lleida va tornar a caure al Gran Premi de Sud-Àfrica, i va quedar tercer a Brasil, per darrere del que s'havia convertit en el seu màxim rival, Marco Melandri.

Alzamora va arribar a l’última prova del mundial, el Gran Premi d'Argentina, amb un avantatge de sis punts sobre Melandri el que li garantia el campionat si aconseguia ser segon per darrere de l'italià, Així va ser com va plantejar la cursa i així va ser com va acabar, malgrat que a la darrera volta Melandri va fer diferents maniobres per provocar la caiguda del lleidatà. Però Alzamora va demostrar la seva experiència i la seva tècnica per conservar el segon lloc i assegurar-se el campionat.