Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Classificació final

L'australià Mick Doohan va guanyar un altre campionat del món, aquest cop a Melbourne

Articles dependents
Ricard Tormo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Motociclisme (191)
Personatges Personatges
Àlex Crivillé (43)
Carles Checa (37)
Emili Alzamora (26)
Fonsi Nieto (6)
Giacomo Agostini (1)
John Kocinski (2)
José Luís Cardoso (1)
Kazuto Sakata (2)
Loris Capirossi (11)
Luís d'Antín (3)
Max Biaggi (18)
Michael Doohan (20)
Sete Gibernau (33)
Sito Pons (8)
Tetsuya Harada (5)
Tomomi Manako (3)
Valentino Rossi (62)
Entitats Entitats
Aprilia (18)
Campionat Mundial de Motociclisme (34)
Circuit de Catalunya (12)
Gran Premi de Motociclisme de la República Txeca (8)
Gran Premi del Japó (11)
Gran Premi d´Anglaterra de motociclisme (9)
Gran Premi d´Argentina de motociclisme (4)
Gran Premi d´Austràlia de motociclisme (10)
Gran Premi d´Espanya de motociclisme (17)
Movistar Honda (16)
Team Repsol YPF (5)
Yamaha (25)
62 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Doohan torna a guanyar
Motociclisme
L'any 1998, la màxima categoria del campionat del món de motociclisme es presentava amb l’interès de comprovar si l'australià Michael Doohan, màxim favorit com a campió a la categoria les quatre temporades anteriors, seria capaç de mantenir el seu domini davant la presència de l'italià Max Biaggi que, després de dominar la categoria dels 250 cc també durant quatre anys consecutius, havia decidit passar a la màxima categoria i del pilot de Seva Àlex Crivillé, l'únic que en els últims anys havia estat capaç de presentar oposició a Doohan. Crivillé es presentava totalment recuperat després de la greu lesió que havia patit la temporada anterior.

Tant Biaggi com Crivillé van complir els pronòstics i van ser els principals animadors de la temporada, aprofitant un començament poc segur de l'australià. Biaggi va fer una sortida fulminant, guanyant el primer Gran Premi, a Suzuka, i Crivillé va remuntar posicions fins a assolir, per primera vegada a la seva carrera, el liderat en el Mundial després del cinquè Gran Premi, el d'Alemanya. Tots dos van mantenir opcions a la victòria final fins el Gran Premi de Catalunya, disputat al circuit de Montmeló.

Aquesta cursa va despertar molta expectació, ja que els tres candidats al títol arribaven amb molta igualtat a la classificació general i molts afeccionats esperaven que Crivillé aconseguís una victòria a casa seva que el situaria en una excel•lent posició per al triomf final. Però finalment la sort va afavorir Michael Doohan, Crivillé va caure a la primera volta i Biaggi va ser desqualificat després d'ignorar un avís per aturar-se als boxes. L'australià va guanyar el Gran Premi i a més els seus dos rivals quedaven sense puntuar. Doohan es va assegurar el títol guanyant el següent Gran Premi, a Austràlia, i va arrodonir la seva actuació amb un altre victòria a l'últim Gran Premi de la temporada a Argentina, on Crivillé va perdre el segon lloc a la classificació general en benefici de Biaggi. Doohan va tornar a demostrar que era un campió excepcional i que malgrat els seus 33 anys encara estava en plena forma. Va aconseguir vuit victòries a la temporada per arribar a un total de 54 al llarg de la seva carrera, i es confirmava com el segon millor pilot de la història, cada vegada més a prop del primer, el llegendari Giacomo Agostini.

Un altre dels protagonistes de la temporada de 500 cc va ser el pilot de Sant Fruitós del Bages, Carles Checa, de 25 anys. Checa formava part de l'equip Movistar Honda de Sito Pons, i tenia com a company el nord-americà John Kocinski que havia tornat al mundial després d'unes temporades participant a les competicions de superbikes. El 3 de juliol, durant els entrenaments lliures del Gran Premi de Gran Bretanya disputat al circuit de Donington, Checa va protagonitzar un dels moments més dramàtics del mundial, va patir una caiguda que en un principi semblava un accident sense massa importància, fins i tot Checa es va aixecar tot sol, però després va patir un desmai i va haver de ser ingressat d'urgència: tenia la melsa trencada i una greu hemorràgia interna. Va ser intervingut quirúrgicament per extirpar-li la melsa, però a conseqüència de l'operació se li va formar un coàgul sanguini al cervell que el va deixar sense visió i amb mig cos paralitzat i fins i tot es va arribar a témer per la seva vida. Malgrat tot el pilot de Sant Fruitós va sorprendre tothom amb una recuperació rapidíssima i reapareixia, ja totalment refet, en el gran premi de Txèquia un mes i mig després. A final de temporada Carles Checa anunciava el trencament de la seva relació amb l'escuderia Movistar Honda de Sito Pons i el seu fitxatge per Yamaha per la temporada següent, a on tindria com a company d'equip Max Biaggi.

El barceloní Sete Gibernau va ser una altre de les revelacions de la temporada. Va començar com a reserva en l'equip Repsol-Honda. La seva moto, una Honda bicilíndrica, era més lleugera però menys potent que les quatre cilindres de Doohan i Crivillé. Malgrat això va fer una temporada molt regular, en la que va destacar el tercer lloc aconseguit al circuit del Jarama. Al final va quedar onzè del mundial.

En els 250 cc, després de la marxa de Biaggi a la màxima categoria, el campionat quedava obert per la resta de participants, entre els que destacava la presència de dos italians: el subcampió de la temporada anterior, l'italià Loris Capirossi, i el campió vigent de 125 cc Valentino Rossi. Finalment Capirossi es va imposar, encara que amb el marge més estret de totes les categories, 204 punts per 201 de Rossi i 200 del tercer classificat, el japonès Tetsuya Harada. Harada i Capirossi van protagonitzar la polèmica de l’any. A l'última volta de l'última cursa del campionat, el Gran Premi d'Argentina, tots dos van caure a terra quan l'italià intentava d'avançar el japonès, que en cas d'haver arribat en primera posició s'hauria proclamat campió.

Els representant espanyols en el quart de litre van fer un paper digne però en cap moment no van poder optar al podi. El madrileny Luis D'Antín, el més veterà dels pilots espanyols en actiu, va quedar en desena posició del mundial mentre el se company a l’equip Yamaha, el sevillà José Luis Cardoso també va fer una bona temporada i va quedar en el lloc onzè.

En 125 destacava el retorn a la categoria d'Emili Alzamora, després d'un any dolent en 250 cc. El pilot de Lleida participava en la nova escuderia d'Ángel Nieto, juntament amb el fill de l’excampió mundial, Ángel "Gelete" Nieto. Els resultats no van ser bons i van acabar el mundial en els llocs 21 i 19 de la classificació, respectivament. El protagonisme de la temporada el van acaparar els pilots japonesos. Kazuto Sakata, que ja havia obtingut el campionat del món en aquesta categoria el 1994, va obtenir la seva segona corona corrent amb Aprilia, per davant del seu compatriota d’Honda Tomomi Manako que li va disputar el liderat fins el penúltim Gran Premi de la temporada, el d’Austràlia.