Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Ovidi Montllor

Pink Floyd

Articles dependents
Kurt Cobain
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Festivals i premis de música, teatre i dansa (241)
Música (203)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Brian Adams (2)
Chris Rea (1)
David Byrne (1)
Jaume Aranella (1)
Joan Francesc Vinyals (1)
Joan Manuel Serrat (35)
Joaquín Sabina (2)
Jordi Soley (1)
Lluís Llach (45)
Maria del Mar Bonet (29)
Max Sunyer (3)
Michael Nyman (1)
Miquel Martí i Pol (31)
Ovidi Montllor (18)
Pascal Comelade (7)
Toni Oro (1)
Toti Soler (8)
Entitats Entitats
Companyia Elèctrica Dharma (10)
Els Pets (15)
Els Trobadors (2)
Gran Teatre del Liceu de Barcelona (77)
La Portàtil FM (1)
Lax`n`Busto (12)
Mercat de Música Viva de Vic (15)
Micalet d'Honor de la Societat Coral el Micalet (2)
Nirvana (4)
Orquestra Simfònica de la Canya (1)
Orquestra Tímbrica (1)
Palau de la Música (98)
Palau d`Esports de Barcelona (7)
Palau Sant Jordi de Barcelona (48)
Pink Floyd (4)
Ressons (1)
Sangtraït (4)
Sau (6)
Teatre Calderón d`Alcoi (1)
Texas (1)
Umpah-pah (1)
ZZ Top (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Terrassa (48)
Vic (70)
113 lectures d'aquest article
15 impressions d'aquest article
Música
Indubtablement l'any musical català va estar marcat per la pèrdua del Gran Teatre del Liceu. En contrast, el Palau de la Música Catalana i altres escenaris de la ciutat van consolidar la seva oferta, amb una qualitat creixent i un públic cada cop més fidel.

L'altra música, la pop, va recollir durant el 1994 una extraordinària varietat de concerts, varietat d'estils i formes, encara que no va ser un any que passés a la història per la seva oferta musical de directe.

Va ser l'any de l'homenatge a Ovidi Montllor al Teatre Calderón d'Alcoi, el 30 de novembre, i el de la celebració dels 30 anys com a cantant de Joan Manuel Serrat al Poble-sec, i els grups de rock catalans van sobreviure sense augmentar els èxits dels anys anteriors.

Per als grans concerts, un dels escenaris menys utilitzats va ser l'Estadi Olímpic de Montjuïc, on només van actuar els veterans Pink Floyd, que no van oferir un dels millors espectacles dels últims anys, el 27 de juliol. Altres concerts amb menys pretensions, però que van deixar una empremta de qualitat, van ser els de David Byrne, al Palau de la Música Catalana, Michael Nyman, Texas, Chris Rea, ZZ Top, Brian Adams i una llista de grups que van aparèixer en el món musical per sorpresa, entre els quals es poden citar noms com els Crash Test Dummies. Una altra visita important de grups estrangers va ser la dels Nirvana, els ambaixadors del grunge, que van omplir el vell Palau d'Esports.

Al Palau Sant Jordi, el dia de Sant Jordi, l'Elèctrica Dharma va recuperar el concepte de Companyia per celebrar els seus vint anys d'existència, i va enregistrar un doble CD testimonial d'aquell concert. La Dharma, que durant la seva trajectòria havia demostrat perseverança i capacitat per superar desventures, va emprendre una nova etapa amb molta empenta aquella nit del 23 d'abril.

Els cinc components del grup (Joan, Pep, Lluís i Maria Fortuny i Carles Vidal) van estar nerviosos fins a conèixer la notícia que el Palau Sant Jordi estaria ple a vessar. L'espectacle musical va comptar amb les actuacions de Cae Ma Delia, Cobla Mediterrània, Els Pets, Ginesa Ortega, Grallers de l'Acord, la Ia Batiste, Joan Manuel Serrat, Joan F. Vinyals, Lax'n'Busto, Maria del Mar Bonet, Max Sunyer, Pascal Comelade, Sau, Toni Oro, Toti Soler i Jordi Soley -aquest últim havia estat membre de la primera formació de la banda.

El concert l'havia organitzat l'oficina institucional Ressons, i des d'aquell dia la Dharma va aprofitar l'èxit per duplicar el nombre de concerts previstos per a aquell any i va aconseguir omplir llocs amb cabuda per a més de 9.000 persones. El disc testimonial del seu gran concert de 1994, que arribava a les botigues l'11 de setembre, es va vendre amb facilitat i la seva discografia es reeditava en CD.

En el terreny de les vendes de discos cal destacar també Un pont de mar blava de Lluís Llach, basat en la poesia de Miquel Martí i Pol, que representava un nou esglaó en l'evolució de la música del cantautor. Llach va treure també, al novembre, un disc recopilatori titulat Rar.

Els grups de rock catalans no van tenir un any gaire bo, en general. Els Sopa de Cabra havien fet una nova entrega que no els va ajudar a sortir de la crisi d'èxit que travessaven. Altres grups punters, com Sangtraït, es van mantenir al marge esperant temps millors. Per exemple, Lax'n'Busto va veure com baixava considerablement el seu nombre de contractes. Tampoc Els Pets, malgrat el nou disc i el nou espectacle, no van superar els seus propis èxits.

En canvi, el 1994 va obrir noves expectatives a una formació que es consolidava a pas de gegant, els Umpah-pah. Aquest grup de Girona va sortir fort demostrant que era poliglot, i va editar dos discos, un en català i l'altre en castellà, aquell mateix any.

La música tradicional va ser la gran protagonista el 14 d'octubre al Palau de la Música Catalana, dins la celebració d'Expocultura. Va obrir la vetllada, dirigida per Jaume Arnella, l'Orquestra Tímbrica, composta per onze músics, que va estrenar el seu espectacle Carnet d'identitat. A la segona part, l'Orquestra Simfònica de la Canya, amb la formació de trenta músics completa, va interpretar la seva obra més emblemàtica, la Suite de la Pobla de Segur. Al llarg d'aquell dia també actuarien Els Trobadors, de Girona; Sa Ravetla, de Mallorca; i La Portàtil FM, de Barcelona.

El Festival Grec'94 va omplir els escenaris de música. Joaquín Sabina va aprofitar la campanya d'aquell any per presentar el disc Esta boca es mía Poble Espanyol de Barcelona. Dos mesos i mig després, el cantautor es va atrevir a tornar a actuar a la plaça Monumental, amb un espectacle que ell definia com a "diferent, molt més rodat i elaborat" que tots els anteriors.

El Poble-sec va ser l'escenari que Joan Manuel Serrat va escollir per celebrar els seus 30 anys com a cantant, al desembre. Després de dos anys de silenci, tornava als escenaris amb la sortida del seu nou disc Nadie es perfecto, que va portar a les Festes de la Mercè mentre preparava la commemoració dels 30 anys d'ofici.

Ovidi Montllor va rebre un homenatge al Teatre Calderón d'Alcoi, la seva ciutat natal, el 30 de novembre, en una nit que va aplegar nou-centes persones. La seva veu va estar absent, però no pas la seva emoció. Els seus amics i companys de la cançó van intentar fer més que justícia a un home, afectat per un càncer de gola, que havia dedicat tota la vida a la música, la cançó i la poesia. Abans, Ovidi Montllor ja havia rebut el Micalet d'Honor de la Societat Coral el Micalet, de València.

Els festivals de les ciutats catalanes es van omplir amb moltes actuacions de gran qualitat. Entre elles, destacaven Terrassa, Cerdanyola i Vic. Terrassa va fer el seu tradicional festival de jazz amb l'èxit assegurat. Cerdanyola gaudia del millor blues al març. El VI Mercat de la Música Viva de Vic es va celebrar els dies 29 i 30 de setembre i 1 i 2 d'octubre. Com cada any, va reunir músics, professionals i públic de tots els estils de música que es feia al nostre país, però el 1994 introduïa un concurs de músics i artistes entre les novetats.

Més de 50.000 persones es van traslladar el 27 de juliol a la muntanya de Montjuïc per assistir al concert de l'any 1994. Els Pink Floyd eren l'exemple d'una tendència de la música moderna cap als ritmes més inclassificables. La seva música continuava sent onírica, inspirada en la dècada dels setanta, i no havia experimentat més canvis que l'ús dels últims avenços tecnològics. David Gilmour, Rick Wright i Nick Mason van oferir el seu concert un dia molt calorós de juliol, però això no va impedir que l'assistència fos alta en l'únic concert que feien a l'Estat espanyol.

El trio va estar acompanyat per una banda que va seguir amb professionalitat les seves tendències emfàtiques. Van trencar esquemes i, en definitiva, van realitzar un macroespectacle com era usual en ells. Els Pink Floyd van iniciar la gira mundial a Miami (Estats Units) un dia plujós de març, i fins a finals del mes de juliol van actuar en quaranta-vuit ciutats, davant prop de tres milions de persones.

Aquest retorn dels Pink Floyd a la carretera estava motivat per la presentació d'un nou disc que portava per títol The divisions bell. El disc va servir com a excusa per tornar a preparar un gran espectacle, un espectacular muntatge musical fet a mida per a les seves tendències arquitectòniques, i posar en ús els efectes especials.

Tot i que l'Estadi Olímpic havia estat molt utilitzat en anys anteriors i havia acollit concerts de molt èxit, el 1994 només va obrir les portes per a aquest grandiós i sofisticat espectacle dels Pink Floyd. La resta de visites fetes a Catalunya per grups o músics internacionals també van ser de qualitat, però de menor espectacularitat. Nirvana, els profetes de la generació X, van descarregar la seva protesta al vell Palau d'Esports, el 9 de febrer, dins la gira de presentació del seu últim disc d'estudi, In utero. Els Nirvana van actuar davant milers de persones entusiasmades, fidels als representants del grunge. Aquests seguidors van rebre la pitjor notícia de l'any el 8 d'abril. Kurt Cobain, líder dels Nirvana, va ser trobat mort a terra a casa seva, al cap de tres dies d'haver-se suïcidat d'un tret al cap. Ell sempre havia dit que no arribaria als trenta anys, i d'aquesta manera es convertia en el gran mite de la generació X.

Cobain no havia estat en vida l'exemple del revolucionari, l'innovador o el líder nat. El seu suïcidi estava escrit, sobretot després d'haver estat ingressat en un hospital de Roma per una premeditada sobredosi de cinquanta barbitúrics barrejats amb alcohol, el 4 de març. A més, en les seves composicions musicals hi havia constantment frases com ara "m'odio i vull morir" i "preferiria ser mort a vegetar". El líder dels Nirvana es convertia en el màrtir d’una generació escèptica, amb un disc pòstum.