Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Renata Tebaldi

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Música (203)
Músics, cantants, compositors, ballarins (253)
Personatges Personatges
Renata Tebaldi (3)
Entitats Entitats
Gran Teatre del Liceu de Barcelona (77)
Teatre Metropolitan de Nova York (1)
22 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Renata Tebaldi (1922-2004)
Música clàssica
La soprano italiana Renata Tebaldi, diva de l’òpera mundial dels anys 50 i 60 i considerada la gran rival de Maria Callas, va morir el 19 de desembre al seu domicili de San Marino, als 82 anys.

Nascuda a Pesaro l’1 de febrer del 1922 i filla única d’un professor de violoncel, Tebaldi va ingressar al Conservatori de Parma amb 15 anys i, tres anys després, va tornar a Pesaro per acabar allà els estudis. La seva família volia que estudiés piano, però ella declarava: “La necessitat d’expressar-me amb la veu em va empènyer a triar l’art del cant”.

El 1944 va debutar al Teatre Social de Rovigo fent d’Helena a l’òpera Mefistofele d’Arrigo Boito. De mica en mica, es va anar construint la llegenda de la seva veu natural, vellutada, suggerent i de gran caràcter que va tenir als seus peus una de les faccions més fanàtiques del món de l’òpera: els tebaldistes, una bona representació dels quals era entre els assidus al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on Tebaldi va regnar durant anys.

Al coliseu barceloní hi va venir sovint per interpretar tot el seu repertori –Madama Butterfly, La Traviata, Tosca, Aida, La forza del destino, La bohème, Adriana Lecouvreur i Manon Lescaut– i el 1954 va rebre la Medalla d’Or del Liceu.

Va interpretar diverses obres líriques al Reggio de Parma, a l’Òpera de Trieste i a Roma, però la prova de foc va ser, sens dubte, el maig del 1946. Un cop reconstruïda la Scala de Milà després d’haver estat bombardejada durant la Segona Guerra Mundial, Tebaldi hi va cantar el Te Deum de Giussepe Verdi en el concert inaugural, dirigit per Arturo Toscanini, que va dir d’ella que tenia “la veu d’un àngel”, i es va convertir en la reina indiscutible del coliseu milanès del 1946 al 1955.

Altres coliseus de primer ordre del bel canto també van gaudir de la seva presència, com ara el Metropolitan de Nova York i l’Òpera de Viena, però va ser justament pels seus lligams amb la Scala que va decidir regalar a aquest teatre el seu últim recital, el 23 de maig del 1976, quan es va retirar dels escenaris a causa d’un problema a les cordes vocals.

Considerada una de les veus més belles de la segona part del segle XX, Tebaldi va fer a més notables enregistraments de papers com Aida, Desdèmona, Mimí, Tosca i la memorable Eleonora de La forza del destino.

Tebaldi carregava amb la reputació de ser l’anti-Callas: tot i que ella declarava que aquesta comparació estava “muntada i, en el fons, va representar una enorme publicitat no pagada”, Callas era més competitiva i declarava: “Quan cantem cara a cara La valquíria o I puritani, es podran establir comparacions. Fins aleshores, és com comparar la Coca-cola amb el xampany”.