Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Victòria dels Àngels (1923-2005)

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Festivals i premis de música, teatre i dansa (241)
Músics, cantants, compositors, ballarins (253)
Personatges Personatges
Alfredo Kraus (5)
Alícia de Larrocha (11)
Carlo Maria Giulini (4)
Enric Magriñà (1)
Enrique Granados (2)
Eric Kleiber (1)
Franz Schubert (1)
Frederic Mompou (2)
Georg Solti (2)
George Frideric Händel (1)
Giacomo Rossini (3)
Giacomo Puccini (1)
Giuseppe Verdi (2)
Herbert von Karajan (2)
Isaac Albéniz (4)
Josep Maria Lamaña (1)
Jules Massenet (1)
Manuel de Falla (6)
Richard Wagner (5)
Robert Schumann (1)
Víctor de Sábata (1)
Victòria dels Àngels López García (8)
Wolfgang Sawallich (1)
Xavier Montsalvatge (12)
Entitats Entitats
Ars Musicae (2)
Clínica Teknon (5)
Conservatori del Liceu (3)
Fundació Umbele (2)
Gran Teatre del Liceu de Barcelona (77)
Jocs Olímpics Barcelona (42)
Palau de la Música (98)
Premi Príncep d`Astúries (99)
Premio Nacional de Música (6)
Ràdio Barcelona (14)
126 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Victòria dels Àngels (1923-2005)
Música
El 15 de gener, la cantant lírica de veu prodigiosa i musicalitat refinada Victòria dels Àngels, de 81 anys, va morir a la Clínica Teknon de Barcelona, on estava ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI) des de feia més de dues setmanes per una afecció respiratòria.

Considerada com la degana dels cantants lírics espanyols, juntament amb el desaparegut Alfredo Kraus -amb qui tan sols va coincidir a Werther-, Victòria dels Àngels va cantar a cinquanta-tres països, i va deixar una obra discogràfica que comprenia vint-i-dues òperes completes i quaranta àlbums de gèneres diversos.

Victòria dels Àngels López García va néixer l’1 de novembre de 1923 a la Facultat de Medicina de Barcelona. Filla d’un bidell de la universitat va viure la infantesa i la joventut marcada per aquest entorn. Als onze anys jugava amb un piano desafinat del paranimf de la universitat, fins que el rector ho va descobrir, i reconeixent-hi una veu excepcional, va fer arreglar el piano i va traslladar-lo a l’àtic de la universitat, on vivia la família.

Amb tretze anys va iniciar estudis de cant, però de seguida ho va haver de deixar en esclatar la Guerra Civil. Als setze anys va reprendre els estudis al Conservatori del Liceu, però no va ser fins el 1940, després de guanyar un concurs convocat per Ràdio Barcelona, que es va decidir pel cant.

Les seves primeres aparicions artístiques – en la triple faceta de guitarrista, flautista i cantant- van ser amb el grup de música antiga Ars Musicae, formació pionera dirigida per Josep Maria Lamaña. Segons va declarar Victòria dels Àngels en més d’una ocasió, va ser llavors quan de debò va aprendre a cantar.

La seva presentació oficial com a cantant va ser el 19 de maig del 1944 al Palau de la Música Catalana i el 13 de gener següent va debutar al Gran Teatre del Liceu com la Comtessa de Les noces de Fígaro, paper que va repetir la temporada següent juntament amb les heroïnes de Manon i La bohème.

Tres anys més tard, es va casar amb Enric Magriñà, amb qui va tenir dos fills, i va guanyar el primer premi en el Concurs Internacional de Cant de Ginebra, que li va obrir les portes a una carrera internacional imparable.

Va debutar a l’Òpera de París com la Marguerite de Faust(1949), després va fer una gira per Amèrica del Sud, va debutar com a Mimì de La bohème al Covent Garden i concert al Wigmore Hall de Londres; i el 1951 va cantar per primera vegada al Metropolitan de Nova York (1951). El 1956 va fer una gira per Austràlia.

Durant la dècada dels cinquanta va fer enregistraments a Milà, París i Nova York d’El barber de Sevilla, La vida breve, Manon, Faust i La bohème.

El 1961, dirigida per Wolfgang Sawallich, va debutar a Bayreuth com a l’Elisabeth del Tannhäuser, i es va convertir en la primera cantant de l’estat que actuava al festival wagnerià.

Paradoxalment, mentre triomfava a l’estranger tenia una relació estranya amb el teatre del Liceu. Segons que ella va dir més d’un cop, a causa de les pressions d’alguns cantants d’òpera i el públic de llavors. El 1961 Victòria dels Àngels va estrenar al Liceu L’Atlàntidade Manuel de Falla.

No va tornar a actuar al teatre de la seva ciutat fins el juliol de 1992 amb un gran recital on va poder experimentar l’abnegada consideració, del públic català, que l’adorava. La temporada següent va actuar amb L‘Atlàntida de Manuel de Falla, i el 1994 amb el concert benèfic al Palau Sant Jordi després del devastador incendi que va destruir el Gran Teatre el 31 de gener de 1994. Se la considerava una gran estilista i una intèrpret de gran sensibilitat del lied. En aquest tipus de recital, Victòria del Àngels sempre va defensar la música catalana i la cançó espanyola, en diverses ocasions al costat de la pianista Alícia de Larrocha, gran amiga seva.

Victòria dels Àngels es va retirar el 1979 del món de l’òpera amb l’obra Pelléas et Mélisande. No obstant, va continuar activa en el món de la lírica, fent recitals per tot el món. El 7 de juny de 1991 va tornar a actuar a Madrid i un any més tard, malgrat haver abandonat l’òpera, va cantar l’Orfeo, de Monteverdi, i va participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. El seu últim concert, profundament emotiu, el va fer al Teatre Nacional de Catalunya el 1997.

El 1987 va ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona, el seu lloc de naixement. Aquest reconeixement va fer justícia a una cantant d’extraordinària musicalitat, exemple de rigor, sensibilitat i intel·ligència, que cantava amb la mateixa facilitat tant obres líriques com dramàtiques, gràcies a un registre de veu sense límits, que li possibilitava interpretar obres tan diverses com les de Rossini, Wagner, Puccini, Händel, Schubert, Verdi, Schumann, Granados, Massenet, Albéniz, Montsalvatge o Mompou, convertint-la en una de les sopranos de referència mundial. Havia estat dirigida per les batutes de Herbert von Karajan, Eric Kleiber, Víctor de Sábata, Carlo Maria Guilini i Georg Solti, entre d’altres.

Victòria dels Àngels havia rebut nombroses condecoracions i premis, entre d’altres el Nacional de Música (1978), el Príncep d’Astúries de les Arts , el Gran Premi de l’Acadèmia Francesa al millor disc (1953, 1955, 1956), la medalla d’or del Liceu (1955), la de la Ciutat de Barcelona (1958) i era membre honorari de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Malgrat els èxits artístics, la seva vida personal no va ser ni fàcil ni amable: un matrimoni complex trencat al cap dels anys, la mort del seu fill Joan Enric el 1998, la malaltia d’Alexandre, el seu fill petit, o la difícil relació amb alguns empresaris, van marcar les circumstàncies d’una dona que sempre li va cantar a la vida. Mosta del seu tarannà és que, en morir, va legar tota la seva herència a la Fundació Umbele, dedicada a la cooperació amb l’Àfrica subsahariana.