Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, va ser qüestionat per la gestió del programa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Escàndols polítics (441)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Colin Powell (99)
Gerhard Schröder (108)
Kofi Annan (135)
Koizumi Junichiro (30)
Paul Volcker (3)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització Mundial de la Salut (74)
Organització per a l`Alimentació i l`Agricultura (10)
UNESCO (89)
23 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Annan, en entredit
Nacions Unides
El 2004, la figura del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, va ser qüestionada des de diversos sectors per la gestió que l’organisme multilateral havia fet del programa Petroli per aliments, decretat el 1991 per les Nacions Unides sobre el règim de Saddam Hussein. Particularment, després de nomenar un comitè independent per investigar els fets que dirigia l’expresident de la Reserva Federal, Paul Volcker, el govern nord-americà va esperar al 4 de desembre per donar un tímid suport a Annan, de la mà del ja llavors dimissionari secretari d’Estat, Colin Powell. Els senadors nord-americans del Partit Republicà van responsabilitzar Annan de la gestió del programa, entre els anys 1996 i 2003, que hauria permès que Saddam Hussein s’apropiés de 21.000 milions de dòlars del programa. Concretament, el principal element d’investigació era el fill del secretari general de Nacions Unides, Kojo Annan, en relació amb uns pagaments que va rebre de la companyia suïssa Cotecna, vinculada al programa Petroli per aliments.

Més enllà de les responsabilitats que s’hi poguessin trobar, el cas era un episodi més en la llarga crisi que les Nacions Unides arrossegaven des feia anys i que s’havia manifestat en la falta d’iniciatives posades en marxa per l’organisme en el seguit de guerres i conflictes que s’havien generat al món des de la seva creació el 1945, per exemple en les guerres àrabo-israelianes del 1967 i 1973 o el llastimós balanç operatiu de les accions dutes a terme pels Cascos Blaus al món, en haver estat implicats, fins i tot, en episodis de corrupcions i violacions sobre les poblacions que protegien. En contrapartida, hi havia el punt àlgid de la pau Iran-Iraq del 1988, i les tasques fetes per organismes com la FAO, l’OMS i la UNESCO en relació amb els problemes de la fam, la salut i l’educació en el món. Tot això s’havia fet, però, amb uns alts costos financers i a través d’una burocràcia ineficaç i massiva, raó per la qual els Estats Units van deixar de pagar les quotes a finals dels vuitanta. El 2003, després del fracàs de la guerra de l’Iraq, havia intervingut sense èxit en la crisi xipriota –que va precedir l’ingrés de la part grega a la UE el maig del 2004– i en el contenciós del Sáhara –presentant una versió renovada del Pla Baker, que postulava un període transitori d’autonomia sahrauí al sí del Marroc fins a no plantejar el referèndum d’independència–, a més del contenciós israeliano-palestí, donant suport al fracassat Full de Ruta. El 2004, el paper de l’ONU es va veure una mica potenciat pel retorn a la UNESCO dels Estats Units al setembre de l’any anterior i sobretot pel nou paper en la reconstrucció de l’Iraq, que a l’estiu va acceptar de fer en sintonia amb l’anunciada participació dels països europeus al país àrab al si de l’OTAN, que va ser concertat durant la cimera atlàntica de Berlín entre els Estats Units i la Unió Europea.

El suport formal donat per la Unió Europea a la reconstrucció de l’Iraq en la perspectiva de celebració de les primeres eleccions lliures que el govern interí del país havia convocat per al 30 de gener del 2005, va tenir la contrapartida, però, en el suport que van donar els Estats Units a l’ampliació del Consell Permanent de Seguretat de les Nacions Unides per afavorir l’ingrés, principalment, d’Alemanya, per sumar-se als cinc representants de sempre amb dret a veto: Estats Units, França, Gran Bretanya, Rússia i la Xina. Des de l’abril, quan Alemanya va assumir la presidència de torn del Consell de Seguretat, va pressionar per aconseguir l’entrada del país, juntament amb el Japó, l’Índia, i el Brasil, que també ho havien sol·licitat. L’informe per a la reforma del Consell de Seguretat de la secretaria general de l’ONU establia que el nombre de membres hauria de passar de quinze a vint-i-quatre, i que els representants permanents podrien passar de cinc fins a un màxim d’onze. Una altra opció seria crear dos tipus de membres permanents, els cinc actuals més vuit que mantindrien el lloc entre dos i quatre anys. La primera opció era la preferida per Alemanya i el Japó, que tal com Schröder i Koizumi van aclarir, entre tots dos països aportaven un terç dels fons de l´ONU.

Finalment, a proposta del secretari general, Kofi Annan, les parts van acordar que el nou sistema de decisió de l’ONU fos aprovat en una assemblea general la tardor del 2005, coincidint amb el seixantè aniversari de la Carta de les Nacions Unides. El pla hauria de ser discutit pels 191 membres de l’organisme, i el grup de setze personalitats encarregades d’elaborar l’informe previ havia recalcat la necessitat que el consell reflectís la corelació de forces del 1945, però també la realitat de les noves potències econòmiques i polítiques emergents, amb la inclusió d’algun país de l’Àfrica o d’Amèrica Llatina. Els experts van recomanar a final d’any també que l’elecció dels països candidats es fes en funció de tres paràmetres: la contribució a la pau i la seguretat internacionals; la contribució al pressupost de les Nacions Unides, i la posada a disposició de l’ONU de tropes destinades al manteniment de la pau.