Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Articles dependents
Narcís Jubany
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Elías Yanes Álvarez (4)
Francesc Baltasar (86)
Jordi Carbonell (13)
Julia García-Valdecasas (33)
Narcís Jubany (8)
Narcís Serra (73)
Pasqual Maragall (676)
Ricard Maria Carles (58)
Vicent Enrique Tarancón (6)
53 lectures d'aquest article
27 impressions d'aquest article
Una figura clau de l'Esglèsia catalana
Narcís Jubany
El 28 de desembre de 1996, dos dies després de la seva mort, va ser enterrat a la catedral de Barcelona el cardenal Narcís Jubany. La missa exe-quial va ser oficiada pel cardenal Ricard Maria Carles i concelebrada per 20 bisbes i 400 sacerdots. Hi eren presents tots els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, amb l'arquebisbe Ramon Torrella al capdavant; l'abat de Montserrat, Sebastià Bardo-let; l'abat de Poblet, Maur Esteve; el president de la Conferència Episcopal Espanyola, Elías Yanes; els cardenals Àngel Suquía i Marcelo Gonzàlez Martín, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, i els arquebisbes Carlos Amigo, de Sevilla, i Agustín García-Gascó. de València.

Com a prova que la figura de l'arquebisbe emèrit de Barcelona va tenir també una important transcendència social i política, el seu enterrament va comptar amb la presència del president de la Generalitat deCatalunya, Jordi Pujol, i de diversos consellers, del president del Parlament, Joan Reventós, de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. i de la delegada del govern a Catalunya, Julia García Valdecasas.

Jubany va ser el cardenal que va portar a Catalunya els aires de renovació que van sorgir al Concili Valicà II, va promoure el paper dels seglars en l'Església catalana i va facilitar el distanciament entre l'Església i el poder polític. Va preconitzar el diàleg en èpoques molt difícils, sobretot en els anys cinquanta i seixanta.

Després de set anys com a bisbe de Girona, va arribar a l'arquebisbat de Barcelona al gener del 1972, en substitució de Marcelo Gonzàlez, quan encara era viu el record de la campanya Volem bisbes catalans. Sense enfrontar-se mai obertament al franquisme, va promoure la catalanització de l'Església catalana i va deixar de participar en actes polítics oficials.

Durant la transició a la democràcia la seva figura, juntament amb la del cardenal Vicent Enrique y Tarancón. va mostrar la imatge democràtica de l'Església i va ser clau per facilitar la consolidació del sistema democràtic.

En el moment de la seva mort, les principals personalitats polítiques catalanes van destacar aquest paper. Cal remarcar les opinions del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol: "Va ser un bon català i un dels bisbes que més van ajudar a la transició política"; de Narcís Serra: "Va tenir un important paper en la recuperació de les llibertats per a Catalunya"; de Pasqual Maragall: "La seva autoritat moral el va portar a prendre posicions a vegades polèmiques"; de Francesc Baltasar: "Polítics i estudiants van tenir en l'Església el seu punt de trobada", i de Jordi Carbonell: "Mai va protestar públicament contra la repressió anticatalana del general Franco".