Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2007

Imprimir    Recomanar article
Manifestació a Perpinyà en favor de la llengua catalana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Llengua catalana (1362)
Països Catalans (217)
Personatges Personatges
Bernat Bosch (2)
Enrico Chessa (1)
Ernest Querol (3)
Joan Albert Villaverde (1)
Joaquim Torres (1)
Natxo Sorolla (3)
Entitats Entitats
Associació d`Escriptors en Llengua Catalana (50)
Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (1)
Col·legi de Periodistes de Catalunya (31)
Comissió Europea (242)
Coordinadora d'Associacions per la Llengua (5)
Generalitat de Catalunya (1919)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Parlament Europeu (140)
Secretaria de Política Lingüística de Catalunya (7)
Unió Europea (1018)
Universitat Autònoma de Barcelona (131)
Universitat de Barcelona (193)
Universitat Politècnica de Catalunya (69)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
50 lectures d'aquest article
28 impressions d'aquest article
Negatius tots els informes
Català
El 2007 va ser un any particularment prolífic en informes publicats sobre la situació del català, cap d’ells massa gratificants. Entre les conclusions principals destacava el fet que el 40% de la població catalana major de 14 anys manifestava no llegir mai cap llibre, i que a la llista dels 20 llibres més venuts no n’hi havia cap de català. Tampoc eren encoratjadores les dades sobre la desitjable culturalització en català de la població del país i sobre l’estat de la parla efectiva al conjunt de territoris que tenien el català com a llengua pròpia, fos així reconeguda o no: Andorra, la Catalunya Nord, el Principat, la Franja d’Aragó, les Illes, el País Valencià, i, a tot estirar, l’Alguer.

Calia considerar, però, que la crisi del català era, principalment, la crisi de la seva població autòctona que, en menys de 50 anys, havia patit un allau immigratori brutal, de més de mig milió als anys seixanta i d’un milió a finals dels noranta. També hi jugava un paper important la minsa consideració com a bé cultural que la població autòctona tenia sobre la llengua pròpia, i que la normalització havia estat als darrers vint anys molt intensa en l’administració, però fluixa al carrer. Amb tot, el coneixement del català havia augmentat considerablement arreu, però no així el seu hàbit d’ús.

Un dels treballs a considerar va ser el titulat Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI, resultat de 20.000 enquestes fetes entre el juny del 2003 i el novembre del 2004, coordinat per Ernest Querol. L’estudi va originar la celebració d’unes jornades a finals d’octubre, organitzades per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Les conclusions més esfereïdores assenyalaven que hi havia zones on s'evidenciava que el català era, cada cop més, reemplaçat per una altra llengua, com el francès, l'italià o el castellà. Aquest procés de substitució estava ja molt avançat a la Catalunya Nord i l'Alguer, i en un estadi mitjà al País Valencià i les Illes. Quant a la transmissió lingüística entre generacions: on més havia augmentat de pares a fills era a Andorra (0,17%), Catalunya (0,11%) i les Illes (0,07%); al País Valencià i la Franja la pujada havia estat molt lleu (0,02%), mentre que a la Catalunya Nord i l'Alguer havia disminuït (-0,06% i -0,16%).

Els bancs i les caixes eren els àmbits en què es feia servir i s'utilitzava més el català al Principat (59%), les illes Balears (47%) i Andorra (68%). Mentre que a la Franja (70%) i al País Valencià (37%), el català es feia servir sobretot a casa, i a l'Alguer (11%) l'ús majoritari era entre els amics. Els andorrans eren els més optimistes sobre el futur de la llengua, mentre que els ciutadans de la Franja els més pessimistes, estant els del Principat en un punt intermig. El 49% d'habitants d'Andorra, el 44,7% dels del País Valencià i el 40,3% de Catalunya consideraven que l’ús del català havia de pujar en els propers cinc anys, malgrat que l’estudi evidenciava que el percentatge baixava al 34% a les Illes, al 24% a la Catalunya Nord i a l'Alguer, i al 14,6% a la Franja.

Sobre franges demogràfiques, l’informe deia que un 43% de la població tenia el català com a llengua materna, mentre que els que la tenien com a llengua d'identificació pujaven al 54%. L'enquesta també mostrava que més de 9 milions d'habitants dels Països Catalans afirmava saber parlar català, amb la Franja i el Principat com les zones on el registre de xifres era més alt: un 88,8% i un 84,7% respectivament. La capacitat de lectura es mantenia també a nivells positius; excepte a la Catalunya Nord i l'Alguer, i el que sí disminuïa força arreu era l'àmbit de l'escriptura: un 62% a Catalunya, un 27% al País Valencià i un 10% a la Catalunya Nord, per exemple.

A les mateixes dates, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) també va fer públiques les seves impressions sobre el català, tot criticant que les universitats no desenvolupessin un paper prou actiu en la formació dels seus alumnes a l'hora d'explicar la realitat cultural del país. L'entitat considerava que l'ús del català a les aules estava minvant, molts cops sota l'excusa que, si es feien les classes en castellà, els alumnes forans podien seguir la lliçó amb més fluïdesa.

La CAL havia presentat l'estudi Problemàtica entorn de l'ús de la llengua catalana en presència d'estudiants nouvinguts, en què posava estadísticament de manifest que a les facultats catalanes, especialment a les de l'àrea metropolitana (UAB, UPC i UB), s'incomplia la Llei de Política Lingüística a l'hora de promoure el català entre els estudiants nouvinguts. Amb la publicació de l'estudi, l'entitat volia denunciar la "deslleialtat de les universitats envers la normalització lingüística", ja que no existeixen "programes d'acollida eficients per a aconseguir que els estudiants estrangers puguin aprendre el nostre idioma". A més, segons el director de l'Estudi, Bernat Bosch, el sistema universitari català seguia les línies estratègiques de l'Estat i això feia, entre d'altres coses, que el 75% de les beques atorgades per cursar màsters i postgraus fossin per a ciutadans castellanoparlants de fora de la Unió Europea.

Per la seva banda, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va encarregar un estudi pioner a l'Estat espanyol Escriure en català: estat de la professionalització, els resultats del qual els va fer públics el Col·legi de Periodistes. L'enquesta es remuntava a finals del 2006, quan es va enviar als 1.016 associats que en aquell moment tenia l'AELC un qüestionari de 27 pàgines, amb 77 preguntes i 846 variables estadístiques, és a dir, tècnicament molt complet. Van rebre 373 respostes, una xifra suficient per treure conclusions científicament vàlides. Dels enquestats, 243 eren homes, 113 dones i 17 no van respondre. Pel que feia a edats, 53 tenien entre 20 i 40 anys, 206 entre 41 i 60, 94 més de 61 anys i 20 no van respondre. 232 eren de Catalunya, 64 del País Valencià, 50 de les Illes Balears, 4 de la resta de l'Estat espanyol, 3 de l'estranger i 20 no van respondre.

L'estudi, patrocinat pel Cedro (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics), tenia el valor de ser el primer concebut de manera tan exhaustiva, posant en evidència que un 60% dels enquestats admetien que escrivien en català i castellà, tot i ser membres, precisament, de l'AELC. Que un dels gèneres que més havia augmentat en els últims anys en la utilització del català era la guionització. També que, del total d'autors de literatura infantil i juvenil, el 45% eren dones, proporció molt superior si es comparava amb el 30% global.

La situació i futur de la llengua catalana també van ser objecte d'anàlisi de les jornades que organitzà a finals d’any l'Institut d'Estudis Catalans, en un dels darrers actes del seu centenari i dins del Simposi Internacional sobre el català al segle XX: Balanç de la Situació i Perspectives. Durant tres dies, 120 experts de tot el món van exposar la seva visió sobre el català i van debatre aspectes importants, com ara dades demolingüístiques, la influència de la immigració, la inclusió social i la integració lingüística, l'educació, l'ús als mitjans, a l'àmbit cultural i al global de la comunitat lingüística, per tal de determinar l'evolució sociolingüística de la llengua i la seva sort immediata. El treball presentava per primera vegada resultats globals sobre les habilitats i usos lingüístics dels habitants dels Països Catalans, i els seus autors eren Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla, Joaquim Torres i Joan Albert Villaverde.

En termes generals, el percentatge de població que tenia el català com a llengua d'identificació era més alt que el percentatge que el tenia com a llengua materna. Això es produïa concretament a Catalunya, on un 43,4% afirmava que el català havia estat la seva llengua inicial, mentre que un 54% la reconeixia com a la seva llengua. L’estudi entrava en el tema de l’ús del català a les institucions, no només les estatals sinó les europees. En això, els eurodiputats catalans constataven que no es podien expressar en la llengua pròpia de Catalunya al Parlament Europeu, i la situació era més greu en la mesura que tampoc podien adreçar-se per escrit a la Comissió Europea o al Consell Europeu per fer les preguntes que habitualment feien els eurodiputats a les altes institucions, cosa que la resta de ciutadans de la Unió sí que podien fer, els catalans, en teoria també, en virtut d'un acord entre el govern espanyol i les institucions europees de l’any anterior.