Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Oriol Bohigas

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Joaquim Nadal (189)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya (87)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
66 lectures d'aquest article
No anirem pas bé si...



Oriol Bohigas

No anirem pas bé -vull dir que no ens aclarirem- si els partits polítics catalans que exerceixen de catalanistes no marquen formalment la independència respecte als seus padrastres castellans. D'això se n'haurien d'assabentar, sobretot, el PSC i IC. A veure quan es decidiran a reclamar un propi grup parlamentari.

No anirem pas bé si aquests partits, deslligats de corretges entorpidores, no plantegen clarament un programa específicament català, que pot anar des de la independència fins a les interdependències decidides autònomament, amb l'exigència, però, d'un nou equilibri d'impostos i finançament per superar l'espoli que avui patim. I tot això, naturalment, fonamentat en un real reconeixement de la sobirania i en la llibertat per decidir les indispensables però adequades quotes de solidaritat.

No anirem pas bé fins que les esquerres catalanes no entenguin que han de tenir un programa coordinat i que han de construir un front solidari. L'exemple de l'Ajuntament de Barcelona és un model que caldria reproduir a altres escales de govern. Això no menysvalora l'establiment de convenis i coalicions puntuals amb altres partits catalans que han demostrat eficàcia i bona fe, com és el cas de Convergència. Partits que se situen en la civilitzada comprensió de la democràcia dins de l'àmbit català.

No anirem pas bé si els aparells dels partits no canvien radicalment i resolen sense corrupcions el problema del finançament. Aquests aparells són avui una mena de centres de beneficència que creen feines i despeses inútils. Per aconseguir aquest canvi, caldria establir uns mètodes més modestos de propaganda i competitivitat, caldria treballar amb continguts menys oportunistes, caldria desprofessionalitzar una mica la comesa política, caldria rebutjar tot sectarisme.

No anirem pas bé fins que els programes dels partits, en comptes de ser una resposta hipòcrita a les demandes que es dedueixen de les enquestes preelectorals, siguin el resultat d'una idea política clara i ben definida, testimoni d'una ideologia, i manifestin l'honestedat del realisme en lloc de les orgies utòpiques i demagògiques. Fins que el programa presentat no sigui una explicació raonada dels futurs pressupostos, més enllà de la miserable vocació electoral.

No anirem pas bé si no es corregeix d'alguna manera la llei electoral, aconseguint una relació més directa entre el vot i les intencions dels votants. És a dir, corregint assenyadament l'estricte tancament de les llistes, territorialitzant tota representació, fent eleccions puntuals cada vegada que desaparegui un electe sense haver de recórrer a la mecànica de la successió a la llista.

No anirem pas bé si els partits mantenen les seves opcions en totes les estructures governamentals, encara que no combreguin amb la seva essència institucional. Per exemple, és ben estrany que el PP vulgui presidir la Generalitat o que ERC vulgui manar a Madrid.

No anirem pas bé si els polítics més adequats i d'experiència més solvent, tement relliscades personals, no es decideixen a encapçalar les llistes electorals en els moments crucials i, encara menys, si quan s'hi decideixen no tenen llibertat per formar el seu equip i s'han de sotmetre a la manipulació erràtica dels aparells. Ningú no s'explica, per exemple, per què en les pròximes eleccions generals Pasqual Maragall no ha estat designat cap de llista, si no és perquè han comptat més les maniobres de l'organització interna. Ni el líder del PSC ni el de CiU seran els més adequats si es vol fer un forat considerable a les files indecises del PP. I ningú tampoc no s'explica per què Joaquim Nadal, que promet ser una empenta renovadora, ha hagut de fer front a tantes desatencions partidistes.

No anirem pas bé si no s'enfoca d'una altra manera la defensa de la llengua. No és massa exagerat queixar-se que mai el català quotidià no havia estat tan a prop de l'agonia. Que mai no havia estat tan traït per l'equívoca estructura de les classes socials. Que mai no hi havia hagut tants militants de partits catalanistes que usessin habitualment el castellà. Que mai no s'havien fet esforços tan escassament eficaços per a la integració dels immigrats. Que mai el català no havia estat tan en perill de ser relegat a les exclusives funcions artificials de l'Administració, és a dir, a les funcions d'una llengua morta. Que mai no havíem estat tan mancats de premsa catalana abundosa si deixem entre parèntesis tota la negror del franquisme.

No anirem pas bé si, un cop en el poder conferit per la sobirania popular, els governants no fan l'esforç de prendre i executar les grans decisions operatives. És a dir, si no manen d'acord amb els seus programes i cauen en la temptació de fer de cada acord una indecisió malèfica amb propòsits electorals acomodaticis o un hipòcrita homenatge a l'aiguabarreig assembleari. Si no es convencen que la democràcia no pot estar renyida amb l'eficàcia, la rapidesa i la solvència en l'execució urgent dels temes fonamentals del programa. Estem fent créixer el convenciment popular que democràcia és sinònim de manca de comandament, de desori administratiu de deutes mai pagats. Amb aquest argument -recordem-ho- es van covar les dictadures europees.

No anirem pas bé si, a més de corregir l'executiu i el legislatiu en cada administració tal com hem suggerit, no es reestructura també el poder judicial. En termes d'eficàcia pràctica, d'honestedat política i de solvència professional.

No anirem pas bé si, a més de democratitzar els anomenats tres poders, no barrem el pas als dos grans poders subterranis que fomenten un nou despotisme aberrant. Alguns mitjans de comunicació i els grans grups financers estan enganyant-nos i malmetent-nos amb idees avui tan mal rebregades com la llibertat d'expressió i la llibertat del mercat.