Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El cambotjà Tun Channareth, víctima d'una mina antipersona, va recollir el Premi Nobel de la pau

Les mines antipersona en el món

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Premis Nobel (196)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Diana Spencer (19)
Jody Williams (4)
Tun Channareth (2)
Entitats Entitats
Creu Roja (41)
Human Rights Watch Arms Project (1)
Mines Advisory Group (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Physicians for Human Rights (1)
Unicef (23)
Vietnam Veterans of America Foundation (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Oslo (Noruega) (15)
75 lectures d'aquest article
91 impressions d'aquest article
Contra les mines antipersona
Nobel de la pau
El divendres 10 d'octubre el Comitè Nobel d'Oslo va concedir el premi Nobel de la Pau al conjunt de la Campanya Internacional per a la Prohibició Total de les Mines antipersona (ICBL), representada per l'advocada nord-americana Jody Williams. La ICBL, que estava integrada per un miler d’ONGs de més de seixanta països, va ser guardonada en reconeixement als esforços realitzats per eradicar les mines antipersona i per haver impulsat l'aprovació d’un acord internacional prohibint l'ús, la fabricació, la venda i l'emmagatzematge d’aquesta mena de material bèl·lic.
Les mines antipersona, emprades per primer cop a la segona guerra mundial, eren carcasses metàl·liques o plàstiques plenes de metralla, que esclataven per pressió, manipulació, vibració o acció tèrmica. L’ús de les mines antipersona havia augmentat considerablement en els darrers vint anys, afectant prioritàriament la població infantil i les dones adultes, provocant una acció destructora de caire indiscriminat, en conservar el seu poder destructiu després que acabessin les guerres, i deixaven una cruenta seqüela en les economies dels països afectats, ja que feien gairebé impossible la reconstrucció de les comunicacions i el conreu de les terres.
Les mines antipersona provocaven la mort cada any de més 25.000 persones en 62 països i, segons estudis fets pel Comitè Internacional de la Creu Roja, el nombre total de mines antipersona en actiu superava els 110 milions: 40 milions en 18 països africans, 30 milions a l’Àsia, 20 milions a l’Orient Mitjà, 8 milions a l’Iraq, 5 milions al Kurdistan, 6 a l’antiga Iugoslàvia i 1 a l’Ucraïna. Segons els mateixos estudis, encara el 1997, per cada mina que es retirava o es neutralitzava, a raó de 100.000 pessetes l’operació, se’n col·locaven 20 de noves, amb un cost màxim de 4.000 pessetes cadascuna. El problema es complicava, a més, amb la continuïtat de la seva fabricació en 96 indústries de 48 països, que cada any produïen entre 5 i 10 milions de noves unitats, amb un estoc que, el 1997, superava els 100 milions d’unitats.
Les Nacions Unides tenien catalogades almenys 370 tipus de mines antipersona, la majoria fetes de material plàstic indetectable als sensors antimetalls, entre les quals destacaven la mina botadora, que s’aixecava un metre de terra en explotar; la mina papallona, camuflada com una joguina per atreure l’atenció de les víctimes infantils; la mina de fragmentació, mortal a 25 metres, i la mina Claymore, capacitada per projectar 700 boles d’acer en un angle de 60 graus i concebuda per seguir activa durant 20 anys.
En saber de la concessió del premi, Jody Williams va declarar que la ICBL dedicaria el premi "a les víctimes presents i futures de les mines antipersona" i va fer una crida als dirigents polítics de tot el món perquè s'adonin "del calvari anònim sofert per cada víctima", adreçant-se directament al president dels Estats Units, Bill Clinton, per a que donés suport a la prohibició. El record de Diana de Gal•les, morta en accident de trànsit el 31 d'agost, va planar també sobre la concessió del Nobel de la Pau, en reconeixement al destacat paper que la princesa havia jugat en les campanyes per a la prohibició de les mines que havia organitzat l’ ICBL.
La campanya internacional per a la prohibició de les mines antipersona va començar el 1992 a iniciativa de sis associacions, Vietnam Veterans of America Foundation (EUA), Handicap Internacional (França i Bèlgica), Human Rights Watch Arms Project (EUA), Medico Internacional (Alemanya), Mines Advisory Group (Gran Bretanya) i Phsysicians for Human Rights (EUA), que van impulsar la celebració, el 1993, de la primera conferència internacional sobre el tema a Londres, que va aconseguir l'adscripció de més de 50 ONGs de tot el món, a més del suport logístic de l'Unicef. El novembre de 1995 la Creu Roja Internacional va llançar per primer cop una campanya mediàtica per a sensibilitzar l'opinió pública internacional i el 1996 Canadà va convocar una nova conferència internacional a Ottawa pel 3 de desembre de 1997 on s’hauria d’aprovar un Tractat Internacional de Prohibició Total de Mines Antipersona.
La celebració de la conferència d’Ottawa va anar precedida d’una reunió d’experts el mes de febrer de 1997 a Viena i de les conferències preparatòries de Brussel·les i Oslo. La de Brussel·les va tenir lloc entre el 24 i el 28 de juny de 1997, amb la participació de més de 150 països, 97 dels quals van signar una declaració contra la fabricació, emmagatzemament i comerç de les mines antipersona, i la d’Oslo es va celebrar entre l’1 i el 19 de setembre.
Els Estats Units van participar en les reunions de Brussel·les i d’Oslo, però el seu intent de condicionar el nou tractat a l’establiment d’una moratòria de 9 anys, i la seva petició de poder mantenir les mines a la frontera de Corea del Nord, els va desqualificar davant els altres països participants i van determinar la seva retirada de la conferència, a l’igual que la de Finlàndia, que reivindicava la presència de les mines antipersona a la seva frontera amb Rússia. Tampoc van estar conformes amb el tractat Rússia, la Xina, Iraq, Iran, Líbia, Egipte, Síria, Israel, l’Índia, Pakistan, Afganistan i Vietnam.
El tractat d’Ottawa finalment va ser firmat el 3 de desembre de 1997 per un total de 125 països, que es van comprometre a deixar de produir mines antipersona i destruir els seus arsenals en un termini màxim de 4 anys, i a col•laborar pressupostàriament en la destrucció de tots els camps de mines en un període màxim de 10 anys, obligant-se a remetre a les Nacions Unides un informe anual sobre les mesures preses per cada estat per adequar-se al nou tractat. També es preveien diferents tipus d’ajut dels països rics als països pobres per al desminatge, la destrucció de mines i l’assistència a les víctimes.
Estats Units i Turquia van ser els únics dos països de l’OTAN que no van signar, de la mateixa manera que Finlàndia va ser l’únic de la Unió Europea que no ho va fer. Tampoc ho van fer Rússia, la Xina, Iraq, Iran, Líbia, Egipte, Síria, Israel, l’Índia, Pakistan, Afganistan i Vietnam.
Com a conseqüència de la reunió internacional d’Oslo, en la que Espanya hi havia participat com a signant, les ONG van demanar al govern espanyol que eliminés les 800.000 mines antipersona emmagatzemades al país i donaven un termini de 4 anys per a que es fes pel sistema de fondre-les en forns d’altes temperatures, cosa que evitava els riscos d’explosió i tenia uns costos relativament baixos, propers als 500 milions de pessetes.
Pocs dies després de la finalització de la conferència d’Ottawa, el 10 de desembre 1997, Jody Williams va anar a Oslo a recollir el Premi Nobel de la Pau que el mes d’octubre s’havia concedit a la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersona (ICBL), que ella dirigia i que havia estat la veritable impulsora del tractat. No hi va anar sola. Tun Channareth, un cambotjà de 37 anys que va perdre les dues cames en esclatar-li un artefacte el 1982, va ser qui va recollir el Nobel, i en el seu discurs va dir que les mines "són la tercera guerra mundial, maten d'un en un, lentament, i no diferencien entre civils i soldats".