Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La tasca duta a terme per Mohamed Elbaradei al capdavant de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica li va valer el premi Nobel de la Pau d'enguany

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Premis Nobel (196)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Mahmud Ahmadineyad (9)
Mohamed el-Baradei (17)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Comitè Nobel Noruec del Parlament de Noruega (20)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Europea (1018)
30 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
L’Agència Internacional de l’Enèrgia Atòmica, l’Iran i Corea del Nord
Nobel de la Pau
El 7 d’octubre del 2005 l’acadèmia noruega va concedir el Nobel de la Pau a l’Agència Internacional de l’Enèrgia Atòmica (AIEA) i al seu director des del 1997, l’egipci Mohamed ElBaradei, seguint amb la tradició de condecorar una persona o institució que lluités contra la proliferació nuclear en cada aniversari de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Especialment, es reconeixia els esforços realitzats per l’agència a l’hora de prevenir que “l’energia nuclear sigui utilitzada amb finalitats militars i assegurar que l’ús d’aquesta energia amb finalitats pacífiques s’efectua de manera segura”.

En conèixer la concessió del premi, ElBaradei va deixar clar que el premi “reforçarà la nostra determinació” de lluitar contra les armes atòmiques i servirà per esperonar les activitats de l’agència nuclear de l’ONU. ElBaradei va aprofitar l’ocasió per assenyalar també els mèrits històrics de l’AIEA, com l’eliminació del programa nuclear de l’Iraq entre 1991 i 1997, la detecció el pla militar nord-coreà el 1992 i l’anul·lament del de Líbia, després de la decisió presa per Trípoli el 2003 de renunciar a les seves armes de destrucció massiva.

En l’ordre intern de l’organisme, el reconeixement a la tasca d’ElBaradei, ja havia quedat manifestada al juny, quan va ser designat per a un tercer mandat al capdavant de l’AIEA, tot i l’oposició dels Estats Units pel paper que l’agència havia fet durant la crisi de l’Iraq abans de la invasió. En aquest sentit, la concessió del Nobel a l’AIEA, organisme establert a Viena el 1957, va ser interpretat també com un avís perquè l’Iran i Corea del Nord no desenvolupessin els programes nuclears que estaven reivindicant des feia anys, i també com un reforçament a la posició de l’AIEA dins l’àmbit de la diplomàcia multilateral que havia desenvolupat la Unió Europea en contra de la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units i els seus aliats.

En aquests cercles diplomàtics s’havien valorat molt les posicions de l’agència, que havia desmentit que l’Iraq de Saddam Hussein tingués cap mena de programa nuclear en marxa, com afirmaven els Estats Units. Va ser precisament el fet que Washington mateix reconegués al 2005 la manca de proves sobre l’existència d’armes de destrucció massiva, tot i que Saddam Hussein hagués pogut amargar-les en algun país amic de la regió, com ara Síria, el que va animar els integrants de l’acadèmia noruega a atorgar amb més raó el premi Nobel de la Pau en la seva edició 2005 a l’AIEA.

En tot cas, L’AIEA i el seu director actual havien estat fortament criticats novament pels Estats Units des que l’Iran havia manifestat tres anys enrere la seva intenció d’impulsar l’energia nuclear al país amb finalitats civils. Des de llavors, l’agència va ser la més ferma defensora d’esprémer totes les vies possibles abans que el Consell de Seguretat de l’ONU apostés per les sancions, com demanaven els Estats Units. La seva fermesa va determinar que, a finals del 2003, els Estats Units acceptessin de formar una representació integrada per la Unió Europea (representada per la Gran Bretanya, Alemanya i França) i l’AIEA per iniciar negociacions amb el règim dels aiatol·làs perquè abandonessin els seus plans nuclears a canvi d’avantatges comercials i econòmics.

Concretament, les negociacions de la Unió Europea i de l’AIEA amb Teheran s’havien aturat el 31 de juliol del 2005 per la negativa de l’Iran a acceptar les condicions requerides, tot i els advertiments fets pels negociadors europeus de dur la qüestió al Consell de Seguretat de Nacions Unides. Aquests advertiments es van formalitzar a l’agost en una resolució redactada per la Gran Bretanya, Alemanya i França i presentada a la reunió extraordinària de l´òrgan executiu de l’agència, integrat per 35 països. El text deia que l’Iran havia de suspendre totes les activitats nuclears que duia a terme i sotmetre´s als requeriments de l’AIEA per determinar si l’Iran complia les exigències de l’Acord de Salvaguardes del Tractat de No-proliferació (TNP). També instava les autoritats iranianes a permetre l’AIEA col·locar els precintes que van ser retirats de la central nuclear d’Isfahan, on es convertia concentrat d’urani en gas hexafluorur d’urani UF6, que després, en un procés separat, s’utilitzava per enriquir urani, material amb què es produeix combustible nuclear amb possibilitats d’aplicacions militars.
Amb tot, la victòria assolida a les presidencials iranianes del juny per l’ integrista Mahmud Ahmadinejad va desbaratar finalment tot l’esquema de les negociacions.

Ahmadinejad era totalment contrari a l´acord diplomàtic i reivindicava el dret del seu país a disposar d’energia nuclear, malgrat els advertiments específics fets pels Estats Units i Israel. El nou president iranià va carregar contra Washington amb motiu del Dia de la Pàtria Palestina, i va reblar el clau posant en dubte l’existència de l’holocaust i afirmant que Israel havia de ser inserida al bell mig d’Europa i apartada de l’Orient Mitjà perquè els responsables del suposat holocaust havien estat els alemanys i no els àrabs.
A finals d’any, l’aturada de les reformes a l’Iran, la radicalització interna menada per Ahmadinejad i la manca de noves iniciatives per reconduir la situació per part de la Unió Europea i l’AIEA van determinar un enduriment diplomàtic que feia pensar en la possibilitat que el cas iranià arribés el 2006 a mans del Consell de Seguretat de Nacions Unides, on caldria observar l’actuació de la Xina i Rússia, amb dret de veto i forts interessos energètics i comercials a la regió.

La Xina, precisament, havia jugat durant l’any un paper mitjancer cabdal en les pretensions de Corea del Nord a accedir als usos nuclears, que va començar a reivindicar el 2002. Des del 2003, el règim comunista de Pyongyang havia aprofitat la pressió feta per l’Iran sobre Occident per reivindicar també l’ús civil de l’energia nuclear, el que va motivar que rebés també seriosos advertiments, més intensos després del parell de proves amb míssils balístics sense càrrega llançats des de Corea del Nord cap al Japó. Finalment, el 19 de setembre del 2005 i veient el caire que anaven prenent les negociacions amb Teheran, Corea del Nord va acceptar la proposta feta pels Estats Units de tancar la crisi, i declarar tot el seu arsenal i les armes atòmiques en un termini de sis mesos a canvi d’ajuda en matèria energètica, de cooperació econòmica i del compromís de Washington de no atacar Corea del Nord, un dels països que George Bush havia situat a l’Eix del Mal juntament amb Iran i l’Iraq.