Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Una voluntària de Metges sense Fronteres va ser l'encarregada de recollir el premi a Oslo

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Medicina i investigació mèdica (210)
ONGs, cooperació, voluntariat (104)
Premis Nobel (196)
Personatges Personatges
Bernard Kouchner (4)
Claude Malhuret (1)
Harald Oldenburg (2)
James Orbinski (1)
Marie-Eve Raguenaud (1)
Rony Brauman (1)
Entitats Entitats
Comitè Nobel Noruec del Parlament de Noruega (20)
Metges sense fronteres (15)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Oslo (Noruega) (15)
98 lectures d'aquest article
181 impressions d'aquest article
Oslo reconeix la labor de Metges sense Fronteres
Nobel de la Pau
El 15 d’octubre de 1999, l'ONG Metges sense Fronteres, la primera organització d'ajut mèdic del món, va ser guardonada amb el premi Nobel de la Pau “en reconeixement de la seva feina humanitària pionera en diversos continents” i a la defensa “del principi que totes les víctimes d’un desastre, sigui natural o provocat per l’home, tenen dret a ajuda mèdica professional amb rapidesa i eficàcia”, sense discriminació política. El president de la delegació parisenca de Metges sense Fronteres, Philippe Biberson, va dir que dedicarien el premi -158 milions de pessetes- a la gent amb qui estan treballant i que servirà per “portar la llum i esperança a les persones en perill”.

La cerimònia del lliurament del guardó, celebrada a principis de desembre, va coincidir amb la cimera de Hèlsinki, en la què, entre altres temes, es discutia l'establiment d'un exèrcit europeu amb finalitats humanitàries. Va coincidir, també, amb els bombardejos russos sobre Txetxènia. Va ser doncs, en aquest context, que el president internacional de Metges sense Fronteres, James Orbinski, va dirigir-se a l’ambaixador rus perquè fes arribar al president Boris Ieltsin la demanda d'acabar amb "els bombardejos sobre la població civil indefensa de Txetxènia. El poble txetxè -va afegir- està patint un atac indiscriminat per part de l'exèrcit rus que impossibilita l’arribada de l'ajut humanitari." Orbinski va aprofitar l’ocasió per criticar també les operacions militars amb finalitats humanitàries, com la de l’OTAN al Kosovo, i va puntualitzar que aquesta mena d'accions només haurien de fer-se per preservar la vida, no pas per eliminar-la. "Es per això -va recalcar- que vam refusar els fons dels països membres de l'OTAN per la nostra feina a Kosovo. No podem treballar en presència de les forces militars, i molt menys sota la seva autoritat."

El premi, consistent en una medalla d'or, el diploma i 7,9 milions de corones sueques, va ser recollit, de mans del rei Harald de Noruega, la metgessa voluntària Marie-Eve Raguenaud, que acabava de tornar d'una missió a Burundi. Metges sense Fronteres va anunciar que destinaria la totalitat de l'import del premi a la creació d'un fons pel tractament de malalties oblidades com la malària, la tuberculosi i la malaltia de la son.

Metges sense Fronteres va ser fundada el 20 de desembre de 1971 per una quinzena de metges, encapçalats pel francès Bernard Kouchner, que havien treballat per la Creu Roja a l'Àfrica durant la guerra de Biafra. Des dels seus inicis, l'objectiu d'aquesta organització no governamental va ser el d'establir una estructura d'intervenció específicament mèdica, ràpida i independent. A mesura que l'organització anava creixent, van aparèixer els primers conflictes interns i, el 1980, Kouchner va deixar l'ONG per fundar-ne una altre, Metges del Món. La marxa de Kouchner de l’organització va suposar un relleu generacional que va servir per imprimir a Metges sense Fronteres una dimensió més gestora i estructurada sota la direcció de Claude Malhuret i Rony Brauman. Ambdós van apostar per una professionalització de l’ONG per fer més operatives i dinàmiques les seves intervencions al Tercer Món.

El 1999, l'organització, que manegava un pressupost d'uns 300 milions d'euros, comptava amb 18 seccions independents en diversos continents i operava en un total de 80 països. Metges sense Fronteres reunia prop de 2.500 metges, infermeres i altre personal sanitari, tots compromesos amb els objectius de l'organització. El primer article de la declaració de Metges sense Fronteres fixava com a objectiu prioritari de l’organització la “d’aportar ajut a totes les víctimes de catàstrofes naturals, accidents col•lectius i situacions de bel•ligerància, sense cap mena de distinció racial, política, religiosa o filosòfica". En actuar amb independència i evitar la intromissió en els afers interns dels estats receptors del seu ajut, Metges sense Fronteres duia a terme les seves tasques d’ajut humanitari amb plena llibertat d’acció.

El grau d’organització assolit permetia a Metges sense Fronteres un grau molt alt d’immediatesa en les seves actuacions: "en 48 hores -asseguraven fonts de Metges sense Fronteres- podem enviar sobre el terreny el material per funcionar durant un mes", Al llarg dels anys, s’havien guanyat la reputació de ser els primers en arribar i els últims en marxar quan calia la seva actuació en algun lloc. El 1998, les despeses de l'organització havien estat de 59,7 milions d'euros, un 83% dels quals van ser destinats a l'activitat pròpiament dita i la resta dedicada a formació, comunicació, recerca de fons, i funcionament.

Metges sense Fronteres es nodria prioritàriament de donatius recaptats a tot el món, a raó de 55 euros de mitjana per persona i any. Amb 0,15 euros podien finançar 2 àpats medicalitzats en un centre de nutrició o bé una vacuna contra la rubèola; amb 7,6 euros podien tractar un malalt de còlera, amb 27,4 euros un malalt de tuberculosi i amb 3,550 euros tenien el que anomenaven un "kit de catàstrofe", és a dir tot el material mèdic i els medicaments que calia per atendre les necessitats de 1.000 persones durant 15 dies.

El president de Metges sense Fronteres, el canadenc James Orbinski, va assabentar-se de la concessió del premi Nobel mentre era en una reunió d'experts en malalties tropicals. El fet va tenir la seva anècdota, ja que en ser-li comunicada la notícia, Orbinski es va atabalar i va dir que havien estat nominats pel Nobel. Tot seguit va corregir: "Perdonin, va dir, no només hem estat nominats. Hem guanyat." I va afegir que Metges sense Fronteres acceptava el reconeixement "amb dignitat i una certa humilitat" en nom dels milers de voluntaris i els milions de donants de l’organització. Orbinski també va manifestar la seva esperança que el premi servís per atraure l'atenció del món cap als milions de persones marginades que viuen en mig de situacions bèl•liques, com Sierra Leone o l’Afganistan, o que morien de malalties a qualsevol altra banda del món. "Hi ha guerres oblidades i malalties oblidades", va dir. I va advertir que al món la institucionalització de l'ajut humanitari creixia i que Metges sens Fronteres hauria de vigilar perquè l’obtenció d’un premi com el Nobel no els hi fes perdre la seva possessió més valuosa: la independència.

L’exercici d’aquesta independència havia portat nombrosos problemes a Metges sense Fronteres, precisament, als els poders constituïts en els països on desenvolupaven les seves tasques humanitàries. Així, per exemple, al juliol de 1999, diverses organitzacions havien estat expulsades d'Afganistan com a reacció oficial a les denúncies fetes per Metges sens Fronteres contra el govern de Kabul perquè no autoritzava que es donés tractament mèdic a les dones. Anteriorment, als anys vuitantes, l'organització ja havia estat expulsada d'Etiòpia per acusar el règim de desviar ajuts humanitaris cap al mercat negre per obtenir-ne beneficis econòmics i durant la guerra de Bòsnia-Hercegovina, Metges sense Fronteres va ser de les primeres organitzacions internacionals en denunciar la neteja ètnica que estaven duent a terme les milícies sèrbies des de 1992 amb el suport de Belgrad.

En la dinàmica d’ajuda humanitària al Tercer Món o als països en guerra, les denúncies fetes per Metges sense Fronteres no sempre havien gaudit del vist-i-plau d’altres organitzacions de caire humanitari, que acusaven Metges sense Fronteres de dificultar-los indirectament l’exercici de la seva feina específica d’ajut humanitari, ja que posar de relleu les corrupcions dels poders oficials suposava, a curt i llarg termini, haver d’enfrontar-se de mala manera a les burocràcies governamentals i trobar mil i un impediments a l’hora de fer arribar i repartir els ajuts. Algunes ONG havien acusat el president de Metges sense Fronteres de fer massa cas a les càmares de televisió i estar més preocupat de fer una bona publicitat de Metges sense Fronteres, que no pas de dur a terme amb efectivitat les tasques humanitàries encomanades. Però el cert era que la sistemàtica de la denúncia arreu va anar creant un corrent internacional de simpaties cap a Metges sense Fronteres, que es traduïa en un augment de les donacions particulars. En tot cas, i tal com va demostrar el conflicte de Timor Oriental, Metges sense Fronteres seguia fent honor al seu lema de ser els últims en marxar de qualsevol zona de conflicte. A Timor Oriental no van abandonar el país fins l’arribada de les milícies pro-indonèsies.