Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Joan Carles I, prestant jurament com a cap d'Estat a les Corts espanyoles, el 24 de novembre de 1975

Panoràmica general de l'hemicicle de les Corts espanyoles durant el debat de la llei de reforma política, l'any 1976

Articles dependents
Francisco Franco Bahamonde
Joan Carles I d'Espanya
Manuel Gutiérrez Mellado
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Adolfo Suárez (31)
Carlos Arias Navarro (5)
Francisco Franco (47)
Joan Carles de Borbó (205)
Luis Carrero Blanco (4)
Entitats Entitats
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Unión de Centro Democrático (30)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
52 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Només fa vint anys que no hi és
El 20 de novembre de 1995 es va complir el vintè aniversari de la mort del general Francisco Franco. Aquell dia de feia vint anys, quan el llavors president del govern, Carlos Arias Navarro, va donar la notícia per televisió al voltant de les 9 del matí: "Franco ha muerto", tothom va saber que s'havia tancat una etapa de la història.

Ningú no va sortir al carrer a celebrar-ho, per por de represàlies, però existia la clara consciència que un cop desaparegut el dictador i sense recanvi possible -el seu successor, l'almirall Luis Carreró Blanco, havia estat mort per ETA dos anys abans- les coses havien de canviar. No tothom estava content, però. Els seguidors de Franco es comptaven per milers arreu d'Espanya i l'oposició política al règim només existia, com a tal, a Catalunya i Euskadi. Les manifestacions de dol van ser nombrosíssimes, i el van enterrar al Valle de los Caídos amb tots els honors.

L'alternativa al règim personalista i autocràtic de Franco no era fàcil d'organitzar. Franquistes i opositors sabien que només hi havia dues alternatives: ruptura o transició. O l'oposició es decidia a sortir al carrer a enfrontar-se amb la policia i l'exèrcit per crear un nou Estat que passés comptes a la dictadura i creés un nou sistema polític, o la dictadura cedia protagonisme a l'oposició per anar tots plegats cap a un nou ordre de coses.

El mateix Franco havia deixat embastada una solució institucional a la qual tothom es va acollir. El 1969 havia nomenat successor seu al capdavant de l'Estat el llavors príncep d'Espanya, Joan Carles, que va assumir les seves noves funcions aquell mateix 20 de novembre de 1975. La figura del rei va aconseguir articular totes les opcions, sintetitzades només en una: transició, és a dir col·laboració de totes les parts implicades -franquisme i oposició- en l'edificació d'un nou aparell d'Estat encapçalat pel rei. Comunistes, socialistes, nacionalistes i demòcrates -a excepció de l'oposició armada d'ETA- van acceptar l'alternativa i a poc a poc van anar deixant la clandestinitat mentre el règim obria les portes a la participació.

La transició va tenir un protagonista principal, Adolfo Suárez, antic falangista, que va organitzar un partit democràtic, la Unió de Centre Democràtic, i va legalitzar tots els partits polítics, inclòs el comunista, que també es va avenir a participar en la reorganització política del país, iniciada amb un referèndum sobre la reforma política el 1976.

El 1977 es van fer eleccions constituents, es va elaborar una nova Constitució consensuada i es va acceptar la creació dels primers governs provisionals a les autonomies històriques; i el 1979 es van celebrar les primeres eleccions generals lliures en 43 anys i es van aprovar els Estatuts d'autonomia d'Euskadi i Catalunya, i després els de la resta de comunitats autònomes.

En els anys següents, després de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, l'arribada dels socialistes al poder i l'ingrés a la llavors Comunitat Europea van culminar el procés de reintegració de l'Estat espanyol a l'entorn europeu i democràtic del qual el franquisme l'havia separat.

El preu pagat per la falta de ruptura amb el franquisme va ser el silenci. Passats vint anys, el 1995, la commemoració de l'aniversari de la mort de Franco i de l'accés al tron de Joan Carles va ser l'excusa perquè de sobte tots els diaris, revistes, ràdios i televisions fessin una revisió del passat molt menys poruga del que fins llavors havia estat habitual. Les llibreries es van omplir d'estudis sobre la transició i de biografies del rei Joan Carles.