Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Les eleccions australianes van arribar a tots els racons del país

Winston Peters, representant dels maoris

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Elizabeth Windsor (20)
Helen Clark (4)
Jim Bolger (4)
Paul Keating (5)
Winston Peters (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Austràlia (40)
Nova Zelanda (13)
45 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Austràlia i Nova Zelanda: als antípodes
Oceania
El 1996 hi va haver eleccions a dos països del Pacífic Sud: Austràlia i Nova Zelanda. Dos països avançats, amb unes economies desenvolupades i unes institucions polítiques estables, que mantenien certes diferències entre ells.

L'economia neozelandesa superava l'australiana, si més no pel que feia a alguns indicadors macroeconomics com el de l'atur (6%), dos punts per sota de l'australià, o el del comerç bilateral, favorables a Nova Zelanda des que el 1983 van firmar l'acord de Closer Econòmic Relations, que va posar fi a les barreres aranzelàries entre els dos països.

Tot aquest rerefons va ser present a les eleccions celebrades el dissabte 2 de maig a Austràlia, on les qüestions econòmiques van tenir un paper important en les preferències de vot dels electors. La situació econòmica del país era força estable, amb una inflació del 3% i quatre anys de creixement sostingut, que havien col·locat Austràlia en el 13è lloc del món, amb una renda per càpita de 17.000 dòlars.

Sota la direcció de Paul Keating, els laboristes, al poder des del 1983, havien mantingut els impostos en nivells baixos, havien desregulat els mercats financers i havien aconseguit un lloc de prestigi per a Austràlia en tota l'àrea del Pacífic. En el seu programa electoral defensaven l'increment de les relacions comercials amb els veïns asiàtics i el manteniment de la pressió fiscal, i alhora es comprometien a reduir l'atur fins al 5% i a mantenir la inflació en el 3%.

Els conservadors, el Partit Liberal i el Partit Nacional, que es presentaven coalitzats a les eleccions del 1996, en canvi, apostaven en el seu programa per una reducció accelerada del dèficit públic del país, per un més gran acostament a l'àrea d'influència comercial europea i nord-americana, per l'afebliment del poder dels sindicats i per una reducció general d'impostos.

Amb aquest programa, la coalició formada pel Partit Liberal i el Partit Nacional, dirigida per l'advocat liberal de 56 anys John Howard va guanyar les eleccions. El Parlament del 1993 estava compost per 147 escons, 79 dels quals eren laboristes i 66 conservadors (50 del Partit Liberal i 16 del Partit Nacional), i els altres 2 estaven en poder de formacions polítiques menors. Després del 2 de maig, els conservadors disposaven de 97 escons, mentre que els laboristes s'havien de conformar amb 47. Els altres 4 escons, fins a 148, que era el nombre total de diputats previstos després d'una reorganització feta al Parlament, se'ls repartien formacions minoritàries com els Verds o el Partit Demòcrata.

A Nova Zelanda l'economia també va ser clau a les eleccions generals del dissabte 12 d'octubre. Després de sis anys al poder, el primer ministre conservador, Jim Bolger, va usar el creixement econòmic aconseguit sota el seu mandat com el principal argument electoral, però va haver de reconèixer que el 5% de creixement del PIB aconseguit en el període 1993-1995 havia caigut recentment fins al 3%.

En contra de la major part dels pronòstics, els laboristes d'Helen Clark van pujar molt en els sondejos de la setmana anterior a les eleccions, sobretot des que el líder del partit Nova Zelanda Primer, que representava la majoria de la comunitat maori (el 8% de la població de l'illa), Winston Peters , va apuntar la possibilitat de coalitzar-se amb els laboristes.

En tot cas les enquestes assenyalaven un empat, fins al punt que el governador general de l'illa i representant de la reina Elisabet II d'Anglaterra, Sir Michael Hardie Boys, va dir que podia ser que Nova Zelanda es quedés sense govern uns quants mesos si no es podia organitzar una coalició de govern estable.

El pronòstic de Sir Michael Hardie Boys es va complir. El Partit Nacional de Bolger va obtenir el 34% dels vots i 44 dels 120 escons que hi havia en joc. El Partit Laborista de Clark va aconseguir un 28% dels vots i 37 escons. El Nova Zelanda Primer de Peters va quedar tercer, amb un 13% dels vots i 17 escons, seguit de l'Aliança de centreesquerra, amb un 10% dels vots i 13 escons. La resta d'escons se'ls van repartir les formacions menors ACT (8) i Partit Unit (1).