Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
A França, el debat va arribar al carrer

El treball a Europa

Taxa d'atur de llarga durada

Taxa d'atur juvenil

Taxa d'aturats

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Atur, ocupació (438)
Condicions laborals (226)
Personatges Personatges
Ernest-Antoine Seillière (1)
Jacques Chirac (161)
Martine Aubry (12)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
França (306)
Holanda (Països Baixos) (55)
50 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
El debat de les 35 hores
Ocupació
El 1997, França va ser el primer país europeu on es plantejar seriosament un projecte per a la reducció de la jornada laboral a 35 hores per l’any 2000 per a les empreses de més de 20 treballadors i pel 2002 per a les empreses amb una xifra menor d’empleats.

L’ocupació era la principal preocupació del nou govern socialista de Lionel Jospin i la seva ministre de treball, Martine Aubry, que exercia de número 2 del gabinet socialista, va prometre en prendre possessió del càrrec la creació de 700.000 nous llocs de treball, a més d’impulsar un gran projecte de repartiment de feina, en base a la reducció de jornada. Aquest projecte, va ser presentat el 10 de desembre de 1997 i havia de ser discutit l’Assemblea Nacional el 20 de gener de 1998.

La iniciativa va tenir partidaris i detractors. Els partidaris estaven, lògicament entre els sindicats i els electors socialistes, i el detractors anaven encapçalats pel president Jacques Chirac, que va ser un dels primers en manifestar-se en contra. La patronal va opinar que l’ocupació no podia imposar-se i, segons va declarar el nou president de la CNFP, Ernest-Antoine Seillière, nomenat el 16 de desembre, només faria augmentar les hores extres i l’economia submergida al país.

La ministre, per contra, estimava tot el contrari i recollia en la base del seu projecte una vella aspiració sindical que partia de la consideració del treball com un bé absolut amb possibilitats de ser repartit, prescindint però de les necessàriament canviats condicions del mercat productiu, de la productivitat i de la competència entre empreses, sectors i països. En acabar l’any, però, l’expectació creada entorn la iniciativa era molt gran i, de confirmar-se, l’exemple francés actuaria, de ben segur, com un referent a imitar en d’altres països.

Ja a mitjans del segle XIX va començar a tots els països desenvolupats un procés constant i continuat de reducció de la jornada de treball, procés que encara continuava latent. Era evident que aquestes reduccions constituïen un signe de la millora de les condicions de treball en general, en el context de la societat del benestar. No obstant, aquestes reduccions poden ser usades també com un instrument en les polítiques d’ocupació, amb la finalitat de redistribuïr el treball i, d’aquesta manera crear més ocupació i així reduir les altes taxes d’atur que moltes economies, especialment europees, han de suportar.

El debat sobre quins eren els efectes sobre l’ocupació de les reduccions del temps de treball, portaven, però a considerar algunes qüestions, teòriques i pràctiques, analitzant experiències dutes a terme en la mateixa direcció.

Teòricament, calia considerar tres qüestions: primer, els efectes que suposaria una reducció de la jornada laboral sobre els costos i la competitivitat de les empreses; segon, el fet de si les empreses augmentarien el nombre d’hores extraordinàries, en comptes de distribuir el treball entre més gent; i tercer, si les reduccions serien una solució que beneficiaria o bé perjudicaria el creixement econòmic i la innovació.

Pel que fa al primer aspecte, es considerava que la reducció generalitzada del temps de treball tenia conseqüències immediates sobre els costos i, conseqüentment, sobre la competitivitat de les empreses. El supòsit considerava que si els empresaris es veien obligats a pagar salaris més alts (en relació a les hores treballades), els costos laborals de l’empresa augmentarien. Les alternatives eren, o bé reduir producció o bé substituir el factor treball per tecnologia. D’altra banda, la reducció del temps de treball podia ser una font independent d’augment de la productivitat, mitjançant canvis en l’organització de les tasques.

Quant al segon punt, es considerava que els costos laborals fixos que suposava cada treballador, així com les actituds conservadores dels empresaris podien ser un incentiu per a recórrer a hores extraordinàries, en comptes de contractar una altra persona. Els sindicats, pensaven, però, que calia esforçar-se per eradicar les hores extraordinàries, buscant alternatives que les fessin innecessàries.

Pel que feia al darrer aspecte, una disminució de les hores treballades provocava puges salarials més reduïdes, fet que limitava el poder de compra i, conseqüentment el creixement econòmic en general. Un altre argument assenyalava, però, que unes jornades laborals curtes i més flexibles tenen un efecte positiu sobre l’oferta de treball, sobre tot l’oferta femenina, posant així a disponibilitat de les empreses una part important de capital, habitualment qualificat, però, fins aleshores, infrautilitzat.

Des de la vessant empírica i fent una anàlisi d’experiències dutes a terme durant la darrera dècada a diferents països europeus, calia considerar quines conseqüències sobre l’ocupació havien tingut lloc històricament les reduccions col·lectives del temps de treball. En general, es considerava que la reducció del temps de treball durant els darrers cent anys no ha estat només un component de les polítiques de redistribució, sinó també un important factor de creixement econòmic, amb noves formes d’organització del treball, si bé calia tenir present quines havien estat les causes últimes dels beneficis de la reducció (una més gran organització social, incidència de les noves tecnologies, una més gran divisió del treball, la complexitat dels models econòmics, el paper el consum i l’estalvi en la fixació dels salaris, etc).

En aquest sentit, es feia difícil distingir clarament entre els efectes de l’evolució de la producció i els dels canvis del temps de treball i cap de les enquestes endegades n’havia tret entrellat sobre si la reducció col·lectiva el temps de treball havien tingut efectes positius o negatius sobre l’ocupació. Estudis econòmics recents mostraven que existeixen diferències entre les empreses respecte al temps que necessiten per a respondre a canvis externs. Així, per exemple, l’any 1985, la reducció del temps de treball per setmana de 40 a 38,5 hores en la indústria alemanya va provocar inicialment en moltes plantes un augment de les hores extraordinàries, fet que va començar a disminuir quan es va produir la desacceleració de l’economia alemanya. Altres estudis realitzats a França mostraven també endarreriments pel que feia a l’ajustament del nivell d’ocupació de les plantes a temps de treball més reduïts. La primera reacció de moltes empreses franceses a la introducció de la setmana de 39 hores fou la d’intensificar el procés de treball. Com es va estimar posteriorment mitjançant simulacions macroeconòmiques, el consegüent augment en la productivitat va caure gradualment, de manera que l’efecte sobre l’ocupació de la reducció del temps de treball es va fer sentir poc a poc.

Una evolució similar s’observava a Holanda. Molts dels retalls del temps de treball per setmana de 40 a 38 hores en el sector privat holandès van tenir lloc durant la recessió de 1983 i 1984. Els seus efectes, més aviat modestos, sobre l’ocupació, es van atribuir a l’excés de capacitat existent quan van tenir lloc les reduccions de la jornada laboral. Altres estudis posteriors mostraren que al principi l’escassetat de personal es va compensar amb hores extraordinàries, contractes temporals i subcontractes.