Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Fotografia històrica de la pràctica totalitat de líders mundials amb motiu del 50 aniversari de les Nacions Unides

Articles dependents
Origen de les Nacions Unides
Principals intervencions de l'ONU
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Butros Gali (24)
Entitats Entitats
Cascos Blaus (20)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iugoslàvia (17)
Ruanda (33)
Nova York (New York, EUA) (145)
San Francisco (Califòrnia, EUA) (6)
46 lectures d'aquest article
39 impressions d'aquest article
50 anys i molts interrogants
ONU
A dos quarts de deu del matí del 22 d'octubre va tenir lloc a Nova York la cimera de caps d'Estat i de govern més nombrosa de la història. Dirigents de 185 països es van reunir per fer-se la foto commemorativa dels 50 anys del naixement de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), sense saber ben bé qui pagaria el retrat. Distribuïts per ordre alfabètic —tret d’alguna excepció per raons d'alçada—, aliats i adversaris es van reunir a la seu de l'ONU en el primer acte protocol•lari que es va celebrar durant els tres dies que va durar la commemoració oficial del naixement de l'organització.

Els actes del cinquantenari va estar marcats per grans interrogants sobre el futur de l'organització. L'ONU va néixer a San Francisco el 1945, al final de la Segona Guerra Mundial, i durant la Guerra Freda va aconseguir mantenir-se com l'únic fòrum de debat realment mundial. L'acabament de la Guerra Freda -que hauria d'haver estat lògicament la consagració del paper de l'ONU- la va posar paradoxalment en crisi. Va desaparèixer la política de blocs, Rússia ja no estava en condicions de donar suport econòmic i militar als seus antics aliats, i els Estats Units ja no tenien cap coartada per intervenir militarment en mig món.

Aquest nou escenari va generar un món paradoxalment més inestable i, de sobte, l'ONU es va convertir en l'única organització internacional amb legitimitat per intervenir en els conflictes locals. Això va posar en crisi un dels fonaments jurídics essencials del dret internacional, la no intervenció, i de passada va fer entrar en crisi l'Organització de les Nacions Unides, que no tenia l'estructura, els recursos, la capacitat de decisió i la força d'intervenció que les noves circumstàncies semblava que li demanaven.

Des de finals dels vuitanta, les missions de l'ONU en països dels cinc continents van anar creixent espectacularment. El seu paper en les missions humanitàries era reconegut per tothom, però, en canvi, les seves intervencions en el terreny de la seguretat estaven francament desacreditades. Mentre es preparaven els actes del cinquantenari, els rebels serbis de Bòsnia ocupaven per la força ciutats que l'ONU havia declarat zones segures sota la seva protecció directa i prenien cascos blaus com a ostatges. De fet, els esdeveniments dels tres anys anteriors a l'ex-Iugoslàvia havien estat fonamentals per associar la figura del casc blau amb la impotència: un soldat que no està autoritzat a defensar-se si l'ataquen, obligat a presenciar les més grans atrocitats sense intervenir-hi i empès a ser ostatge dels qui cometen tota mena d'abusos.

Si alguna cosa era compartida per tots els mandataris que van desfilar per la tribuna de l'ONU en les cerimònies commemoratives era la necessitat de reformar-ne el funcionament i redefinir-ne el paper. També era clara per a tots, però, la conveniència de mantenir un organisme que, malgrat totes les mancances, continuava sent el símbol més evident d'avançar cap un nou ordre mundial on la confrontació dialèctica i el debat substituïssin els conflictes armats.
L'objectiu amb què va néixer l'ONU cinquanta anys abans continuava vigent: prevenir, impedir o aturar conflictes bèl•lics, si calia amb l'ús de la forca. El problema era trobar una nova manera de fer viable aquest paper.

En els anys anteriors s'havia anat decantant un procés delicat segons el qual l'ONU prenia grans decisions solemnes i en deixava l'execució en mans de països concrets, de forces multinacionals creades ad hoc o d'altres organismes internacionals. Això és el que va passar en la Guerra del Golf, la intervenció a Somàlia i el conflicte de Bòsnia, on, quan es va decidir passar a l'acció, els Cascos Blaus de l'ONU van deixar el seu lloc al soldats de l'OTAN.

Però, a més d'una crisi d'identitat, l'ONU patia també una gravíssima crisi financera, a causa dels deutes de la majoria de països membres, començant pels Estats Units, que en els últims anys havien criticat amb duresa el que consideraven un cost excessiu d'una organització massa burocratitzada.

El pressupost anual de l'ONU era d'uns 2 bilions de pessetes, i comptava amb 53.000 funcionaris. A més, el 1995, havia pressupostat 3.600 milions de dòlars per pagar les missions dels 64.200 cascos blaus que tenia repartits per 16 zones en conflicte del planeta.

Malgrat les requisitòries del secretari general de l'organització, Butros Gali, els països deutors es van limitar, durant els actes del cinquantenari, a expressar la seva intenció de contribuir a resoldre els problemes financers de l'organisme mundial però sense acceptar cap compromís concret. Tanmateix, ni Bill Clinton ni els altres líders mundials que havien contret forts deutes econòmics amb l'ONU no van ser capaços de tranquil•litzar els responsables de l'organització, que esperaven alguna mena d'anunci sobre quan Washington pagaria els 1.100 milions de dòlars que devia. Clinton, en una breu al•locució de cinc minuts, només va dir: "En els pròxims cinquanta anys, i més enllà, podeu comptar amb els Estats Units."

A més dels Estats Units, altres deutors que ultrapassaven els 25 milions de dòlars (uns 3.000 milions de pessetes) eren Rússia (599), Ucraïna (217), Sud-àfrica (114), França (82), Bielorússia (55), el Brasil (39), Espanya (38>, la Gran Bretanya (29) i Itàlia (28).

La falta de recursos va obligar l'ONU a limitar algunes de les seves intervencions. Les de Ruanda, per exemple, es van haver de reduir a la meitat. "Ja no disposem dels recursos necessaris per complir les nostres missions", va manifestar Butros Gali, que es va mostrar disposat a convocar una assemblea extraordinària de l'ONU si no es trobava una solució a curt termini. A parer seu, "el món no pot permetre que les Nacions Unides desapareguin. El balanç de l'organització demostra que és capaç d'anticipar-se als problemes i preveure solucions. Les Nacions Unides no sempre tindran èxit, però són essencials".