Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Les Nacions Unides van escollir Kofi Annan com a nou secretari general

Secretaris generals de les Nacions Unides

Articles dependents
Kofi Annan
Butros Gali
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Butros Gali (24)
Kofi Annan (135)
Trygve Lie (1)
Entitats Entitats
Cascos Blaus (20)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
59 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Buscant un model per al segle XXI
ONU
El noruec Trygve Lie, primer secretari general de l'ONU, es va dirigir a l'Assemblea General i va anunciar que dimitia perquè la seva funció era "la tasca més impossible del món". El 1996, el sisè secretari general, Butros Gali. va comprovar fins a quin punt era impossible exercir aquesta funció.

Però Gali no va dimitir. El seu mandat havia començat I'1 de gener de 1992 i acabava el 31 de desembre de 1996. La tradició no escrita li donava dret a un segon mandat, com havien tingut tots els secretaris generals de l'ONU. Malgrat els avisos dels Estats Units en el sentit que no estaven disposats a facilitar-li aquest segon mandat, Gali va presentar la seva candidatura a la reelecció, de manera que va forçar els EUA a vetar-la al Consell de Seguretat el 4 de desembre. Gali es va convertir així en el primer secretari general de l'ONU que no era reelegit.

En la recerca d'un substitut, hi va haver una forta tensió entre França, que sempre havia defensat Gali, i els EUA, que van comptar amb el suport de la Gran Bretanya. Tothom acceptava que el nou secretari general havia de ser un africà, per respectar la rotació entre continents, però els francesos volien que el candidat fos francòfon, com ho era Gali. Finalment, els EUA van aconseguir imposar el seu candidat, el ghanès Kofi Annan, fins llavors vicesecretari general per a les missions de pau de l'ONU i que durant més de 30 anys de treball a l'organisme s'havia creat pocs enemics i fama de bon gestor. Annan havia fet els seus estudis superiors als Estats Units, però també havia estudiat a Ginebra i parlava un francès acceptable.

Les discussions sobre si Annan parlava francès amb accent anglès o anglès amb accent francès van ser les més decisives en el procés d'elecció per a un dels càrrecs amb més responsabilitat de tot el món. Sembla que ningú no va considerar rellevant que parlés diverses llengües africanes amb tota correcció. Annan va ser elegit candidat pel Consell de Seguretat el 13 de desembre, i va ser referendat per l'Assemblea General el 18 de desembre com a nou secretari general a partir de I'1 de gener de 1997.

Les seves primeres declaracions després de l'elecció van posar en relleu els grans problemes de l'organització: la necessitat de redefinir el paper i l'estructura de l'ONU i la greu crisi financera que patia. Annan va plantejar els problemes de fons: "Després de cinquanta anys d'existència i quan ens
acostem al segle XXI, els Estats han de respondre a aquestes qüestions: què esperen de l'ONU?, quin és el nostre paper?, quina ONU volem per al segle XXI?, quins són els nostres objectius i prioritats? Aquest debat és urgent si es tenen en compte les condicions financeres en què treballem".

Aquesta crisi financera era fruit de l'elevat cost de manteniment de l'estructura, però, especialment, del cost de les missions de pau, que després del final de la Guerra Freda s'havien disparat. El 1996 el pressupost ordinari de l'ONU era de 1.300 milions de dòlars, una xifra equivalent al pressupost anual del servei de bombers de Tòquio. Els últims temps del seu mandat, Gali havia fet importants esforços per reduir les despeses corrents. Tot i així, alguns estats membres, i molt especialment els Estats Units, consideraven que el cost era excessiu, i havien deixat de fer les seves aportacions a l'organisme i l'havien acusat de mala administració. A finals del 1996, els EUA tenien un deute acumulat amb l'ONU de més de 1.500 milions de dòlars, equivalent a les seves aportacions de quatre anys.

A banda de les despeses corrents, el gran problema de l'ONU eren les missions de pau dels Cascos Blaus. Des de la Guerra del Golf, havien anat assumint noves funcions de gendarme internacional a les quals difícilment podien fer front amb els seus recursos. Acabada la Guerra Freda, ni els EUA ni encara menys Rússia podien mantenir les seves polítiques intervencionistes. La intervenció en conflictes locals es va anar convertint en tasca de l'ONU, que va anar alterant la seva tradicional política de no-intervenció, per una nova concepció que postulava la intervenció humanitària.

La comunitat internacional havia arribat a l'acord tàcit que era a l'ONU a qui corresponia decidir on i quan s'havia d'intervenir. El problema era aclarir qui havia d'intervenir. Hi havia diversos models: el desplegament de forces de la mateixa organització (els Cascos Blaus), com s'havia fet a Bòsnia, Angola o Guatemala, o bé delegar les tasques operatives en altres poders, com també s'havia fet: a l'OTAN (Iraq) i als Estats Units (Somàlia).

Però en la majoria d'ocasions eren els Cascos Blaus, fins al punt que el 1996 n'hi havia repartits pel món uns 70.000 en una quinzena de missions. Aquest desplegament tenia un cost de 3.500 milions de dòlars anuals, i era finançat essencialment pels països desenvolupats. L'elevat cost d'aquestes tropes i la seva discutible eficàcia en situacions com la de l'antiga Iugoslàvia havien generat una forta crisi d'aquest model, que encara es va veure agreujada a principis de desembre del 1996, quan es va fer públic un informe de la mateixa ONU acusant els Cascos Blaus de violar i prostituir nenes en països com Moçambic, Angola, Somàlia, Bòsnia, Croada i Cambodja.El repte que l'ONU tenia plantejat era, doncs, definir el seu nou paper de gendarme internacional i aclarir qui assumia i com es finançaven les operacions de pau.