Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El senador republicà Alphonse D'Amato, un dels impulsors de la llei per presionar la banca suïssa

Jean-François Bergier va ser nomenat president de la comissió que havia d'aclarir el paper de Suïssa

Retorn de part de l'or robat pels nazis durant l'ocupació d'Itàlia, a Trieste el 4 d'agost de 1997

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
54 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Seguint la pista del III Reich
Or nazi
Les investigacions fetes el 1997 als Arxius Nacionals dels Estats Units per una representació del Congrés Jueu Mundial i la demanda cursada el mes de setembre pel ciutadà austríac resident als Estats Units, Bert Linder, la primera d’un particular, als tribunals de Nova York contra vuit bancs suïssos, reclamant una indemnització de 100 milions de dòlars pel segrest de la seva fortuna personal en els anys de la segona guerra mundial, va donar cos a una gran polèmica internacional, que ja s’havia iniciat el 1996 amb la desclassificació dels documents continguts als arxius nord-americans.
Els documents desclassificats havien posat en relleu que Suïssa i el III Reich havien fet servir l’or robat a d’altres països per a tota mena de transaccions financeres, a les que, oficialment, Suïssa hauria recorregut com a garantia de la no invasió del país per Alemanya. Els documents, a més, van despertar l’inters de la comunitat jueva, sobretot la nord-americana, que va crear diferents comissions d’investigació, instant la dimissió de l’ambaixador helvètic a Washington per haver criticat aquestes actituds.
El 31 de gener de 1997, el president suís, Arnold Koller, es va comprometre a la reunió que va mantenir a Davos amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a fer les reparacions oportunes, mentre el 13 de febrer s’iniciaven al parlament de Nova York les audiències per proclamar una llei que penalitzés les actuacions a la plaça de la banca suïssa, com a mesura de pressió davant el govern helvètic. La iniciativa en aquesta direcció era comandada pel director executiu del Congrés Jueu Mundial, Elan Steinberg, en col•laboraci— amb el senador republicà nord-americà Alfonse D’Amato.

El mes de juliol, el Congrés Jueu Mundial va fer públiques les primeres conclusions de les investigacions fetes als arxius nord-americans, que havien perms elaborar una llista de 1.872 titulars damnificats, entre els que destacaven els noms d’almenys vuit nazis. També es va donar a conèixer l’existència d’una connexi— vaticana de l’espoli nazi per valor de 17 milions de dòlars dels anys quaranta, equivalents a 170 milions del 1997. Espanya també apareixia en les conclusions, en haver dut a terme en els anys de la segona guerra mundial un intens comerç amb l’Alemanya nazi que pagava el govern de Francisco Franco a través de la trama suïssa.

Al marge d’aquests episodis concrets, les investigacions van demostrar l’espoli practicat pels nazis en els anys de la guerra, induït per la situació de pràctica fallida econòmica en que es trobava Alemanya el 1939 i dut a terme amb una gran rigorositat comptable pels anomenats Devisenschutzkommandos (comandos de divises), que el 1940 ja s’havien fet amb un botí de més de 300 tones d’or procedent dels bancs centrals de Polònia, Hongria, Bèlgica, i Holanda, a més de valors i divises provinents dels tresors nacionals o de les principals fortunes provades de cadascun d’aquests països i dels conquerits posteriorment, França, Luxemburg, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Albània.

El règim nazi va ingressar tots els valors i els diners robats en els bancs helvètics, que disposaven de l’única moneda convertible del moment per tramitar les compres de guerra que necessitava i per mantenir viva l’economia alemanya. Altres països, com Suècia, Portugal, Turquia o Espanya també van servir als propòsits nazis, en la seva condició de proveïdors de diferents tipus de matèries primeres, alhora que com a instruments per blanquejar l’or i els valors robats.

A partir de l’estiu del 1942, els camps de concentració i d’extermini van proporcionar també un espantós botí en avaloris i dents d’or sostrets a les víctimes, sobretot jueves, que en tres anys van rendir l’equivalent a 10 quilograms d’or setmanals en cadascun dels cinc indrets de l’horror. A tall d’exemple, el juliol de 1946 un document confidencial de l’ambaixada nord-americana a París va registrar la captura de 4.173 sacs amb 8.307 lingots d’or fosos a partir de dentadures de presoners.

Els bancs suïssos van seguir treballant amb els nazis fins a la fi de la guerra. En aquell moment, els aliats van exigir a Suïssa la devolució de l’or robat, amb un valor estipulat entre 200 i 400 milions de dòlars dels anys quaranta. Les negociacions es van iniciar el 1946 i davant la inflexibilitat suïssa, els aliats van anar reduint les seves pretensions fins a 58 milions de dòlars de llavors.

El setembre de 1946 es va constituir una comissió tripartirà (Estats Units, Gran Bretanya i França) per examinar les demandes dels governs o de les persones privades de cara a una futura restitució dels robatoris. A partir del 1947, Bèlgica, Luxemburg, Txecoslovàquia, Polònia, Àustria, Iugoslàvia, Itàlia, Albània i Grècia van interposar les corresponents reclamacions i des llavors la comissió va aconseguir la restitució de 329 tones d’or per un valor aproximat de 4.000 milions de dòlars. El procés no va ser fàcil, però amb el pas dels anys es van donar alguns passos, com la sentència federal del 1962 sobre els béns d’”apàtrides perseguits per raons de raça, política o religió”, que exigia a la banca suïssa la declaració dels comptes dels propietaris que no haguessin donat senyals de vida des del 1945 i una modificació del Codi Penal del 1990 que permetia de sancionar les institucions financeres que impedissin la identificació de béns presumptament criminals.

Amb tots aquests antecedents, l’anunci fet el mes de juliol de 1997 pel Congrés Jueu Mundial de celebrar una conferència internacional sobre el tema el 2 de desembre a Londres va servir per potenciar les negociacions amb el govern suís, que el 30 de setembre de 1997 va nomenar una comissió, presidida per l’historiador Jean-François Bergier, encarregada d’aclarir el comportament de Suïssa durant la segona guerra mundial en relació a l’espoli nazi i va autoritzar un aixecament parcial del secret bancari, vigent en el país des del 1934. La comissió va estendre les seves activitats fins a les transaccions oficials o paraoficials de la dictadura nazi a l’hora de revendre or o altres metalls preciosos o valors en països enva•ts o sotmesos durant la segona guerra mundial. Finalment, el 24 de novembre, l’ASB i la Unió de Bancs Suïssos (UBS) van oferir una indemnització de 1.000 milions de dòlars per a que fos retirada la querella col•lectiva i la creació d’una Fundació per a la Solidaritat a favor de les víctimes dels nazis, que vetllaria en endavant pels seus interessos.

La forta divulgació mundial del tema va popularitzar de llibres, com el del sociòleg suís Jean Ziegler, L’Or nazi, o del britànic Arthur Smith, L’Or de Hitler, que defensaven la tesi que la poderosa banca suïssa s’havia capitalitzat amb els fons dels anomenats comptes adormits, propietat de les víctimes de l’horror nazi, esborrant, posteriorment, els vestigis del procés. Aquestes idees van ser rebatudes per Silvia Matile, en representació de l’Associació Suïssa de Banquers (ASB), que agrupava 5.000 bancs, i que va aclarir que des del 1945 l’ASB ja havia donat a conèixer els noms de 17.000 propietaris o apoderats de comptes adormits. El més d’octubre l’ASB va fer públics els noms dels titulars de 14.000 comptes més. En quedaven encara uns 55.000 més, però eren en general comptes amb un saldo molt petit.

Del 2 al 4 de desembre es va celebrar a Londres la primera reunió internacional sobre l’or nazi amb l’assistència de 41 països i de representants del Congrés Jueu Mundial i del Congrés Jueu Europeu. La reunió s’havia fet a proposta del president de l’Holocaust Educational Trust, Lord Greville Janner i del ministre d’exteriors britànic, Robin Cook. La conferència havia d’aclarir el destí de l’or robat, valorat en més de 150 milions de dòlars dels anys quaranta (2.500 milions de dòlars del 1997), però només va servir per crear un fons internacional per compensar a les víctimes de l’holocaust i per animar a tots els participants a continuar investigant en els principals arxius internacionals per trobar noves dades que ajudessin a establir responsabilitats.