Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Atemptat contra la seu de l'ONU a Bagdad el 19 d'Agost.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-S (80)
Conflicte de Txetxènia (117)
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Corrupció, frau i suborn (505)
Drets humans (136)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Escàndols polítics (441)
Guerra d`Iraq (558)
Poder judicial i jutges (405)
Política internacional (1336)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Beatriu de Lippe-Biesterfeld (5)
Biljana Plavsic (18)
Dervis Eroglu (3)
Hans Blix (24)
Javier Pérez de Cuéllar (5)
Jay Garner (8)
Kofi Annan (135)
Mohamed el-Baradei (17)
Philippe Kirsch (2)
Saddam Hussein (164)
Sérgio Vieira Mello (9)
Slobodan Milosevic (155)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Creu Roja (41)
Govern dels Estats Units (145)
Hamas (Palestina) (156)
Jihad Islàmica (81)
Metges sense fronteres (15)
Oficina per a la Reconstrucció i l´Assistència Humanitària a l´Iraq (2)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial de la Salut (74)
Organització per a l`Alimentació i l`Agricultura (10)
Partit Baaz (13)
Partit de la Unitat Nacional (Xipre) (3)
Partit Republicà Turc (3)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
SY Coleman Group (1)
Tribunal Penal Internacional (93)
Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslavia (17)
UNESCO (89)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kurdistan (Orient Mitjà) (23)
Afganistan (65)
Alemanya (164)
Aràbia Saudita (20)
Austràlia (40)
Bòsnia i Herzegovina (58)
Congo (República Democràtica, antic Zaire) (53)
Estat Espanyol (1908)
França (306)
Iran (Rep. Islàmica) (60)
Iraq (196)
Israel (123)
Marroc (87)
Polònia (36)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Ruanda (33)
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
Síria (República Islàmica) (24)
Xina (104)
Xipre (27)
Cisjordània (Orient Mitjà) (75)
Daguestan (Rússia) (16)
La Haia (Holanda) (26)
Nova York (New York, EUA) (145)
Republika Srpska (Bòsnia) (4)
Sàhara Occidental (21)
Txetxènia (33)
Washington D.C. (District of Columbia, EUA) (73)
33 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
La crisi de l’ONU i el nou TPI
Organismes internacionals
Una de les conseqüències més greus de la guerra de l’Iraq que va esclatar el 2003 va ser el qüestionament dels principis de la diplomàcia i l’equilibri internacional que havien presidit el món des de la fi de la Segona Guerra Mundial. En part era el resultat en el temps de la fi de la divisió en blocs que va representar la desaparició de l’URSS als anys noranta, però també la conseqüència d’una apreciació diferent a tots dos costats de l’Atlàntic de l’ordre de prioritats que calia prendre per garantir millor la seguretat mundial davant l’amenaça del terrorisme islamista desvelada l’11 de setembre del 2001 amb els atemptats a Nova York i Washington que van provocar gairebé 4.000 víctimes entre la població civil.

Al 2003 els Estats Units van voler posar fi a la tolerància que la comunitat internacional havia mantingut durant una dècada amb el règim dictatorial de Saddam Hussein a l’Iraq, a qui acusaven d’haver trencat els embargaments dictaminats per l’ONU després de la Guerra del Golf del 1991, de no haver complert les disposicions dictades sobre tinença i ús d’armes de destrucció massiva i de promoure i finançar el terrorisme internacional. Les pressions exercides pels Estats Units sobre l’ONU en aquest sentit no van prosperar per les resistències trobades en l’Assemblea General i dins del Consell de Seguretat de l’organisme, que, mitjançant la veu de França, Alemanya i Rússia, van proposar de supeditar la guerra preventiva contra Saddam Hussein postulada pels Estats Units al fet que es completessin les verificacions especialitzades que feien des del final de l’any anterior els inspectors de l’ONU i de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, sota el comandament respectiu de Hans Blix i Mohamed El-Baradei. Aquestes investigacions només havien donat com a resultat la troballa, a mitjans de gener, de les carcasses corresponents a onze ogives amb possibilitat de ser carregades amb material nuclear. Finalment, i després que l’administració Bush acusés Blix i El-Baradei d’inconsistència i de voler demorar uns mesos més la recerca de proves incriminatòries contra Saddam Hussein per incompliment de les disposicions de les Nacions Unides, els Estats Units i la Gran Bretanya, amb l’ajut d’Austràlia, Polònia i Espanya, van iniciar la guerra el 20 de març del 2003, i van derrocar definitivament el règim el 9 d’abril següent.

Un cop finalitzada la guerra i repartides les àrees de control en l’ocupació del país –el sud xiïta per als britànics, el centre sunnita per als Estats Units i el nord kurd, en col·laboració nord-americana amb les guerrilles kurdes–, els Estats Units van propiciar un acostament a les Nacions Unides perquè desenvolupessin tasques humanitàries al país, sense abandonar el seu exèrcit però mantenint el control militar de la situació. Les Nacions Unides hi van enviar els seus representants el mes de maig, després que el 20 d’abril Washington nomenés Jay Montgomery Garner, un militar retirat de 64 anys que fins al gener havia presidit l’empresa armamentística SY Coleman Group, nou coordinador de l’administració civil i cap de l’Oficina per a la Reconstrucció i l’Assistència Humanitària a l’Iraq (ORAH). L’arribada de l’ONU va coincidir amb un increment de les activitats de sabotatge de la resistència iraquiana, formada en gran part per antics elements militars i polítics del partit Baas de Saddam Hussein i que, segons els Estats Units, comptaven amb suport financer i logístic extern de part de Síria i l’Aràbia Saudita. La resistència va dur a terme dos atemptats adreçats directament contra organismes humanitaris, el 19 d’agost contra l’ONU i el 27 d’octubre contra la Creu Roja. El primer va provocar desenes de morts i, en particular, la de l’enviat especial de Kofi Annan al país, el brasiler Sergio Vieira de Mello. El segon va produir-se el mateix dia que començava el Ramadà i va causar la mort de dotze treballadors de la Creu Roja. Tots dos organismes van decidir abandonar el país per la inseguretat regnant en el desenvolupament de les seves funcions humanitàries, que van completar entre final d’octubre i novembre i que també van secundar els cooperants de Metges Sense Fronteres.

Tots aquests fets van buidar les Nacions Unides de continguts i van fer palesa una crisi d’anys, que ja havia resultat manifesta en la continuada presència de guerres i conflictes a tot el món des del 1945, sense que l’ONU hagués pogut fer-hi res. Els especialistes van destacar els precedents de les guerres araboisraelianes del 1967 i el 1973, així com el llastimós balanç operatiu de les accions dirigides pels Cascos Blaus al món, en haver estat implicats, fins i tot, en episodis de corrupcions i violacions sobre les poblacions que pretesament protegien. En contrapartida, també van recordar el punt àlgid de l’acord de pau entre l’Iran i l’Iraq del 1988, sota la secretaria general del peruà Javier Pérez de Cuéllar, o la positiva tasca menada per organismes dependents de les Nacions Unides, com la FAO, l’OMS o la UNESCO, en relació amb els problemes de la fam, la salut i l’educació en el món. En tot cas, però, tot això s’havia fet amb uns alts costos financers i a costa d’alimentar una burocràcia ineficaç i massiva. Aquesta havia estat la raó de fons perquè els Estats Units deixessin de pagar les quotes al final dels vuitanta i la mateixa seu de l’organisme a Nova York presentés un lamentable estat d’abandonament i deixadesa.

En acabar l’any l’ONU continuava desenvolupant les tasques habituals, tot i que encara no havia pres cap decisió sobre la seva requerida actuació a l’Iraq, malgrat el suport ferm de països i entitats, com la Unió Europea, que havien dipositat en les Nacions Unides les principals esperances de reconstrucció de l’Iraq. En tot cas, el 2003 l’ONU va fer sentir també la seva veu en el conflicte xipriota, en què va advocar per l’acord entre les dues parts de l’illa i va recomanar que la part turcoxipriota s’avingués a la fusió amb la grecoxipriota, que ja havia aconseguit col·locar la seva candidatura a la UE ampliada. Aquesta visió va marcar les eleccions celebrades a la part turca de Xipre el 14 de desembre del 2003, que es van tancar amb un empat en escons entre els nacionalistes i els proeuropeus. El líder de l’oposició, el Partit Republicà Turc, va obtenir 19 escons, davant dels 18 del Partit de la Unitat Nacional, formació encapçalada pel primer ministre Dervis Eroglu. La suma dels grups minoritaris, en totes dues posicions, va provocar un empat a 25 escons que va impedir una resolució en ferm a les demandes de la UE per admetre l’adhesió de la part nord a l’Europa dels 25.

L’ONU també va intervenir en el contenciós del Sàhara i va presentar una versió renovada del Pla Baker, que postulava un període transitori d’autonomia sahrauí en el si del Marroc fins que no es plantegés el referèndum d’independència. La proposta va ser acceptada pels representants de la RASD, però no per la monarquia alauita del Marroc, que continuava sense reconèixer el fet diferencial sahrauí. Al novembre les Nacions Unides van condemnar la construcció del mur que Israel estava aixecant a Cisjordània per protegir-se dels suïcides palestins i controlar millor els moviments de Hamas i la Jihad. Les Nacions Unides van denunciar que 680.000 palestins es veurien perjudicats per la construcció del mur i que l’anomenada tanca de seguretat només respectava l’11% de la “línia verda” delimitada en l’armistici del 1967, en endinsar-se el mur 22 quilòmetres a l’interior del territori de Cisjordània, fet que afectava un total de 122 poblacions. El 19 de novembre, a més, el Consell de Seguretat va aprovar per unanimitat una resolució, proposada per Rússia, en què instava Israel i Palestina a complir el Full de Ruta com a millor solució possible per encarrilar el conflicte cap a la via de les negociacions.

A banda de l’ONU, el 2003 va veure néixer un nou organisme internacional, ja aparaulat en acabar la crisi i la guerra de Bòsnia el 1995: el Tribunal Penal Internacional (TPI). Aquest organisme comptava amb el precedent del TPI de l’Haia per a l’antiga Iugoslàvia, encarregat de jutjar els crims de guerra en aquella part de món i que portava el judici, entre d’altres, contra l’antic cap d’Estat iugoslau i serbi, Slobodan Milosevic, i el de l’expresidenta de la República Srpska, l’entitat sèrbia de Bòsnia, Biljiana Plavsic, que al juliol va ser condemnada a onze anys de presó que compliria en una presó sueca d’alta seguretat. El TPI de l’ONU també va desenvolupar les seves tasques per a Ruanda, que el 13 de desembre del 2003 va condemnar dos periodistes a cadena perpètua, la màxima sentència que podia imposar, i un tercer a trenta-cinc anys de presó sota l’acusació d’atiar el foc del genocidi comès al país el 1994, que va costar la vida a unes 800.000 persones. Aquestes sentències culminaven un procés de tres anys durant el qual el tribunal de l’ONU, amb base a Arusha (Tanzània), havia investigat la responsabilitat de la premsa ruandesa en la incitació als extremistes de la majoria hutu a perpetrar una autèntica carnisseria de tutsis i hutus moderats.

Pel que fa al TPI, es va constituir oficialment l’11 de març a l’Haia en presència del secretari de general de l’ONU, Kofi Annan, i la reina Beatriu d’Holanda, però sense l’adhesió dels Estats Units i Rússia, que no es van mostrar conformes en haver de passar comptes de les seves accions militars en un moment en què, segons van comunicar, els seus exèrcits estaven involucrats en una lluita de gran abast contra diferents fronts del terrorisme internacional: l’Iraq i l’Afganistan, en el cas dels Estats Units; Txetxènia i Daguestan, en el cas de Rússia. La Xina tampoc no s’hi va voler adherir per les nombroses violacions dels drets humans de què era acusada per la comunitat internacional des dels fets de Tiananmen. En tot cas, el nou organisme va ser inaugurat sota la presidència del canadenc Philippe Kirsch, i estava integrat per un equip de divuit jutges (onze homes i set dones) encarregats de jutjar crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi, sense considerar els fets retroactius a partir del juliol del 2002. En iniciar les seves funcions el nou organisme internacional ja havia rebut més de dues-centes denúncies per crims de guerra, si bé la seva jurisdicció es limitava als països que no tenien voluntat o capacitat per seguir les atrocitats que s’hi havien comès, com era el cas de l’antic Congo.