Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La desaparició de Iàsser Arafar havia de marcar una nova etapa en les relacions entre Israel i Palestina

Vídeos Vídeos
Palestina sense Arafat
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Ariel Sharon (211)
Bill Clinton (277)
Ehud Barak (61)
Iàsser Arafat (288)
Iz el-Din al-Xeic Khalil (2)
Mahmud Abbas (82)
Zarees Alareer (1)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Hamas (Palestina) (156)
Jihad Islàmica (81)
Organització per a l`Alliberament de Palestina (26)
28 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Abans i després d’Arafat
Orient mitjà
El 2004 va ser l’any del fracàs de l’anomenat Full de Ruta, concertat entre Israel, l’ANP, els Estats Units, la Unió Europea i Rússia per arribar a unes negociacions finals de pau que permetessin la proclamació d’un Estat palestí als territoris ocupats. Lluny d’això, el 28 de setembre del 2004 es va commemorar el quart aniversari de l’esclat de la segona Intifada i el quart aniversari, també, de la fi de les negociacions israeliano-palestines de pau que havien mantingut a finals del 2000 Bill Clinton, Ehud Barak i Iàsser Arafat a Camp David. Als territoris ocupats, els radicals de Hamàs i la Jihad havien usurpat el poder a l’Autoritat Nacional Palestina, i havien desfermat polítiques molt dures per part del nou premier israelià del Likud, Ariel Sharon, al poder des del febrer del 2001.

Al final, en aquests quatre anys hi havia hagut un total de 3.500 víctimes entre els dos bàndols, 2.300 per la banda palestina i 1.200 per la israeliana en 138 atemptats suïcides i enfrontaments diversos; Israel, a més, havia construït un mur de 660 quilòmetres per separar Israel de Cisjordània, havia liquidat 168 capitostos de Hamàs, inclòs l’espiritual, el xeic Ahmed Iassín, i havia iniciat l’evacuació de Gaza desentenent-se del territori i preveient abandonar-lo a una exclusiva administració palestina el 2005. Per la banda palestina, el balanç era d’una ANP dividida i en crisi, un Iàsser Arafat deslegitimat i acusat d’enriquiment personal i connivència amb el terrorisme, i unes organitzacions terroristes cada cop més debilitades per les accions militars israelianes, la més sorprenent de les quals va ser la liquidació el 26 de setembre de 2004 del fundador de Hamàs, Izz al-Din al-Xeic Khalil, a Damasc (Síria), que va provocar una crisi diplomàtica a la regió d’imprevisibles conseqüències per les possibles reaccions de Damasc i per l’anunci fet per Hamàs d’atemptar contra interessos israelians a tot el món. Contestant a les amenaçes, el 5 d’octubre Israel va liquidar també a Gaza un dels principals capitostos de la Jihad, Zarees Alareer, alhora que pressionava l’ANP per negociar la definitiva evacuació de Gaza, tot i l’alt grau d’oposició a la iniciativa que trobava Sharon entre els colons de la zona i la població d’Israel. En una nova fita del terrorisme islamista, la reacció més dura a tot plegat va tenir lloc en un complex turístic del Sinaí, amb un atemptat amb cotxe bomba en què van morir més de 30 persones, la majoria jueus. A l’octubre, Sharon va aconseguir que el Parlament israelià autoritzés l’evacuació de Gaza amb el suport dels laboristes, alhora que, a finals de mes, va autoritzar també la sortida d’Arafat de la Muqataa, on havia estat confinat tres anys, per traslladar-se a París en un estat de salut molt precari per una lesió interna, inicialment diagnosticada com a leucèmia, que el va conduir a la mort l’11 de novembre a la matinada.

Aquests dos fets ho van canviar tot, en particular la mort d’Arafat, més enllà de les sospites sorgides sobre el seu possible enverinament a mans dels seus o dels serveis d’espionatge israelians. Pel cantó israelià, un cop mort el que Israel considerava responsable màxim de l’atzucac en què havia entrat el conflicte israeliano-palestí, Sharon es va poder enfrontar obertament als sectors ortodoxos del seu govern de coalició que rebutjaven l’evacuació de Gaza i va obtenir a mitjans de desembre l’acord oficial dels laboristes per formar una nova coalició de govern. Pel cantó palestí, la principal novetat va ser la convocatòria d’unes eleccions presidencials al país per substituir Arafat en la màxima responsabilitat de l’ANP. La convocatòria d’aquestes eleccions a 60 dies de la mort del rais va trasbalsar l’equilibri de faccions palestines i va indur una treva de fet per part dels radicals, que van anunciar un boicot als comicis, alhora que comunicaven la seva intenció de presentar-se a les pròximes eleccions legislatives i municipals. En aquest escenari, Sharon i Mahmud Abbas, Abu Mazen, que feia les funcions de líder provisional de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), quedaven reforçats davant les seves respectives comunitats per raons diverses. Sharon perquè, evacuant Gaza, es considerava reforçat per reiniciar converses amb els nous responsables palestins sorgits de les eleccions del gener del 2005, i Abu Mazen perquè, a finals d’any, va fer una crida a l’abandó definitiu de les armes, reconeixent que havia estat una via equivocada per obtenir la independència de Palestina.