Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El primer ministre israelià, Ehud Barak, saluda el president palestí, làssir Arafat, al pas fronterer d'Erez

Articles dependents
Ehud Barak
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Benjamin Netanyahu (64)
Bill Clinton (277)
Ehud Barak (61)
Erez Gerstein (2)
Faruq al-Xarah (2)
Iàsser Arafat (288)
Jamil Tarifi (2)
Madeleine Albright (29)
Nawaf Masalha (2)
Shlomo Ben Ami (7)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Exèrcit Israelià (33)
Govern dels Estats Units (145)
Govern d`Israel (30)
Hamas (Palestina) (156)
Likud (Israel) (37)
Parlament d`Israel - Parlament Israelià (15)
Partit Laborista d´Israel (21)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
Palestina (67)
37 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Barak desbloqueja el procés de pau
Orient Mitjà
El triomf del líder laborista Ehud Barak a les eleccions celebrades a Israel el maig del 1999 va reobrir el procés de pau iniciat amb la signatura dels acords d’Oslo de 1993 entre Israel i Palestina i que havia quedat pràcticament congelat amb la mort de Yitzhak Rabin i l’arribada al poder del conservador Benjamin Netanyahu. La nova orientació de l’executiu israelià i el paper mediador exercit pels Estats Units van resultar decisius per avançar en les negociacions entre israelians i palestins i, cap a finals d’any, per incloure en el procés de pau a Síria, l’estat àrab més reticent a qualsevol entesa amb Israel.

La caiguda de Netanyahu va tenir molt a veure amb el propi procés de pau. Després de dos anys de bloqueig total de les negociacions, la pressió dels Estats Units i de Jordània van forçar el primer ministre israelià a signar, el 23 d’octubre de 1998, l‘anomenat Memoràndum de Wye, en el que Israel es comprometia a retirar-se d’un 13% addicional de Cisjordània i acceptava que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) de Iàsser Arafat es fes amb el control del 40% de Cisjordània. Els palestins, per la seva banda, es van comprometre a contenir les actuacions terroristes d’Hamas a Jerusalem i d’Hezbol•la al sud del Líban.

L’acord va ser interpretat com una traïció pels sectors ortodoxes jueus que li donaven suport parlamentari i el 4 de gener Netanyahu es va veure obligat a convocar eleccions legislatives avançades. La campanya electoral va ser la més disputada de la història d’Israel entre un candidat del Likud (Benjamin Netanyahu) i un de laborista (Ehud Barak). L’enfrontament polític entre ambdues formacions reflectia una creixent divisió social entre els defensors i detractors de la convivència amb els palestins. En un mateix dia, el 14 de febrer, 200.000 jueus ultra-ortodoxos van participar a Jerusalem en una manifestació multitudinària contra el govern, mentre unes altres 40.000 persones es manifestaven pels carrers de la capital israeliana en protesta contra l’obscurantisme religiós preconitzat pels ortodoxes.

La tensió es fa encara més gran quan, el 28 de febrer, la guerrilla d’Hezbol•la va protagonitzar un atemptat a la zona de seguretat del sud del Líban que va costar la vida al general en cap de la zona, Erez Gerstein, a dos dels seus oficials i a un periodista. El govern israelià va respondre amb fortes recriminacions a l’ANP i amb raids aeris contra les bases de la guerrilla xiïta al sud de Líban. En els mesos següents, Hamas també va fer també diversos atemptats terroristes a Jerusalem Est, provocant la mort d’alguns soldats israelians. Una setmana abans de les eleccions previstes pel 17 de maig, Netanyahu va llançar un ultimàtum als palestins, que, per la seva banda, van denunciar l’assentament de noves colònies israelianes a la frontera de Cisjordània. Quedava clar que la continuïtat del procés de pau només seria possible si es produïa un canvi en el govern d’Israel.

El canvi va arribar. En les votacions per elegir el primer ministre, el líder laborista, Ehud Barak, va obtenir el 56% dels vots i va derrotar amb claredat a Benjamin Netanyahu, qui va assumir el fracàs i va dimitir immediatament com a cap del Likud. Pel que fa a la composició del Parlament (la Knesset) els resultats electorals van donar una gran fragmentació, tot i que els laboristes eren també la força més representada, amb 26 escons, mentre el Likud es quedava només amb 19 escons parlamentaris.

Per a la formació de govern, Barak va aconseguir el suport de 75 dels 120 diputats de la Knesset i de 7 dels 15 partits amb representació parlamentària, després d’una llarga negociació de 50 dies. En prendre possessió del càrrec el mes de juliol, Barak va fer una crida als àrabs per reobrir les negociacions i l’11 de juliol es va entrevistar per primera cop amb Iàsser Arafat. Barak també va visitar en aquells dies la Casa Blanca, on va negociar amb el president Bill Clinton un termini de 15 per aconseguir completar les negociacions de pau i es va comprometre a ampliar el procés negociador a Síria i el Líban.

Barak va fer honor a les seves paraules. El 27 de juliol es va reunir amb Arafat i van decidir l’alliberament de centenars de presoners palestins, l’evacuació dels colons jueus dels assentaments creats en els darrers mesos i l’obertura de passos terrestres entre Gaza i Cisjordània. També es va comprometre a reprendre la retirada israeliana de Cisjordània a partir del mes d’octubre i el 5 d’agost, en un gest inèdit, va integrar, per primera vegada en els 51 anys d’història d’Israel, un àrab, Nawaf Masalha, a l’equip governamental com a viceministre de Relacions Exteriors. També va acceptar la integració de quatre diputats àrabs a la Comissió d’Exteriors i Defensa de la Knesset. Arafat, per la seva banda, va pressionar els seus sectors opositors per formar un front comú palestí a les negociacions amb Israel sobre l’estatut final dels territoris autònoms.

Aquests passos negociadors, van ser reforçats el 2 de setembre amb la presència a la regió de la secretària d’Estat nord-americana, Madeleine Albright. Dos dies després, israelians i palestins van acordar la retirada dels efectius militars israelians d’un 11% de Cisjordània en tres etapes, que finalitzarien el gener del 2000. Israel també es va comprometre a excarcerar 350 presos palestins abans de finals d’any i a iniciar l’1 d’octubre, la construcció d’un nou port a Gaza. El 8 de setembre, Israel va aprovar la primera fase del replegament a Cisjordània i l’alliberament de 199 reclusos palestins. El 5 d’octubre, el ministre palestí d’Afers Civils, Jamil Tarifi, i el ministre israelià de Seguretat Interior, Shlomo Ben-Ami, van signar un acord per obrir l’anomenat pas segur, era una ruta de trànsit lliure entre les zones autònomes de Gaza i Cisjordània, a través de 44 quilòmetres de territori israelià. El corredor va ser obert el 25 d’octubre, permetent el pas diari de 1.000 palestins, que havien d’anar proveïts d’una identificació electrònica per evitar la presència d’elements terroristes.

La bona marxa del procés va permetre que l’1 de novembre, amb motiu de l’homenatge a Yitzhak Rabin celebrat a Oslo, amb motiu del quart aniversari del seu assassinat, el president dels Estats Units, Bill Clinton, acordés amb el primer ministre israelià i el president palestí l’assoliment d’un tractat de pau definitiu pel setembre del 2000 i tots tres van fer una crida oficial a Síria i al Líban perquè s’integressin al procés de pau global obert a la regió.

Els èxits diplomàtics obtinguts van trontollar una mica en produir-se el 7 de novembre tres atemptats amb bomba a la ciutat israeliana de Netanya, que no van causar víctimes i que van ser atribuïts a Hamas. L’organització islamista en va negar l’autoria, mentre que el primer ministre israelià deixava clar que aquest fets no impedirien el compliment del calendari previst. Un altre episodi negatiu va ser el tancament de 48 hores decretat per les esglésies cristianes de Jerusalem el 22 de novembre en protesta per la decisió del govern israelià d’autoritzar la construcció d’una mesquita al costat de la basílica de l’Anunciació a la ciutat bíblica de Natzaret. La crida conjunta a la pau que van fer el govern israelià, l’ANP i el Vaticà va evitar que el conflicte prengués unes més grans proporcions.

La crida feta a Síria i Líban va tenir la seva primera concreció en la reunió que van fer a Washington el 15 de desembre Ehud Barak i el ministre d’Exteriors sirià Faruk El Shara, amb la intermediació del president nord-americà Bill Clinton. Era el primer cop en quatre anys que sirians i israelians s’asseien a parlar i el primer en que s’afrontava la possible devolució a Síria dels Alts del Golan que Israel havia conquerit el 1967. Ambdós dirigents van decidir de perllongar les negociacions l’any vinent, incidint en els Alts, que Israel va acceptar de tornar a canvi d’una pau efectiva i veritable.