Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Un soldat jueu controla el pas d'uns palestins a Betlem

Articles dependents
Ariel Sharon
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Ariel Sharon (211)
Bill Clinton (277)
Colin Powell (99)
Ehud Barak (61)
George W. Bush (404)
Iàsser Arafat (288)
Osama Bin Laden (108)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Exèrcit Israelià (33)
Front Democràtic per a l´Alliberament de Palestina (3)
Front Popular per a l`Alliberament de Palestina-Comandament General (19)
Hamas (Palestina) (156)
Parlament d`Israel - Parlament Israelià (15)
32 lectures d'aquest article
L’ofensiva d’Ariel Sharon
Orient Mitjà
El 2001, l’Orient Mitjà va patir una de les pitjors etapes del llarg conflicte que enfrontava israelians i palestins des de la fundació de l’Estat d’Israel el 1947. Tots els avenços produïts des dels acords d’Oslo del 1993, en què ambdós comunitats es van comprometre a coexistir sobre la base del reconeixement mutu se’n van anar definitivament en orris en esclatar la Intifada palestina el 28 de setembre del 2000 i generar-se una espiral de violència que des de llavors havia provocat 1.300 morts: 300 d’israelians (88 en atemptats terroristes) i 1.000 de palestins.

Les raons eren profundes, però les actituds simples. L’any anterior havia acabat amb la paralització dels acords de Wye Plantation, impulsats pel llavors president nord-americà Bill Clinton, que permetien la proclamació d’un Estat palestí a Cisjordània i Gaza amb capital a Jerusalem est a canvi que Israel conservés els seus assentaments fronterers de colons i que s’ajornés el retorn dels 4 milions de refugiats palestins a una nova fase negociadora. El fracàs de les negociacions va suposar la derrota electoral del llavors primer ministre israelià, Ehud Barak, i l’arribada al poder, el 6 de febrer, d’Ariel Sharon, que va imposar una política de poques concessions als palestins, sota el lema Pau per territori. L’apartament nord-americà del conflicte propiciat pel nou president republicà George Bush va induir un més gran distanciament entre israelians i palestins. Per combatre Sharon, aquests van generalitzar la pràctica del terrorisme suïcida, amb el qual van aterrir la població civil israeliana. Per combatre el terrorisme, Sharonva posar en marxa l’anomenada resposta militar selectiva.

Amb tot, les relacions eren impossibles. El líder de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Iàsser Arafat, ja no controlava els seus, i Israel intensificava cada cop més l’abast i la intensitat de les seves actuacions, fins a destruir seus governamentals palestines, importants infraestructures i assassinar destacats líders palestins, com Hajj Ali Zibri, més conegut com Abu Ali Mustafà, secretari general del Front Popular per l’Alliberament de Palestina, mort l’agost per l’exèrcit israelià, o el tinent coronel i cap de la intel.ligència palestina, Tayssir Khatab, mort el setembre a Gaza. La resposta palestina a aquestes accions va arribar l’octubre amb l’assassinat a trets a l’habitació de l’hotel Hyatt de Jerusalem del ministre de Turisme israelià i fundador del partit ultranacionalista Moledet (pàtria), el general retirat de 74 anys Rehavam Zeevi.

En tot aquest temps, els únics intents de negociació els van protagonitzar el líder de l’ANP, Iàsser Arafat, i el ministre d’Exteriors israelià, el laborista Shimon Peres, mentre que Sharon es mantenia al marge i exigia als palestins la fi de la violència suïcida en territori israelià. Els atemptats de l’11 de setembre contra les Torres Bessones de Nova York i el posterior esclat de la guerra de l’Afganistan encara van complicar més les coses, en prendre partit la població palestina al costat de Bin Laden i demonitzar públicament Israel i els Estats Units. Per la seva banda, Sharon va aprofitar la guerra internacional contra el terrorisme per explicar a la comunitat internacional que situacions com les de l’11 de setembre eren les que vivia Israel des de feia molt de temps.

En acabar l’any, el conflicte semblava no tenir solució possible, tot i la mediació del secretari d’Estat nord-americà, Colin Powell, i de diversos representants de la Unió Europea. Mentrestant, Sharon havia arribat a parlar de la necessitat d’eliminar Arafat, a qui considerava el principal responsable de l’impàs existent. Per la seva banda, Arafat apel.lava a la comunitat internacional i a les resolucions de l’ONU sobre els drets històrics del poble palestí per acusar Sharon de militarisme i criminalitat.