Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Mahmud Abbas (Abu Mazen) es va convertir en el successor d'Arafat i president de l'Autoritat Nacional Palestina

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Iàsser Arafat (288)
Khalil al-Wazir (1)
Mahmud Abbas (82)
Mustafa Barghouti (1)
Nabil Shaath (5)
Salah Jalaf (1)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Brigades dels Màrtirs d´Al-Aqsa (52)
Consell Nacional Palestí (1)
Fatah (39)
Lliga Àrab (31)
Partit Popular de Palestina (1)
Universitat de Moscou (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Israel (123)
Palestina (67)
Qatar (11)
Síria (República Islàmica) (24)
19 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Mahmud Abbas (Abu Mazen)
Orient mitjà
El 10 de gener, Mahmud Abbas, més conegut pel seu nom de guerra, Abu Mazen, va ser elegit president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). La intenció d’Abbas era arribar a la fundació d’un Estat palestí independent, amb Jerusalem Est com a capital, mitjançant negociacions amb Israel i sense recórrer novament a la violència, o al que s’ha definit com a “militarització” de la Intifada, que Abu Mazen ha qualificat d’error fatal per als palestins.

Mahmud Abbas va néixer a Safad (actualment en territori israelià) el 1935 i es va refugiar a Síria el 1948. Abu Mazen va estudiar dret a Damasc. Va fer de mestre a l’escola primària i, després, va obtenir un doctorat en història al Col·legi d’Estudis Oriental de la Universitat Estatal de Moscou.

A finals dels anys 50, es va traslladar a Qatar -monarquia del Golf Pèrsic que aleshores estava sota tutela britànica-, on va treballar com a responsable de personal en el servei civil del país. Des d’aquesta posició va col·laborar en l’organització de grups d’exili palestins i va entrar en contacte amb Al-Fatah, partit nacionalista palestí constituït el 1959 per Iàsser Arafat, Jalil al-Wazir i Salah Jalaf com un programa de lluita armada revolucionària contra l’Estat d’Israel, que li negava el dret d’existir.

El 1965, Mazen va ingressar a Al-Fatah i, des d’aleshores, ha passat per tot l’organigrama del grup i de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), entitat fundada el 1964 amb el suport de la Lliga Àrab que agrupa les diferents faccions palestines.

El 1968 va secundar Iàsser Arafat en la decisió d’integrar Al-Fatah a l’OAP però, tot i que va formar part del primer Comitè Central de Fatah i es va integrar al Consell Nacional Palestí (CNP) en el seu quart període de sessions, Abbas va trigar uns anys en destacar-se en el lideratge palestí.

En la dècada dels setanta, es va ocupar de recaptar fons per l’OAP, reclutar nombrosos palestins per la causa -molts dels quals han esdevingut després figures claus de l’organització- i de teixir contactes amb diversos serveis secrets. En aquesta època, va ser un dels pioners en crear ponts de diàleg amb Israel, quan l’OAP va començar a assumir que un Estat propi a Palestina havia de conviure, inevitablement, amb l’Estat jueu.

Abu Mazen va ser contundent amb el tema dels refugiats -condició que patien la gran majoria dels palestins després de les successives guerres àraboisraelianes-, considerant indispensable el seu retorn, abans d’abordar un hipotètic modus vivendi amb els israelians. Company fidel de Iàsser Arafat, a qui va acompanyar en els seus exilis de Jordània, Líban i Tunis.

Considerat un intel·lectual, Mazen és autor de nombrosos llibres com L’altra banda: la relació secreta entre nazis i sionisme que li ha costat les crítiques dels israelians que l’acusen d’haver mantingut una línia antisemita. Els crítics consideren que l’obra és una negació de l’Holocaust i li retreuen que no dóna una xifra exacta de morts i que acusa els jueus de col·laborar amb els nazis.

El 1980, va ser elegit membre del Comitè Executiu de l’OAP i el 1984 es va fer càrrec del Departament de Relacions Nacionals i Internacionals, on va consolidar el seu perfil diplomàtic. El maig de 1988, va ser elegit per substituir l’assassinat Abu Yihad en el Comitè Executiu de l’OAP, i es va fer càrrec de l’oficina de Territoris Ocupats, des d’on va treballar positivament per mantenir els contactes entre l’aparell de l’OAP a l’exili, els representants dels més de tres milions de refugiats palestins que vivien a la diàspora, i el milió i mig llarg de palestins de Cisjordània i Gaza.

Abbas sempre va ser considerat el segon en la línia de comandament de l’OAP. Des d’aquesta posició ha obtingut el suport de les denominades Brigades d’Al-Aqsa, un grup radical que manté vincles amb Al-Fatah.

El 1989, mentre la Intifada seguia el seu curs violent als territoris ocupats de Cisjordània i Gaza, Abbas va emprendre converses secretes amb oficials israelians sota els auspicis holandesos i, posteriorment, va coordinar totes les gestions diplomàtiques que van desembocar en la històrica Conferència de Madrid del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1991, la qual va posar en marxa el procés de pau al Pròxim Orient.

Abbas està considerat el veritable arquitecte per part palestina del denominat procés d’Oslo. El 30 d’agost de 1993 va saltar la notícia que les dues parts havien ultimat a la capital noruega una Declaració de Principis sobre els Acords de l’Autogovern Interí. El document, equivalent de fet a un tractat de pau, contenia el reconeixement recíproc de l’OAP i l’Estat d’Israel, i contemplava la institució d’un poder palestí autònom i provisional, de cinc anys de duració, en els territoris ocupats de Gaza i la cisjordana Jericó.

Després dels acords d’Oslo, Abbas va ser nomenat cap del Departament de Negociacions de l’OAP i com a tal va liderar les negociacions que van produir resultats els mesos següents, fonamentalment l’Acord Gaza-Jericó (I), firmat per Arafat i Rabin a El Caire el 4 de maig de 1994, que va iniciar l’autonomia, i l’Acord interí de Taba, també anomenat d’Oslo II, el 28 de setembre de 1995. Així, es va estendre l’autonomia a la resta de nuclis urbans de Cisjordània i es va definir tres zones en el conjunt del territori amb diferents nivells d’autogovern i control palestins.

Abbas va rebutjar el càrrec ministerial a l’Autoritat Executiva del Consell, o Govern, de la flamant Autoritat Nacional Palestina (ANP), que es va iniciar a Jericó el 5 de juliol de 1994.
Després de publicar, el desembre de 1994, el llibre Through Secret Channels: The Road to Oslo -on relatava la seva recent experiència com a alt negociador de la pau i l’autonomia-, el juliol de 1995, va retornar a Palestina, després de 47 anys d’exili. Va establir la seva residència a Gaza i, després, a Ramal·lah.

Més enllà del seu rol polític a l’OAP, Abbas va tornar a encarregar-se personalment de les negociacions amb Israel el març de 1995, substituint a Nabil Shaath.Després de dirigir la Comissió Electoral Central que va organitzar els primers comicis al Consell Nacional (Legislatiu) i a la Presidència de la Autoritat Executiva del Consell, en les que va obtenir l’acta de diputat per Qalqilya, Abbas va ser elegit, el 23 de maig de 1996, secretari general del CEOLP i, de fet, va quedar confirmat com a número dos de l’organització i delfí extraoficial d’Arafat.

Però a partir del moment que va començar a actuar la Intifada, Mazen va esdevenir gradualment un dels adversaris més durs d’Arafat per exigir reformes amb fermesa. A causa de les pressions internacionals, el maig de 2003, Abu Mazen va ser nomenat primer ministre, però quatre mesos més tard va renunciar a causa de les fortes diferències amb Arafat. Durant pràcticament un any i mig, els dos mandataris no es van dirigir la paraula. Després de la mort d’Arafat, el novembre del 2004, Mazen va ser nomenat president executiu de l’OAP.

El 9 de gener de 2005, els pronòstics van encertar i Abbas ser elegit –amb el 62,5% dels vots- segon president de l’ANP. Mustafa Barghouti, que es presentava com a independent amb el recolzament del Front Popular per a l’Alliberació de Palestina (FPLP), va obtenir un meritori 19,5%. Els altres cinc candidats, tres independents i els dos presentats pel Front Democràtic per a l’Alliberación de Palestina (FDLP) i el Partit Popular Palestí (PPP), es van repartir el 10,8% restant dels vots vàlids.