Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El primer ministre israelià, Ariel Sharon, amb el president dels EUA George W. Bush.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerra d`Iraq (558)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Ahmed Qurei (28)
Amram Mitzna (4)
Ariel Sharon (211)
Bill Clinton (277)
Iàsser Arafat (288)
Javier Solana (84)
Mahmud Abbas (82)
Tzachi Hanegbi (3)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Brigades dels Màrtirs d´Al-Aqsa (52)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Consell Legislatiu de Palestina (3)
Exèrcit Israelià (33)
Govern d`Israel (30)
Hamas (Palestina) (156)
Hezbol·là (24)
Jihad Islàmica (81)
Likud (Israel) (37)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament de Palestina (3)
Parlament d`Israel - Parlament Israelià (15)
Partit Laborista d´Israel (21)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Israel (123)
Líban (33)
Micronèsia (1)
Palestina (67)
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
Cisjordània (Orient Mitjà) (75)
Gaza (Palestina) (110)
Ginebra (Suïssa) (25)
Illes Marshall (EUA) (2)
Jerusalem (Israel) (51)
51 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Una pau encara impossible
Orient Mitjà
El 2003 l’anomenada qüestió palestina va continuar determinant l’evolució política del Pròxim Orient, tot i el protagonisme internacional aconseguit per la guerra de l’Iraq. Els palestins van continuar impulsant la Intifada que havien iniciat el 28 de setembre del 2000, si bé el moviment va anar prenent una forma més militaritzada que civil, multiplicant el nombre de terroristes suïcides enviats a Israel per castigar la seva població civil. Per la seva banda, el primer ministre israelià, Ariel Sharon, va incrementar també les accions militars contra els enclavaments palestins i, a més, va ordenar un seguit d’assassinats selectius per liquidar els principals dirigents de Hamàs i la Jihad Islàmica. El nombre global de morts des del 2000 ja superava els 3.500 i la qüestió semblava haver entrat en un carreró sense sortida, tot i el Full de Ruta impulsat pels Estats Units al juny, que propiciava l’establiment d’una treva definitiva entre les parts inspirada en els preacords de Camp David del 2000 sota l’administració Clinton, que proposava l’alto el foc definitiu, la creació d’un Estat palestí amb capital (compartida amb Israel) a Jerusalem Est, la retirada de la majoria d’assentaments jueus a Cisjordània i el retorn dels quatre milions de refugiats palestins.

La treva es va mostrar impossible perquè ni israelians ni palestins oblidaven mai les arrels d’un conflicte que es remuntava a la creació de l’Estat d’Israel després de la Segona Guerra Mundial contra la voluntat d’un món àrab que no va acceptar mai l’hegemonia jueva a la regió, tot i perdre tres guerres consecutives (1956, 1967, 1973). Els palestins van ser els grans oblidats del procés (dos milions de refugiats als territoris ocupats des del 1967 i tres milions més als països veïns) fins que la fi de la guerra del Líban i la del Golf van obrir les portes al reconeixement d’un Estat palestí (Oslo, 1993), que va reforçar l’assassinat el 1995 del líder israelià Isaac Rabin i que va debilitar el paper més gran aconseguit pels moviments radicals de la Jihad, Hamàs i Al-Aqsa, en detriment de l’ANP. Per aquestes raons de fons, el 19 de novembre el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar per unanimitat una resolució, a proposta de Rússia, en què s’instava Israel i Palestina a complir el Full de Ruta, que havia de culminar en la creació d’un Estat palestí el 2005. Era el primer cop que els Estats Units se sumaven a una iniciativa provinent de l’ONU, tractant de fer palesa la seva determinació de pacificar la regió, un cop acabada la guerra de l’Iraq.

L’única treva certa durant l’any només va tenir lloc a l’estiu, coincidint en el temps amb el nomenament d’un nou primer ministre palestí, en la persona de Mahmud Abbas, Abu Mazen, amb l’encàrrec de l’ANP d’aconseguir una pau duradora i evitar l’escull que representava que Sharon no volgués reconèixer Iàsser Arafat com a interlocutor principal del procés. Així, l’ONU va haver d’intervenir directament per evitar que el govern israelià complís la seva amenaça de deportar o d’atemptar contra Arafat, a més de demanar a israelians i palestins que complissin amb el Full de Ruta, proposat pels Estats Units, la UE, Rússia i l’ONU, conjuntament.

La treva, però, només va durar un parell de mesos, del 29 de juny al 12 d’agost, i després els suïcides palestins van tornar a exercir la seva activitat mortal, tot i que Israel havia alliberat 600 presoners palestins sis dies abans. El fet va coincidir amb una represa de les activitats contra Israel d’Hezbol·lah al sud del Líban, contestada immediatament per un raid aeri israelià. Això va generar greus incidents diplomàtics amb Síria, que va acusar Sharon d’agressió. Amb tot, Israel emprenia la construcció d’un mur al llarg de tota la frontera amb Cisjordània per protegir-se del pas de terroristes suïcides. El mur, de 600 quilòmetres de llargària i vuit metres d’alçada, havia d’afectar la vida de més de 600.000 palestins, segons va denunciar al novembre l’ONU, en un informe en què assegurava que l’anomenada tanca de seguretat només respecta l’11% de la línia verda delimitada en l’armistici del 1967 i que, en alguns casos, el mur s’endinsava fins a 22 quilòmetres a l’interior de Cisjordània, i afectava un total de 150 poblacions palestines. L’impàs regnant va motivar la dimissió del primer ministre palestí, Abu Mazen, que amb la construcció del mur es va veure totalment desautoritzat per continuar amb les negociacions, i la seva substitució el 8 de setembre per Ahmed Qurei, Abu Ala, fins aleshores president del Consell Legislatiu palestí.

En aquest context, va destacar la reunió convocada a Ginebra per alguns sectors civils israelians i palestins, per tal d’arribar a un acord de pau amb suficient ressò social i internacional que afavorís una sortida al bloqueig de les negociacions oficials entre el govern de Sharon i l’ANP. Però aquesta iniciativa va ser rebutjada per Israel, que va respondre a finals d’octubre amb el rellançament de la colonització dels territoris palestins de Cisjordània, desafiant per segon cop el Full de Ruta i manifestant d’aquesta manera el seu desacord amb el pla de Ginebra. Així, el ministeri d’Habitatge va emetre una licitació pública per a la construcció de més de 300 vivendes als assentaments de Karnei Shomron, prop de Nabulus, i de Givat Zeev, prop de Jerusalem. En resposta a això, per les mateixes dates, 144 països representats en l’Assemblea General de l’ONU van votar a favor de la resolució presentada per l’ambaixador palestí, que exigia a Israel que parés la construcció del mur i dels nous assentaments a Cisjordània. Dotze països es van abstenir, mentre que els Estats Units, Israel, Micronèsia i les illes Marshall hi van votar en contra. La resposta israeliana va ser la visita que va fer el ministre hebreu de Seguretat, Tzachi Hanegbi, a l’Esplanada de les Mesquites, emulant la iniciativa de Sharon del 2000 que va provocar l’esclat de la segona Intifada.

Davant de les crítiques internacionals rebudes, els mandataris d’Israel consideraven avalada la seva gestió per la renovada victòria que havia obtingut Ariel Sharon en les eleccions del 28 de gener del 2003, tot i no disposar de majoria absoluta. El Likud va passar de 19 escons a 37, mentre que el Partit Laborista, d’Amram Mitzna, ho va fer de 25 a 19. Finalment, el Likud i la resta de partits de dreta, inclosos els religiosos, van acabar disposant de 65 diputats al Parlament, davant dels 17 dels partits de centre, els 29 del bloc d’esquerres que encapçalava el Partit Laborista, i els 7 dels partits àrabs. La força del Likud, a més, es va veure reforçada amb la dimissió del líder laborista el 4 de maig per haver obtingut els resultats més baixos de la història del Partit Laborista en unes eleccions generals. En aquest estat de coses, l’única oposició interna de certa importància registrada durant l’any van ser les protestes de 27 pilots d’aviació (9 de retirats) contra els raids que Sharon ordenava fer sobre poblacions palestines amb la intenció d’eliminar líders militars de Hamàs i la Jihad, i que van tenir la seva culminació el setembre sobre Cisjordània i l’octubre sobre Gaza, amb un resultat global de més de trenta morts i centenars de ferits.

A l’acabar l’any, la violència entre israelians i palestins no havia minvat gens i no es veia cap solució a mig termini, tot i les visites fetes per diferents responsables de la Unió Europea, com la del cap de Política Exterior i de Seguretat Comuna, Javier Solana, al setembre, o la d’una delegació de parlamentaris europeus de totes les formacions polítiques al novembre i malgrat la continuïtat del Full de Ruta, que impulsaven els Estats Units sota amenaça de no continuar aportant ajuts financers a Israel.