Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
La nova Aliança

Articles dependents
Javier Solana
George Robertson
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Política europea (690)
Personatges Personatges
George Robertson (23)
Javier Solana (84)
Joseph Ralston (5)
Lluís Maria de Puig (3)
Wesley Clark (4)
Entitats Entitats
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Unió Europea (1018)
Unió Europea Occidental (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Amèrica del Nord i Central (13)
Europa (194)
45 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Neix l'Aliança Atlàntica del segle XXI
OTAN
L’any del 50è aniversari de l’Aliança Atlàntica i l’últim de la història de l’organisme en les condicions en que havia estat creat el 1949. Primer, per la incorporació a les seves files de tres antics membres del Pacte de Varsòvia: Hongria, Polònia i la República Txeca. Segon, perquè l’Aliança va entrar en guerra per primer cop a la seva història, i va atacar un Estat sobirà, Iugoslàvia, en defensa dels principis occidentals de llibertat. Aquesta nova situació va permetre augmentar el grau de cohesió entre els seus membres i va accelerar la voluntat de la Unió Europea de comptar amb una política de defensa pròpia.

Cadascun d’aquests factors va contribuir a propiciar una redefinició global de les seves estructures i funcions de cara al segle XXI. Hi quedaven punts pendents, com ara la definitiva adscripció de Rússia a la geoestratègia atlàntica o l’assumpció dels costos de manteniment de l’estructura militar de l’OTAN, però les bases d’un nou escenari de seguretat, que abarcaria des d’Alaska fins a Vladivostok, havien quedat definitivament establertes.

La incorporació oficial de Polònia, Hongria i la República Txeca a l’Aliança Atlàntica va tenir lloc el 12 de març en una austera cerimònia celebrada a la Biblioteca Harry Truman d’Independence de Missouri (EUA), el mateix lloc on s’havia fundat l’organisme el 4 d’abril de 1949. Només uns dies més tard, el 24 de març de 1999, els nous països membres van poder demostrar el seu ferm tarannà atlantista a iniciar l’OTAN els bombardejos aeris contra objectius militars iugoslaus a Sèrbia, Montenegro i Kosovo. Els atacs de l’aviació aliada es perllongarien fins al 10 de juny, amb uns costos aproximats de 15.000 milions de pessetes diaris.

El conflicte del Kosovo també va presidir els actes commemoratius del 50è aniversari de l’Aliança Atlàntica que es van celebrar a Washington, on es van consagrar els nous principis estratègics de l’organisme: dret d’ingerència per raons humanitàries i defensa de la seguretat i els valors democràtics dins i fora de les fronteres de dels seus membres.

Aquest nou terreny de definició plantejava, però un problema de fons amb l’autoritat que fins llavors havia exercit en el món el Consell de Seguretat de Nacions Unides. Històricament, les vinculacions del Consell Atlàntic amb el Consell de Seguretat de l’ONU no havien pogut anar més enllà de la divisió del món en blocs. Ara, però, des de la caiguda del mur de Berlín i la desfeta de la URSS, les coses havien canviat, tot i les resistències manifestades per Rússia i Xina. Els problemes de fons eren: la poca capacitat demostrada per l’ONU a l’hora d’exercir les seves funcions de seguretat a escala planetària i la redistribució de papers, també entre Europa i els Estats Units, que suposaven les noves competències que s’atribuïa l’Aliança Atlàntica.

Aquesta nova definició plantejava, però, un problema de fons amb l’autoritat que fins llavors havia exercit al món el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Històricament, les vincculacions del Consell Atlàntic amb el Consell de Seguretat de l’ONU no havien pogut anar més enllà d ela divisió del món en blocs.

Ara, però, des de la caiguda del mur de Berlín i la desfeta de l’URSS, les coses havien canviat, tot i les resistències manifestades per Rússia i la Xina. Els problemes de fons eren la poca capacitat demostrada per l’ONU a l’hora d’exercir les seves funcions de seguretat a escala planetària i la redistribució de papers, també entre Europa i els Estats Units, que suposaven les noves competències que s’atribuïa l’Aliança Atlàntica i que plantejaven, a curt termini, el repte de la definitiva integració de Rússia al front atlàntic i la neutralització de la Xina per la via de la mundialització. També comportaven una reestructuració pressupostària en prfunditat, que, d’entrada, alleugerís les aportacions dels Estats Units i incrementés les contribucions europees.

El 1999, el pressupost de l’OTAN havia estat de 220.000 milions de pessetesque es repartien, a grans trets, en despses de manteniment militar (uns 107.000 milions), programes d’inversions per a la seguretat (91.000 milions) i despeses civils (22.000 milions). El 30% d’aquestes quantitats havien estat aportades pels Estats Units, mentre que Alemanya hi contribuïa amb un 20%, i el Regne Unit i França, amb un 15% cadascú.

Les despeses extraordinàries de la guerra de Kosovo, que pujaven a més d’un bilió de pessetes, havien estat sufragades en un 65% pels EUA, fet que havia motivat serioses protestes al Congrés nord-americà i que es van renovar a l’hora d’afrontar els costos de manteniment de les forces de pacificació destacades a Kosovo des del juny.

Per assumir el nou paper de gendarme mundial que s’havia fixat, l’OTAN s’havia de plantejar nombrosos canvis estructurals que afectarien tant els països membres com els nous aspirants a l’ingrés (provinents de l’òrbita exsoviètica), la majoria integrats com a observadors en el Consell Euroatlàntic: Romania, Bulgària, Macedònia, Albània, Bòsnia, Croàcia i Eslovènia.

En aquesta línia, el nomenament el 3 de juny del fins llavors secretari general de l’OTAN, Javier Solana, com a primer responsable de Política Exterior i de Seguretat Comuna (l’anomenat mister PESC) de la Unió Europea va obrir el camí cap a la coresponsabilització del continent en els seus problemes de defensa. El 4 d’agost, el Consell Atlàntic va decidir nomenar, en substitució de Solana, el britànic George Robertson, fidel seguidor del primer ministre Tony Blair i responsable de la reforma de l’Exèrcit britànic que van emprendre els laboristes des la seva arribada al poder a la Gran Bretanya el 1997.

D’altra banda, el 28 de juliol, el govern dels Estats Units va anunciar la marxa del general Wesley Clark del comandant en cap de les forces militar de l’OTAN. El càrrec seria ocupat pel fins llavors vicepresident de la Junta de l’Alt Estat Major dels Estats Units, el també general Joseph Ralston.

El nomenament de Javier Solana com a mister PESC va anar seguit de la seva designació com a secretari general de la Unió Europea Occidental (UEO) el 18 de novembre, pel Consell Permanent de l’organisme, un cop va rebre el vistiplau del Consell de Ministres de la Unió Europea.

Aquest fet va significar la integració de la UEO a la Unió Europea. També va suposar la marxa del socialista català Lluís Maria de Puig de la presidència de l’assemblea de l’organisme, que deixaria d’existir un cop el Parlament Europeu agafés les regnes de la seva direcció. En el seu comiat, De Puig va remarcar que la UEO s’havia convertit en la possibilitat de “ser l’aliança de defensa europea”, però va advertir sobre la necessitat de no entrar en competència amb les funcions de l’Aliança Atlàntica i de “ser-ne un complement”.

El disseny globalitzador de l’OTAN en l’any del seu 50è aniversari estava completat. A partir d’aquest moment només calia tirar-lo endavant.