Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Manfred Wörner

Articles dependents
Manfred Wörner
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Polònia (36)
República Txeca (28)
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
34 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Ni enemics ni aliats
OTAN
La definició de noves formes de relació amb els antics membres del Pacte Varsòvia, Rússia inclosa, va ser l'eix de tota la política de seguretat occidental durant l'any 1994.

L'esfondrament del bloc comunista -amb la dissolució del Pacte de Varsòvia l'any 1991- va deixar teòricament l'OTAN sense enemics. L'organització de l'Atlàntic Nord es va veure obligada a repensar el seu paper. Va transformar la seva doctrina de confrontació amb el bloc de l'est, fonamentada en la capacitat de dissuasió nuclear, cap a un concepte de "defensa cap endavant", donant prioritat a la capacitat de mobilització i reforç de tropes polivalents més mòbils. També va afegir, a la seva funció de defensa col•lectiva, la capacitat de donar suport logístic o militar a operacions pacificadores impulsades per les Nacions Unides i la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa fora de la seva zona.

Però durant el 1994 es va constatar que els països de l'Europa de l'Est no tenien unes necessitats uniformes de seguretat ni compartien una estratègia defensiva coherent. El gran problema per a la integració dels països orientals a l'OTAN era Rússia.

Donada la seva capacitat militar i la inestabilitat política que patia, l'OTAN no es plantejava la plena integració de Rússia a l'organisme. En canvi, alguns països de l'est, especialment Polònia i la República Txeca, consideraven fonamental el seu ingrés a l'OTAN, precisament per protegir-se d'un eventual atac rus. Però Moscou s'oposava radicalment que les seves fronteres coincidissin amb les de l'OTAN.

És en aquest context que a la cimera de Brussel•les del 10 i 11 de gener es va llançar la proposta de crear l'anomenada Associació per a la Pau, que permetria als països de l'est, Rússia inclosa, vincular-se a l'organització sense integrar-s'hi formalment.

Es tractava d'una solució de compromís pensada per evitar l'enfrontament, però novament Moscou es va oposar a la fórmula. Inicialment les resistències eren atribuïdes a les pressions de l'exèrcit rus. Durant tot l'any hi va haver un permanent estira-i- arronsa que va culminar el 5 de desembre a la cimera de la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE), davant de 52 caps d'Estat i de govern, a Budapest.

Borís leltsin va aprofitar l'ocasió per explicitar personalment i solemnement la seva oposició al projecte de l'OTAN, i va fer una crida a convertir la CSCE en l'única institució europea de defensa. La rèplica del president nord-americà, Bill Clinton, va ser contundent, i va dir que no permetria que cap Estat aliè a l'OTAN bloquegés l'entrada a l'organització d'un altre Estat sobirà. Hi havia en joc el dret de Rússia a continuar controlant la seva antiga àrea d'influència.