Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El canceller alemany, Helmut Khol, va pactar amb Borís ieltsin la integració de països de l'Est a l'OTAN

El ministre d'Exteriors de Rússia, a l'OTAN

La cimera de l'OTAN a Madrid va ser presidida pel secretari general de l'Organització Javier Solana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Evgueni Primakov (21)
Helmut Kohl (58)
Jacques Chirac (161)
Javier Solana (84)
José María Aznar (620)
Leonid Kutxma (21)
Entitats Entitats
Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord (1)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
48 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Una ampliació pactada
OTAN
Els dies 8 i 9 de juliol de 1997 els setze països membres de l'OTAN van celebrar a Madrid una històrica cimera destinada a decidir sobre la integració a l’organisme dels països de l’antiga àrea d’influència soviètica.

Aquesta cimera, en la que van participar com a observadors 28 dels països interessats en la integració, tancava el procés iniciat a les cimeres de Londres de juliol de 1990 i de Roma del novembre de 1991, i apostava clarament pel diàleg i la potenciació de les relacions amb els governs sorgits de la desfeta de la Unió Soviètica, que afrontaven una greu situació de crisi econòmica i havien de fer front a diversos conflictes ètnics i nacionals. Per això, el 1992 es va crear el Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord (CCAN) i el 1994 l’Associació de la Pau, dos organismes provisionals destinats a funcionar com a avantsales institucionals de la futura integració al Tractat de l'Atlàntic Nord.

Per consumar tots aquest plans d’ampliació, havia calgut vèncer l’oposició de Rússia, que es negava a perdre la seva hegemonia en la que havia estat l’àrea de la seva influència en temps de la Unió Soviètica. Al llarg de tot l’any es van realitzar diverses cimeres encaminades a modificar la posició de Moscou. El primer en intentar-ho va ser el canceller alemany Helmut Kohl, en una entrevista que va mantenir el 4 de gener a la localitat de Zadinovo, prop de Moscou, amb Borís Ieltsin. El segon va ser el president francès, Jacques Chirac, en una altra entrevista amb Ieltsin celebrada el 2 de febrer a la localitat de Novo-Ogariovo, als afores de Moscou. I el tercer, el president nord-americà Bill Clinton, el 20 de març, en una altra reunió que va tenir lloc a Hèlsinki.

No va ser fins el 14 de maig, però, després de quatre mesos de dures i intenses negociacions, que el secretari general de l'OTAN, Javier Solana, i el ministre d'Exteriors rus, Evgueni Primakov, van consensuar a Moscou el document que hauria de regular les futures relacions entre Rússia i l'Aliança Atlàntica. El document, batejat amb el nom d'Acta Fundacional OTAN-Federació Russa, garantia, segons paraules del president rus, que “les noves realitats històriques comportin els mínims riscos possibles per a la seguretat de Rússia”. L’Acta va ser signada a París deu dies més tard per Ieltsin, Solana i els setze caps d’estat de l’Aliança, en un acte considerat històric, que evitava futures bel·ligeràncies entre l’OTAN i la Federació Russa.

Amb l’Acta Fundacional consolidada, la reunió conjunta del Consell Atlàntic i del Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord, celebrada el 30 de maig a la localitat portuguesa de Sintra, ja va poder plantejar directament l’ampliació de l’Aliança, obtenint, a més, el vist-i-plau d’Ucraïna, la república exsoviètica que mantenia amb Rússia el contenciós del control sobre la flota del Mar Negre. A Sintra, Ucraïna, va signar un acord específic amb l’OTAN (Acord per a les relacions distintives entre l’OTAN i Ucraïna) per a garantir millor la seva neutralitat en tot el procés d’ampliació, i l’endemà, el president rus Borís Ieltsin i el seu homòleg ucraïnès Leonid Kutxma van tancar a Kíev un acord definitiu per assegurar la cooperació entre ambdues repúbliques i repartir-se el control de la flota exsoviètica estacionada a la ciutat ucraïnesa de Sebastòpol.

Una vegada garantides les relacions amb Rússia i Ucraïna, la cimera que va tenir lloc a Madrid al mes de juliol va servir per clarificar els ritmes i les formes de la integració a l’OTAN dels antics països del Comecon. Es va decidir integrar, en un primer pas, Polònia, Hongria i la República Txeca, augmentant la cobertura territorial de l’organisme en un 14% i les seves fronteres externes en un 32%. Aquesta integració, però, requeriria un temps i unes garanties que serien desenvolupades amb la creació d’un estatut específic per a cadascun d’aquests països amb l’objectiu de completar la integració l’any 1999.
L’admissió d’aquests tres països era només un primer pas. Entre els candidats més ben posicionats per formar part d’una segona onada d’integracions a l'Aliança Atlàntica hi havia les repúbliques bàltiques, Letònia, Lituània i Estònia, que feien valer la seva bona situació econòmica i geoestratègica com un actiu de primera magnitud en cas que Occident s’hagués de defensar d’un possible involucionisme registrat a Rússia. Sota els auspicis de França, també Eslovènia i Romania feien mèrits.

El 24 de setembre, el Consell Atlàntic, en una reunió dels ambaixadors dels setze països membres, celebrada a Brussel·les, va atorgar a Polònia, Hongria i la República Txeca un estatut d’adscripció transitòria que preveia diferents passos fins a la seva integració definitiva el 1999: firma d’un protocol d’adhesió, ratificació parlamentària de la integració per part de tots els països membres de l’Aliança i participació dels tres països en les reunions de l’organisme sense dret a vot. Tot el procés, a més, quedava supeditat a que l’OTAN resolgués alguns problemes pendents com la integració d’Espanya i la reintegració de França a l’estructura militar de l’organisme i la definició del nou sistema de coordinació entre els dos comandaments estratègics aliats, el SACLANT (atlàntic, amb seu a Norfolk, Estats Units) i el SACEUR (europeu, amb seu a Mons, Bèlgica), que afectaven Espanya i Portugal, així com Turquia i Grècia de la banda del Mediterrani oriental.

Aquests temes van ser tractats cap a finals d’any. El president del govern espanyol, José María Aznar, ja havia dit el mes de juliol al Congrés dels Diputats que Espanya era favorable a la plena integració, però que exigia el control sobre les Canàries, que haurien d’estar assignades al SACLANT, mentre el conjunt del país ho estaria al SACEUR. Per potenciar la seva actitud, el govern espanyol va arribar a un acord a principis d’octubre amb el govern portuguès, que anteriorment ja havia negociat el tema per les illes Açores, però que ara havia de resoldre el problema que se li plantejava a les illes Salvatges, que, en estar col·locades molt a prop de les Canàries, quedarien integrades en el comandament espanyol de les Canàries si l’OTAN accedia a descarregar sobre Espanya aquesta part del comandament atlàntic.

Espanya, per altra banda, volia aclarir com afectarien les seves noves responsabilitats atlàntiques el contenciós existent amb la Gran Bretanya sobre Gibraltar i el 2 d’octubre el govern espanyol es va declarar favorable a aixecar les restriccions mínimes (militars) al transport aeri i marítim imposades a Gibraltar si, a canvi, Gran Bretanya posava les tropes que tenia destacades a Gibraltar sota el comandament espanyol de l’OTAN.

El 2 de desembre, els 16 països membres de l’OTAN van aprovar, finalment, a Brussel·les, la nova estructura militar de l’Aliança, sense, però, haver aconseguir la participació de França, tema que quedava per més endavant. Els 16 van resoldre els problemes plantejats per Turquia i Grècia, obligant-los a que cadascú assumís el control geoestratègic de la seva àrea territorial pròpia, i per Espanya, a qui van concedir l’establiment d’un comandament subregional, que abastava l’estat espanyol, 115 quilòmetres al voltant de les Canàries i el control i salvaguarda de les comunicacions a ambdós costats de l’estret, així com a vigilància sobre l’àrea del Magrib.

La nova estructura militar també preveia la creació d’un Grup de Cooperació Mediterrani amb l’específica missió de vetllar per la seguretat als països de la ribera sud de l’Aliança i, d’acord amb això, la desaparició del quart nivell de comandament de la nova estructura militar. Així, en contra del que defensava Gran Bretanya, Gibraltar perdia la seva condició de caserna aliada i quedava integrada en el comandament subregional espanyol, amb responsabilitats específiques sobre l’estret, sense que Espanya hagués d’aixecar les restriccions sol·licitades, que restaven com a part d’un contenciós purament bilateral, aliè a l’Aliança Atlàntica.

La cimera de l’OTAN celebrada a Brussel·les els dies 16 i 17 de desembre va servir per sancionar definitivament totes aquestes qüestions tractades al llarg de l’any: es va signar el protocol d’integració d’Espanya a l’estructura militar de l’organisme, corroborada també pel Congrés dels Diputats amb els vots de tots els grups, menys el d’IU, el 22 de desembre, i els protocols d’adhesió de Polònia, Hongria i la República Txeca. La seva integració definitiva arribaria el mes d’abril del 1999, amb motiu del 50è aniversari de l’Aliança Atlàntica.