Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Activistes de Greenpeace protesten davant el consolat general de França a Nova York contra les proves nuclears franceses

Seqüència de l'explosió de la primera prova nuclear francesa a Mururoa el 5 de setembre

Articles dependents
Joseph Rotblat
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Escàndols polítics (441)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bob McMullan (2)
Don McKinon (2)
François Mitterrand (35)
Jacques Chirac (161)
Jacques Santer (31)
Jean-Luc Dehaene (9)
Tomiichi Murayama (8)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
G-7 (29)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Mururoa (Tuamotu, Polinèsia francesa) (10)
36 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Cinc bombes per a un cinquantenari
Pacífic Sud
El 13 de juny de 1995, l'any que es complia el 50 aniversari de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki i menys d'un mes després de l'aprovació de la revisió del Tractat de No Prolifera­ció Nuclear, el flamant nou president francès, Jacques Chirac, va commoure l'opinió pública internacional amb l'anunci que el seu govern reprendria al mes de setembre les proves nuclears al Pacífic sud, que havien estat interrom­pudes el 1992 per la moratòria declara­da per François Miterrand.

Els motius tècnico-militars argumen­tats per als assajos eren la necessitat de comprovar els nous caps nuclears que equiparien les armes submarines, ana­litzar l'envelliment de les armes atòmi­ques i disposar de dades per a la simu­lació en el laboratori. Segons els militars francesos, les vuit explosions previstes entre el setembre del 1995 i el maig del 1996 permetrien completar les bases de dades necessàries per poder efectuar després les simulacions al laboratori. D'aquesta manera, Franca podria com­plir la tardor del 1996 el Tractat de No Proliferació Nuclear, que havia firmat.

Les primeres reaccions a l'anunci van venir dels països de la regió del Pacífic sud. El primer ministre japonès, Tomiichi Murayama, ho va qualificar de "lamentable" i va anunciar la inten­ció de posar l'afer sobre la taula a la imminent cimera del G-7 a Halifax (Canadà). A Nova Zelanda, el ministre d'Afers Estrangers, Don McKinon, va acusar Chirac d'"arrogància napoleòni­ca". Austràlia, per la seva banda, va de­cidir congelar la seva cooperació militar amb França, i el cap de la seva diplomà­cia, Bob McMullan, va demanar que el poble australià fes el boicot als produc­tes francesos.

Però la reacció més contundent la va protagonitzar l'organització ecologista Greenpeace. Aquesta va fer un gran des­plegament mediàtic i naval que va acon­seguir difondre el problema fins a l'úl­tim racó de món però que no va acon­seguir aturar les proves.

El vaixell MV Greenpeace va salpar del port de Barcelona per unir-se a l'ano­menada Flotilla per la Pau, comandada pel Rainbow Warrior II en la qual van participar, a més de Greenpeace, moltes altres entitats ecologistes i pacifistes de tot el món. Seguint una estratègia que va generar una llarga polèmica, els vai­xells de Greenpeace van penetrar a les aigües territorials franceses al Pacífic sud I'1 de setembre i van ser detinguts per la marina francesa.

Finalment, el dimarts 5 de setembre a les 23-30 h, la primera explosió nuclear (de 20 quilotones de potència) va tenyir de blanc l'atol de Mururoa. Prèviament, el president Jacques Chirac havia anun­ciat, en una intervenció televisada, que França podria fer menys dels vuit assa­jos nuclears previstos i que, en tot cas, els acabaria molt abans del 31 de maig del 1996, com s'havia previst inicialment. Segons els militars francesos, la prova va tenir lloc en les millors condicions i va ser un èxit. Gran part de la comunitat internacional, però, no va compartir la satisfacció del govern francès.

A Tahití, especialment a la seva capi­tal, Papeete, l'assaig atòmic francès va desencadenar un impressionant esclat de violència, amb el resultat de tretze ferits i la destrucció de l'aeroport, les botigues i les principals infraestructures de la ciu­tat. El moviment antinuclear va prendre un caràcter independentista i va forçar París a enviar reforços policials i militars a la zona.

La comunitat internacional, que en els mesos anteriors havia condemnat les intencions franceses, va reaccionar amb duresa a la primera prova. Les condem­nes dels Estats Units i de Rússia van ser contundents. La Unió Europea, sota pre­sidència espanyola, va adoptar una po­sició ambigua. El Japó, Nova Zelanda i Austràlia van protestar oficialment. Però el procés ja havia començat, i Chirac no estava decidit a fer marxa enrere a cap preu.

L'1 d'octubre es va realitzar el segon assaig nuclear a la Polinèsia francesa. Aquest cop la prova es va fer a l'atol de Fangataufa. La potència de la prova va ser cinc vegades superior a l'anterior, d'unes 110 quilotones.

El 24 d'octubre, el president de la Co­missió Europea, Jacques Santer, va anunciar al Parlament Europeu que aquest organisme considerava que les ex­plosions nuclears submarines dutes a terme per França no comportaven cap perill per a la salut de la població del Pacífic sud.

Tres dies després de rebre l'exculpa­ció comunitària, França va realitzar el tercer assaig nuclear, novament a l'atol de Mururoa. L'artefacte usat en aquest cas va alliberar una energia de 60 quilotones. Els assajos s'anaven succeint al ritme d'un per mes, i es donava per fet que dels vuit inicialment previstos només se'n farien sis.

El 17 de novembre, l'ONU va sotmetre a votació un projecte de resolució que "deplorava vivament" les proves atòmiques, en allusió a França i la Xina, i demanava la seva suspensió immediata. El text va ser ava­lat per 95 països, 12 hi van votar en con­tra i 45 es van abstenir. Nou països eu­ropeus hi van votar a favor, Espanya es va abstenir i la Gran Bretanya, a més de França, va ser l'únic país europeu que hi va votar en contra. La resposta del president francès Jacques Chirac va ser contundent: va anul·lar la cimera franco-italiana que s'havia de celebrar els dies 24 i 25 a Nàpols, perquè Itàlia havia donat suport a la resolució de l'ONU; va
suspendre, pel mateix motiu, el dinar previst el dia 22 a París amb el primer ministre belga, Jean-Luc Dehaene, i va ordenar un nou assaig nuclear. Era el quart i es va produir el 21 de novembre.

En aquest cas, la potència de l'explosió va ser inferior a 40 quilotones.
Per tancar l'any, la nit del 27 al 28 de desembre França va fer la cinquena de les seves proves atòmiques al Pacífic sud, d'una potència inferior a les 30 quiloto­nes.

Cal recordar també que, mentre tot el món mirava cap a París i Mururoa, la Xina va realitzar du­rant el mes d'agost assajos nuclears al llac Lop Nor, a la regió autònoma de Xinjiang, al nord-oest del país. En aquest cas no es va obtenir informació directa so­bre la magnitud de les explosions, encara que un enregistra­ment sismològic fet a Austràlia permetia es­timar la potència en­tre 20 i 80 quilotones d'explosius convenci­onals. El 15 d'agost la policia xinesa va detenir sis membres del grup ecologista Greenpeace que havien aconseguit desplegar a la plaça Tiananmen de Pequín una pancarta que deia "Atureu tots els assajos nuclears".