Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Els partits nacionalistes van fer bloc després de la treva d'ETA per reivindicar l'acostament dels presos

Els resultats al País Basc

La cronologia de la treva

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte basc (540)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder executiu i governs (1139)
Poder judicial i jutges (405)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme basc (502)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Belén González Peñalva (3)
Felip de Borbó i Grècia (63)
Ignacio Garcia Arregui (5)
Jaime Mayor Oreja (90)
Javier Arizkuren Ruiz (3)
Javier Zarzalejos (4)
Joaquín Etxeberría Lagisket (2)
Joaquín Almunia (68)
Jon Idigoras (10)
José Antonio López Ruiz (2)
José Antonio Urrutikoetxea (15)
José María Aznar (620)
Juan José Ibarretxe (195)
Juan María Uriarte (9)
Julio Anguita (42)
Mikel Albizu Iriarte (7)
Pedro Arriola (2)
Ricard Martí Fluxà (2)
Xabier Arzalluz (60)
Entitats Entitats
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Euskal Herritarrok (92)
Eusko Alkartasuna (167)
Guàrdia civil (196)
Herri Batasuna (107)
Palau de la Moncloa (35)
Parlament d`Euskadi (39)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Popular d'Euskadi (28)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
País Basc / Euskadi (267)
49 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
ETA trenca la treva
País Basc
Els primers onze mesos del 1999, el País Basc va viure una situació social i política radicalment diferent a la dels anys anteriors, després que ETA anunciés una treva indefinida el setembre del 1998. Al Parlament Basc es va anar configurant una nova majoria política que va culminar amb el pacte de legislatura establert entre el Partit Nacionalista Basc (PNB), Eusko Alkartasuma (EA) i Euskal Herritarrok (EH), era el primer cop que l’esquerra abertzale donava suport actiu a un govern de Vitòria. Les eleccions del 13 de juny no van fer possible, però, que aquesta aliança s’extengués també a les Diputacions Forals i als principals ajuntaments bascos. Els bons resultats obtinguts pel Partit Popular (PP) i el Partit Socialista d’Euskadi (PSE-PSOE) van fixar els límits d’una majoria nacionalista que tenia una presència molt desigual a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que mostrava una especial feblesa a les grans ciutats, i que a Navarra no aconseguia ni una quarta part dels vots populars.

A partir del mes de juny, la dinàmica sobiranista i de reivindicació territorial impulsada per les forces del Pacte de Lizarra va entrar en una fase d’estancament mentre creixia la tensió verbal amb el govern espanyol que es negava a acceptar que la consecució de la pau hagués de suposar la renegocició del marc polític definit per la Constitució Espanyola i l’Estatut de Gernika i que, malgrat la treva, seguia apostant amb la decidida col.laboració de França per la via policial com l’únic camí per garantir el final definitiu de la violència. L’obertura formal de converses entre el govern i ETA, l’acostament d’un centenar de presos, la sortida de la presó de la majoria de presos preventius, l’excarceració de l’anterior mesa nacional d’Herri Batasuna o la revocació de l’ordre de tancament del diari Egin, no van ser suficients.

El 28 de novembre ETA va anunciar que donava per acabada la treva i que a partir del 3 de desembre els seus “grups operatius” tornarien a “les activitats”. Unes activitats que, en acabar l’any, encara no s’havien materialitzat després que la Guàrdia Civil interceptés just abans de Nadal dues camionetes carregades amb gairebé una tona d’explosius cadascuna que es dirigien a Madrid molt probablement per fer un atemptat espectacular que marqués el final definitiu de la treva.


L’any havia començat en un clima molt diferent. Pocs dies després que el nou lehendakari, Juan José Ibarretxe, presentés el seu govern, a començaments de gener, 100.000 persones van sortir als carrers de Bilbao per reclamar l’acostament dels presos. En aquest acte, per primera vegada en 20 anys, PNB, EA i Izquierda Unida (IU-EB) es van manifestar conjuntament amb Herri Batasuna i va tenir lloc una imatge insòlita, quan el president del PNB, Xabier Arxalluz, es va abraçar a l’exdirigent d’HB, Jon Idígoras.

Un altre pas important en la configuració d’un nou marc polític va arribar el 6 de febrer quan, al Cine Carlos III de Pamplona, es van reunir 800 municipals electes del PNB, EA, HB, l’esquerra abertzale del País Basc francès (AB) i Batzarre (coalició electoral de Navarra) per constituir l’assemblea de municipis bascos, que era vista pels abertzales com el germen d’un nou marc territorial que englobés tot Euskal Herria i no només els tres territoris històrics governats des de Vitoria. L’assemblea va ratificar la voluntat de convertir Euskal Herria en una “nació pròpia i diferenciada” en el context europeu, però no es va fixar cap termini temporal, ni cap camí concret per aconseguir-ho. En aquest moment ja va quedar clar que PNB-EA i EH podien coincidir en alguns objectius a llarg termini però que tenien profundes diferències pel que fa als ritmes i els mètodes.

Aquestes diferències van quedar novament pal.leses amb la negativa d’EH a condemnar clarament la violència com li exigien PNB i EA per poder signar un pacte de legislatura al Parlament Basc. Pacte que, finalment, es va signar el 18 de maig, sense que inclogués una condemna explícita de la violència, però sí que hi havia una aposta ferma pels canals polítics i democràtics com els únics que podien resoldre la situació a Euskadi. La reacció del Govern espanyol a aquesta iniciativa va ser duríssima i el seu delegat al País Basc, Enrique Villar, va arribar a qualificar el PNB i EA d’”assassins” per pactar amb EH. En mig d’aquest clima s’iniciava la campanya electoral de les eleccions del 13 de juny que a Euskadi, i a Navarra, eren especialment importants ja que a més dels ajuntaments s’elegien les Diputacions Forals, autèntic centre de poder financer de les institucions basques.

ETA també va voler ser present a la campanya electoral i, en un comunicat difós el 8 de juny, va fer públic que els seus representants havien mantingut un primer contacte amb el Govern de José María Aznar en el qual havien fixat les bases per a seguir el diàleg, el president de l’Executiu va certificar l’existència d’aquest contacte. Posteriorment es va saber que la reunió s’havia fet el 19 de maig a un hotel de la ciutat suïssa de Zúrich; que havia actuat com a intermediari el bisbe de Zamora, el basc Juan María Uriarte, que mantenia una bona relació amb el ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja; i que els interlocutors van ser el secretari general de la Presidència, Javier Zarzalejos, al secretari d’Estat de Seguretat, Ricardo Martí Fluxá i l’assesor de la Presidència Pedro Arriola, per part del Govern, i, per part d’ETA, el seu cap polític, Mikel Albizu, Antza, Ignacio Gracia Arregui, Iñaki de Rentería, i Belén González Peñalva, Carmen.

Els resultats del 13 de juny van definir un mapa polític molt complex. Tot i que el PNB i EA, que per primer cop es presentaven coaligats a unes eleccions, van ser globalment la llista més votada, EH va experimentar un notable creixement, robant vots als seus aliats al Parlament Basc. El conjunt de forces nacionalistes no van experimentar el creixement que esperaven. A Àlaba i a Vitòria el PP va ser la força més votada, i a Sant Sebastià la victòria va ser per als socialistes. Els resultats feien inevitables alguns pactes locals entre PNB-EA i els socialistes i tendien a trencar la divisió de la política basca en dos blocs irreconciliables.

La resposta d’ETA a la nova situació va arribar el 28 d’agost amb un nou comunicat, el vuitè des que havia declarar la treva, en el qual lamentava que s’havia avançat poc en el camí cap a la sobirania i la territorialitat. Era una clara marxa enrera que ETA atribuïa a la “indiscreció” d’Aznar a qui acusaven d’utilitzar electoralment la notícia de la primera cita, però que segons molts analistes va venir marcada pels resultats del 13 de juny, els pactes polítics posteriors i la detenció, per part de la policia francesa a principis d’agost, de Jokin Etxeberria Lagiskate, estret col.laborador d’Antza.

Malgrat que el govern espanyol va respondre amb el gest més decidit de tot l’any quan Mayor Oreja va anunciar que, coincidint amb el primer aniversari de la treva, al setembre, s’acostarien al País Basc 105 presos d’ETA, i que la mateixa organització, dies després, va tornar a comunicar la seva disposició per negociar, el curs dels esdevenimients no va propiciar en absolut un clima de negociació.

El 24 d’octubre ETA va fer un nou comunicat en el qual informava que havia enviat una carta al govern espanyol on fixava com a temari de futures converses els següents punts: el dret exclusiu dels bascos a decidir sobre el futur d’Euskal Herria; les formes com el govern garantiria el respecte a un compromís sobre el punt anterior; la sortida de l’exèrcit i les Forces de Seguretat de l’Estat del País Basc, i l’alliberament dels presos. La carta designava també els nous interlocutors per part d’ETA que eren Antonio López Ruiz, Kubati; José Antonio Urrutikoetxea, Josu Ternera; i José Javier Arizkuren Ruiz, Kantauri, els dos primer empresonats a Espanya i el darrer a França, i exigia que la reunió se celebrés a Euskal Herria en “condicions neutrals”.

Vint-i-quatre hores després que ETA fes públic aquest comunicat, la policia francesa va detenir, a Pau, Belén González Peñalva, Carmen, que fins aquell moment havia estat considerada un dels interlocutors d’ETA. El govern espanyol va assegurar que aquesta detenció no tenia res a veure amb el procés negociador i es va declarar disposat a reprendre els contactes. Però la reunió no es va arribar a celebrar i el 28 de novembre ETA va posar fi a la treva i va fixar el 3 de desembre com a data a partir de la qual podria reprendre l’activitat. Segons ETA, el procés de pau havia arribat a un punt mort a causa de l’immobilisme dels governs espanyol i francès, però les principals crítiques d’ETA es dirigien contra el PNB i EA a qui acusava de no haver trencat relacions amb els partits estatals, no haver obtingut per a Euskadi un “nou marc jurídicopolític”, i no haver complert el seu compromís de crear una “estructura institucional única i sobirana” que representés tot Euskal Herria.

Arzalluz
, que ja a finals d’agost havia afirmat que no toleraria que un grup armat tutelés un procés polític, va acusar ETA de mentir quan assegurava que PNB i EA havien signat un document el juliol de 1998 on es compromeien a trencar qualsevol acord polític amb PSOE i PP.

L’any es va tancar, en el capítol de política basca, amb acusacions de tots els grups cap a totes les direccions. Així, EH va culpar (tot i que hi va mantenir els pactes subscrits) el PNB del final de la treva per no haver mantingut una postura més ferma en l’avanç, malgrat que aquesta última formació va protagonitzar algunes iniciatives que podien fer pensar tot el contrari: des de votar el 20 de març en contra de la condemna de l’atac a la seu del Partit Socialistea d’Euskadi (PSE) a Ortuella a anunciar, a finals d’octubre, una proposta de sobirania per superar l’actual model autonòmic, alhora que el Parlament basc va rebutjar la vigència de l’Estatut en una proposició no de llei. I el 2 de desembre, en clara resposta a les acusacions d’ETA, el PNB va oferir a HB pactar la sobirania per a Euskadi, al mateix temps que milers de persones es concentraven a favor de la pau, convocades per totes les forces polítiues (inclosa EH). A Brussel.les, el Príncep Felip va encapçalar una manifestació silenciosa en contra del terrorisme.

Però la decisió d’ETA de trencar la treva va tenir també com a conseqüència, la rutptura entre el PNB i el Govern espanyol. Tot i que al llarg de l’any ja s’havien anat distanciant, sobretot des que l’Executiu va començar a acusar aquest partit d’estar al servei d’EH i d’ETA per la seva radicalització independentista, el detonant final va ser la negació del suport del PNB a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Paral.lelament, les accions violentes al carrer per part de grups radicals no es van aturar (en alguna ocasió van causar fins i tot ferits), i algunes publicacions a la premsa es feien ressó de que la banda armada, tot i mantenir la treva, seguia extorsionant els empresaris bascos.

Per la seva banda, l’acció policial contra ETA, tant a Espanya com a França, les sentències i els judicis, van seguir el seu curs. L’Audiència Nacional no va permetre que el pressumpte etarra Josu Ternera fos diputat a la Cambra basca. El 9 de març, la policia fracesa va detenir el cap militar d’ETA, José Javier Arizcrin Ruiz, Kantauri, que havia ordenat assassinar el Rei, després de seguir-lo des de feia dos anys. I un dia després, la policia espanyola va fer caure 9 membres del comando Donosti, responsable de la mort del regidor del PP a Errenteria Manuel Zamarreño, l’última víctima mortal d’ETA.

Entre els mesos d’abril i maig es van descobrir, tant al País Basc com a França, grans arsenals d’armes de la banda, i a finals de juny, l’Audiència Nacional va condemnar a 60 anys els dos assassins del tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sevilla, Alberto Jiménez Becerril, i la seva dona, Ascensión García.

Els dies previs a les festes de Nadal van ser interceptades dues furgonetes amb una tona d’explossius cada una per cometre atemptats de gran repercussió, fet que va corroborar que ETA havia aprofitat la treva per reagrupar els seus efectius.

Quan a la situació dels presos, prop d’un centenar d’acusats de pertenença i col.laboració amb banda armada van quedar en llibertat al llarg de l’any, i 27 més amb tres quartes parts de la pena cumplida van rebre la llibertat condicional. Uns altres 13 es van veure beneficiats amb el tercer grau penitenicari. El Tribunal Constitucional, per la seva banda, va concedir l’empar als 22 dirigents de l’antiga mesa d’Herri Batasuna, que havien estat condemnats a 7 anys de presó per un delicte de col.laboració amb banda armada i van ser posats en llibertat.

L’11 de maig tots els grups parlamentaris van aprovar compensar amb 44.000 milions de pessetes en indeminitzacions, que anirien a càrrec de l’Estat, totes les víctimes del terrorisme.

Quant als judicis pendents per la guerra bruta contra ETA, en els quals estaven implicats alts càrrecs de l’anterior govern socialista, el 9 de març es va iniciar la vista per les escoltes del Cesid. L’Audiència Provincial de Madrid va condemnar el tinent general Emilio Alonso Manglano i l’ex cap de l’Agrupació Operativa del Servei Secret, Juan Alberto Perote, a 6 mesos d’arrest i 8 anys d’inhabilitació per un delicte continuat d’interceptació il.legal a les comunicacions.

L’ex policia José Amedo va ingressar a la presó el 12 de març pel cas Brouard. El jutge també va processar Julián Sancristóbal, ex director de Seguretat de l’Estat, que va tornar a la presó el 9 de setembre tot i que en va sortir tres msos després, en dipositar una fiança de 10 milions de pessetes. L’Audiència de Biscaia va anul.lar l’auto d’aquest cas el 16 de desembre per considerar que el jutge instructor no havia practicat totes les diligències necessàries.

Els ex ministres de l’Interior José Luis Corcuera i José Barrionuevo i l’ex secretari d’Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, van haver de declarar pel cas dels fons reservats, acusats de consentir apropiacions indegudes. El fiscal va demanar per Corcuera 10 anys de presó, i per Barrionuevo i Vera, 8, per delictes continuats de malversació dels fons reservats entre 1983 i 1993. Barrionuevo va suscitar una polèmica quan va declarar, a finals de novembre, que la Casa del Rei havia cobrat 50 milions anuals procedents d’aquests fons.

El jutge Baltasar Garzón va tornar a la càrrega contra l’ex president del Govern Felipe González, quan també a finals de novembre va demanar al Tribunal Suprem que aclarís si va ser responsabl de la guerra bruta contra ETA. El Suprem va tornar a exculpar González a l’estimar que no hi havia dades noves i es va remetre a la seva resolució de fa tres anys.

Els acusats en l’últim cas que va anar a judici, per les morts dels etarres José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala el 1983, entre els quals es trobaven el general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, i Rafael Vera, van negar en els primers dies de la vista, a mig desembre, qualsevol relació amb les acusacions pel segrest, tortura i assassinat de les víctimes. El fiscal va demanar per tots els encausats més de 450 anys de presó.

En l’apartat exclusivament polític del País Basc, el 20 de novembre l’ex lendahakari i president d’Eusko Alkartasuna, Carlos Garaicoetxea, va anunciar que deixava aquest últim càrrec després de 25 anys en primera línia política. El partit patia una crisi interna, agreujada pels mals resultats electorals de les eleccions municipals. En la presidència el va substituir Begoña Erratzi.