Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El nou Parlament basc

L'assassinat del regidor popular Manuel Zamarreno, l'últim abans de la treva d'ETA

La policia va precintar la seu del diari Egin

La treva decretada per ETA a través de la BBC va generar moltes esperances de pau

Articles dependents
José Antonio Ardanza
Juan José Ibarretxe
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Conflicte basc (540)
Nacionalismes (143)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme basc (502)
Terroristes (68)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Alberto Jiménez Becerril (3)
Alfonso Parada (1)
Arnaldo Otegi (70)
Ascensión García (2)
Baltasar Garzón (233)
Belén González Peñalva (3)
Concepción Gironza (1)
Gerry Adams (60)
Gregorio Ordóñez (6)
Ignacio Iruretagoyena (2)
Jaime Mayor Oreja (90)
José Luís Álvarez Santacristina (3)
José Luis Urrusolo Sistiaga (3)
José Luis Ansola Larrañaga (2)
José Luis Caso Cortines (3)
José María Aznar (620)
Juan Cruz Maiztegi (1)
Juan José Ibarretxe (195)
Juan María Atutxa (47)
Miguel Ángel Blanco (22)
Nicolás Redondo Terreros (14)
Tomás Caballero (1)
Xabier Salutregi (2)
Xabier Arzalluz (60)
Entitats Entitats
Egin (12)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Euskadiko Ezkerra (2)
Euskal Herritarrok (92)
Eusko Alkartasuna (167)
Govern del País Basc (12)
Herri Batasuna (107)
Parlament d`Euskadi (39)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Nacionalista Basc-Eusko Alkartasuna (6)
Partit Popular d'Euskadi (28)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Basc / Euskadi (267)
72 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
L'alto el foc d'ETA i el nou marc polític
País Basc
El 1998 va començar a Euskadi d’una manera força diferent a com va acabar. Quan només havien passat els nou primers dies de l’any, ETA va matar el regidor de Zarautz (Guipúscoa), José Ignacio Iruretagoiena, de 35 anys. Era el quart regidor del PP basc assassinat des que ETA havia iniciat la seva escalada de desafiament a aquesta formació. El primer va ser el del regidor de Sant Sebastià Gregorio Ordóñez, el gener del 1995. Cada cop més, ETA s’acarnissava amb un col•lectiu que, des de l’assassinat el juliol del 1997 del regidor d’Ermua Miguel Ángel Blanco, i el de José Luis Caso, d’Errenteria, perpetrat el 12 de desembre, havia après a conviure amb escortes fins i tot per baixar la brossa o sortir a fer una copa amb els amics. Res no feia imaginar en aquells moments que nou mesos més tard ETA anunciaria una treva indefinida ni que Euskal Herritarrok (EH), sigles amb les que HB es va presentar a les eleccions basques del 25 d’octubre, s’involucraria en el funcionament de les institucions, fins el punt de votar, dos dies abans d’acabar l’any, a favor de la investidura del candidat a lehendakari del PNB Juan José Ibarretxe, que presidiria un Govern basc format només pel Partit Nacionalista Basc (PNB) i Eusko Alkartasuna (EA). Entre el 9 de gener i el 29 de desembre havien passat moltes coses.

Els primers mesos de l’any es van veure marcats per la continuïtat de la violència. El 30 de gener, pocs dies després de la mort d’Iruretagoiena, ETA va matar a trets Alberto Jiménez-Becerril, tinent d’alcalde del PP a Sevilla i la seva esposa Ascensión García, ambdós de 37 anys, quan tornaven a casa seva a peu després de sopar amb uns amics. Al març, la policia va desmantellar tota la infraestructura del comando Andalusia d’ETA, autor d’aquest i cinc atemptats més des de 1996 i 1997.

Tres dies abans de l’assassinat del matrimoni, ETA va intentar, sense èxit, atemptar contra un altre regidor del PP de Santa Cruz de Campezo (Àlava), però l’artefacte només va causar ferides lleus al seu fill. Un mes més tard ho tornava a intentar en una multitudinària convenció de joves del PP a Santander, però dos afiliats van alertar la policia de la presència d’un paquet estrany davant la seu del partit.

Els dos atemptats mortals següents es van enregistrar el mes de maig, amb només dos dies de diferència. El dia 6, ETA va matar a trets Tomás Caballero, de 63 anys, portaveu de la Unió del Poble Navarrès (UPN) a l’Ajuntament de Pamplona. El dia 8, la víctima va ser Alfonso Parada, de 62 anys, un guàrdia civil retirat de Vitòria, mentre esperava un autobús a pocs metres de casa seva. L’últim assassinat de l’any es va enregistrar el 25 de juny. Una vegada mes, es va escollir un regidor del PP, Manuel Zamarreño, de 43 anys, que poques setmanes abans havia substituït a l’Ajuntament d’Errenteria a Caso. ETA va aconseguir matar-lo, malgrat que duia escorta policial, col•locant una moto bomba en el trajecte que feia cada matí per anar a comprar el pa, acompanyat d’un agent de l’Ertzaintza, que va patir ferides greus en l’atemptat. La pressió contra el PP es va fer tan insuportable, que fins i tot molts regidors d’aquesta formació van decidir anar a viure fora d’Euskadi, tot i mantenir el càrrec. Però d’altres, com és el cas de la regidora d’Errenteria Concepción Gironza, van optar per retirar-se de la política.

L’angoixa que vivia el PP va posar en relleu les desavinences entre Jaime Mayor Oreja, ministre espanyol d’Interior, i Juan María Atutxa, conseller basc d’Interior, que es van traduir en un seguit d’acusacions entre PP i PNB sobre com s’havien de protegir els representants del PP basc i qui se n’havia de fer càrrec, després que el Govern de José María Aznar considerés que l’Ertzaintza no hi dedicava prou esforços, malgrat tenir les competències en seguretat. El ministeri d’Interior va posar en marxa un dispositiu de contravigilància del Cos Nacional de Policia, sense avisar a la conselleria basca, fet que va escalfar encara més els ànims.

Les discrepàncies públiques entre PP i PNB no responien només a la qüestió concreta de les escortes, per important que fos, sinó a que mentre el PP promovia una polític d’enduriment de la lluita antiterrorista, el PNB mantenia -mentre es succeïen els atemptats- la seva política d’apropament a HB, iniciada a finals del 1997, abans de l’empresonament de tots els membres de la Mesa Nacional de la coalició. PP i socialistes van acusar el PNB de trencar la política d’aïllament dels radicals que s‘havia consensuat després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, el que es va denominar esperit d’Ermua, però el PNB seguia decidit, en paraules de Xabier Arzalluz, a seguir “prenent la temperatura” de l’entorn d’ETA per intentar trobar una escletxa que pogués dur a l’obertura d’un procés de pau.

Els contactes es van intensificar després de l’elecció, el mes de febrer del 1998, de la nova cúpula d’HB, encapçalada per Arnaldo Otegi, un antic activista d’ETA, a qui molts del seus seguidors volien veure com el Gerry Adams basc, en al•lusió al líder del Sinn Féin que estava tenint un paper clau en el procés de pau d’Irlanda del Nord. Des d’un primer moment, Otegi va anunciar que tenia intencions d’obrir el diàleg amb d’altres formacions, tot i comprometre’s a mantenir la línia dura de l’anterior direcció d’HB.

En mig de la mala maror política per les converses del PNB amb l’esquerra abertzale, el 12 de gener s’acomplien els deu anys del Pacte d’Ajuria Enea, firmat per tots els grups bascos -excepte HB- en un moment en que ETA acabava de protagonitzar dues de les seves grans mortandats: l’atemptat d’Hipercor a Barcelona i el de la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa. En el discurs d’aniversari, el lehendakari Ardanza ja va deixar entreveure la línia argumental del que més tard presentaria com el seu pla de pau. En aquell moment avançava que el problema generat per ETA “és un conflicte intern de la societat basca” i afegia que la solució era responsabilitat dels bascos. El lehendakari va aprofitar per demanar a HB que fes una crida a ETA per tal “obrir les portes al diàleg”. Precisament, des de les presons, es començaven a sentir les primeres veus dissidents. José Luis Álvarez Santacristina, Txelis, antic ideòleg d’ETA, va reclamar a la cúpula de l’organització que decretés una treva indefinida, ja que era clar que l’estratègia de les pistoles no duïa en lloc. Aquesta opinió li va costar que ETA, el mes de setembre, l’expulsés de l’organització. Més endavant, Joseba Urrusolo Sistiaga, un dels presos d’ETA amb més morts a les espatlles, signaria un comunitat amb altres 18 reclusos on es demanava a HB i PNB que acostessin postures prenent com exemple el procés de pau que l’abril s’havia rubricat a Irlanda del Nord.

A primers de febrer, Ardanza va presentar oficialment el seu pla per iniciar un procés de pacificació d’Euskadi amb l’exigència que ETA deixés definitivament les armes per poder començar a parlar amb HB, en un diàleg “sense condicions prèvies” i “sense límits en el resultat”. D’aquesta manera, el lehendakari posava sobre la taula el polèmic punt 10 del Pacte d’Ajuria Enea, que feia referència a les condicions que s’havien d’establir pel final dialogat de la violència. Ardanza assegurava que no n’hi havia prou amb la pressió policial i social contra ETA, i que calia oferir “incentius polítics” i, al mateix temps, acabar amb la política de dispersió de presos, tal i com reclamava el Parlament basc. Un altre punt essencial era que el govern espanyol havia d’acceptar els acords que aprovessin les institucions basques, sense descartar-ne el dret d’autodeterminació.

Però el pla Ardanza, que es presentava com un intent d’obrir una nova fase del Pacte d’Ajuria Enea, que s’havia quedat encallat en la política de condemnes públiques dels atemptats, no va servir per altra cosa que per acabar de trencar el poc consens que quedava. L’oposició frontal del PP, recolzat a última hora pel PSE, tancava les portes al pla del lehendakari, però també a la Mesa d’Ajuria Enea, que no es va tornar a reunir d’ençà que el 17 de març es rebutgés aquesta proposta. Ardanza va arribar a afirmar que el seu pla havia fracassat pels “interessos bastards” del PP i la covardia del PSE.

Malgrat les discrepàncies, el PNB va mantenir l’estratègia de temptejar HB, fins el punt que el ministre Mayor Oreja va dir públicament que els nacionalistes preferien establir diàleg amb els terroristes abans que pactar amb les forces democràtiques. Aquests contactes van tenir la seva primera escenificació pública arran de la votació, el 2 de juny, de la Llei de l’Esport, aprovada pel Parlament basc amb els vots de PNV, EA, IU i HB. Va ser el primer pas, però no l’únic, ja que el 29 de juny (quatre dies després que s’assassinés a Zamarreño), els vots dels tres partits nacionalistes van impedir que prosperés una esmena del PSE per tal d’obligar els parlamentaris bascos a jurar o prometre la Constitució i l’Estatut de Gernika. Dos dies més tard, Nicolás Redondo Terreros, secretari general del PSE, va anunciar que el seu partit abandonava el Govern de Vitòria. Des del PNB no es cansaven de repetir que la seva deserció amagava l’intent de crear “un front espanyolista” amb els populars; una idea que es repetiria constantment en el decurs de la campanya electoral del mes d’octubre.

La crisi del govern basc es produïa quinze dies després que l’estratègia antiterrorista del PP arribés també a un dels punts culminants de l’any: el tancament, el 15 de juliol, del diari Egin, emblema mediàtic dels abertzales. El jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón considerava, en l’escrit on decretava el tancament d’Egin, que el diari era controlat directament per la cúpula d’ETA que l’utilitzava com a instrument de comunicació interna, per marcar objectius als comandos, i per obtenir informació de persones i empreses per tal de planificar atemptats, segrestos i extorsions. El diari era, segons el jutge, “el quart front” d’ETA dins l’estratègia propagandística i de comunicació que s’havien marcat la Koordinadora Abertzale Socialista (KAS) i ETA. Juntament amb l’Egin i l’emissora Egin Irratia, el jutge va ordenar el tancament de l’empresa editorial Orain SA i d’altres societats de publicitat, per formar part del mateix entramat mediàtic. L’Audiència Nacional processava a més de 20 persones per aquesta operació i, el mes de novembre, imposava elevades fiances als detinguts, entre ells Xabier Salutregi, director del diari, que va haver de dipositar 50 milions de pessetes per sortir de la presó. Egin va ser substituit, des del mateix dia del seu tancament, per un nou diari molt rudimentari Euskadi Información, mentre s’anunciava l’aparició d’una nova capçelera l’any següent.

Dos mesos abans que es desmantellés l’aparell mediàtic, la policia havia efectuat un important cop contra la trama financera de KAS en desmantellar una xarxa d’empreses que donaven suport econòmic als terroristes que havien fugit a Llatinoamèrica i no es descartava que també servissin per blanquejar els diners dels segrestos. Pel que fa a l’acció directa contra els activistes d’ETA, la Guàrdia Civil, a més d’eradicar el comando Andalusia, va desarticular el comando Araba, amb la detenció de 11 dels seus membres i va detenir a diversos integrants del comando Donosti, considerat el més actiu i complex de l’organització. També la Ertzaintza va protagonitzar dues importants operacions que van acabar amb un comando legal i amb la infraestructura del comando Biscaia. En aquesta operació, el 5 de juny, la policia Basca va intervenir un pis de Gernika on es refugiaven els activistes, que van rebre els agents a trets. A causa del tiroteig posterior, Ignacia Ceberio, responsable del comando, va morir. El grup tenia preparada una llista amb 632 objectius terroristes, dels quals un d’ells era imminent.

La col•laboració internacional en la lluita antiterrorista es va traduir, entre d’altres accions, en l’expulsió de França de l’històric dirigent etarra José Luis Ansola Larrañaga, Peio el Viejo, i la desarticulació de la xarxa d’enllaç i cobertura d’ETA a França. L’altra cara de la moneda la va oferir Bèlgica al deixar en llibertat al etarra Juan Cruz Maiztegi i admetre la seva petició d’asil. De fet, Interior va detectar que la possibilitat de que la cúpula d’ETA s’hagués traslladat a aquest país per la major pressió que exercia França.

Tot i els successius cops policials, el PNB i HB no van interrompre els seus contactes. A finals d’agost, Xabier Arzalluz confirmava que el diàleg “va per bon camí”, mentre José Antonio Ardanza convocava eleccions pel 25 d’octubre i dissolia el Parlament basc pronosticant l’imminent inici d’un procés de pau.

Procés que es va iniciar el 12 de setembre quan el PNB, EA, HB i Izquierda Unida d’Euskadi i de Navarra van signar a la Casa de Cultura de la localitat navarresa d’Estella-Lizarra, la Declaració de Lizarra, un acord que resumia els set factors que van afavorir l’acord de pau a Irlanda del Nord i proposava unes pautes similars d’actuació per solventar el cas basc. La declaració va ser també refrendada per una cinquantena d’organitzacions socials, inclosos els sindicats nacionalistes LAB i ELA, que participaven des del mes de maig en l’anomenat Fòrum d’Irlanda. Els firmants es comprometien a impulsar un diàleg sense condicions ni limitacions sempre que ETA decretés una treva “permanent”. El document unia les demandes d’ETA i el rebutjat plau de pau d’Ardanza. La declaració es referia sense embuts a la possibilitat que els ciutadans decidissin lliurement sobre el futur d’Euskadi i la seva vinculació a l’Estat espanyol.

Quatre dies més tard, el 16 de setembre, ETA va anunciar una treva “total i indefinida” motivada, segons deia el comunicat, per la nova correlació de forces nacionalistes que poden fer que “s’avanci cap a la sobirania” d’Euskadi. Era la primera treva incondicional que decretava ETA en els seus 30 anys d’història. Fins llavors només havia aturat temporalment les armes l’any 1989 arran de les fallides converses d’Argel entre la banda i el Govern de Felipe González.

Des del Govern espanyol es va rebre amb molta desconfiança i prudència la treva d’ETA, que inicialment va ser considerada una “trampa” electoralista per evitar una previsible pèrdua de vots d’HB a les eleccions d’octubre. A criteri de Mayor Oreja, ETA estava debilitada com a conseqüència de la fermesa del Govern, les successives actuacions policials i el fort rebuig mostrat per la societat basca i es temia que la decisió d’aparcar temporalment les armes amagués un intent de guanyar temps per recuperar la seva malmesa infraestructura econòmica i la dels seus comandos. El president del govern espanyol, José María Aznar, va remarcar que després de 30 anys de terrorisme, “l’organització ha de guanyar-se la nostra credibilitat amb fets, no amb declaracions” d’intencions. Malgrat tot, avançava que el Govern seria “flexible” a mesura que es consolidés la treva.

Tot i l’escepticisme en que es va rebre l’anunci, José María Aznar va iniciar una ronda de converses amb els partits per tal de consensuar una resposta comuna davant el nou panorama. El PSOE es va alinear amb el Govern fins el punt que va proposar la creació d’un front per aturar les reivindicacions de major autogovern que plantejaven els nacionalistes. Mentre, els partits nacionalistes bascos exigien al Govern que donés passos en ferm per iniciar el diàleg amb ETA perquè “la pau no te preu”. Aznar, però, seguia reiterant que qualsevol procés passava per acceptar el marc constitucional espanyol, fet que va dur a Arzalluz a assegurar que Euskadi “no té cabuda en aquesta Constitució”.

Finalment, qualsevol avenç en el procés de pau, va quedar aparcat a l’espera dels resultats de les eleccions del 25 d’octubre. Tot i així, en plena campanya electoral, es va traslladar a Euskadi a quatre presos d’ETA i va concedir el tercer grau a un cinquè reclús, tots ells malalts. A partir de primers d’octubre, tots els partits polítics es van bolcar en la campanya electoral, una campanya que més que mai va demostrar la divisió de les forces polítiques basques en dos fronts irreconciliables: els nacionalistes bascos i els nacionalistes espanyols, que es va centrar en el que es va conèixer com “la guerra de les maletes”. I és que els grups nacionalistes van reaccionar amb virulència davant unes declaracions de José María Aznar al començament de la campanya en les que garantia als ciutadans bascos que si guanyava el PP ningú no hauria de marxar d’Euskadi.

Tota la campanya va estar presidida pel constant enfrontament entre els defensors dels postulats del Fòrum d’Ermua i els de la Declaració de Lizarra. Mentre, l’ombra d’ETA va planejar per tota la campanya, no amb les pistoles, però si amb la possibilitat de que llancés un nou comunitat en la recta final després de que hi hagués la sospita que la cúpula s’havia reunit a França per decidir el seu futur. La fugida etarres dels confinats a Santo Domingo Belén González i Ángel Iturbe, no va fer més que abonar aquesta teoria, però finalment la sorpresa va ser, només, un reportatge emès en plena jornada de reflexió per la televisió britànica BBC, la mateixa a la que ETA havia enviat el setembre un vídeo on dos dels seus dirigents llegien un comunicat anunciant la treva.

Malgrat la duresa de la campanya, les urnes no van variar significativament la correlació de forces al Parlament basc. El PNB va tornar a ser la força més votada, però va perdre un escó passant de 22 a 21; també en van perdre EA, de 8 a 6; IU de 6 a 2, i Unitat Alabesa de 5 a 2. El partit més beneficiat van ser el PP, que va guanyar cinc escons d’11 va passar a 16, convertint-se en la segona força del parlament; mentre que EH en guanyava tres, d’11 a 14; i el PSE, tot i guanyar dos escons (de 12 a 14) passava de ser la segona força del Parlament de Vitòria a ser la quarta. El bloc dels nacionalistes bascos sumava 41 parlamentaris, el dels nacionalistes espanyols en sumava 32 i quedaven, al marge, els dos diputats d’Esquerra Unida. Els vots s’havien redistribuït a l’interior dels dos blocs però no hi havia hagut transvasament de vots entre ells.

El resultat no feia fàcil la formació del nou govern; l’única cosa clara és que seria presidit pel PNB. Dins d’aquest partit, hi havia partidaris de renovar el tripartit amb el PSE i d’altres que preferien un govern en minoria amb EA i el suport extern d’EH, a l’espera dels resultats de les eleccions municipals de juny del 1999, on es decidiria el govern de les Juntes Generals, tant o més poderoses que el Parlament basc. Els que de bon començament es van negar a participar en el futur Govern van ser els populars, i van deixar en mans dels socialistes la possibilitat de configurar un Executiu plural com el que volia Juan José Ibarretxe.

Després d’un mes de converses, el PSE va renunciar a entrar en el Govern, al•legant que no hi havia possibilitats d’entendre’s mentre el PNB i EA seguissin recolzant la Declaració de Lizarra. Al mateix temps, tornava en escena la treva amb l’anunci d’Aznar que havia autoritzat el diàleg directe amb ETA, mentre l’organització emetia un segon comunicat en que deia que acceptava els resultats de les eleccions, però exigia als partits nacionalistes que tiressin endavant el pacte de Lizarra.

El procés de pau va acabar l’any en una situació d’impass, ja que el Govern del PP insistia en demanar “gestos” a ETA i en recordar-li que seguia la violència al carrer i que els grups radicals continuaven exercint pressió, amb artefactes incendiaris a seus dels partits i cases particulars i amb cartells amenaçadors a regidors del PP. D’aquí que PP i PSOE reaccionessin amb força disgust davant l’anunci de la conselleria basca d’Interior de retirar l’escorta de l’Ertzaintza als càrrecs públics del PP perquè consideraven que ja no hi havia perill. Els nacionalistes, en canvi, es queixaven de “l’inmobilisme” de l’Executiu davant la possibilitat històrica d’iniciar un veritable procés de pau i demanaven urgentment l’acostament dels presos d’ETA a les presons basques.

El dia de Sant Esteve, el PNB i EA van firmar el programa del futur govern de coalició basc, un govern que el candidat del PNB a lehendakari, Juan José Ibarretxe, va definir com “el Govern de la pau”. En els 53 folis del pacte es considerava superat l’acord d’Ajuria Enea i es preveia la creació d’un nou fòrum que inclogués tots els partits bascos per consolidar el procés de pau. En la sessió inaugural de la sisena legislatura basca, celebrada el 29 de desembre, Ibarretxe va ser elegit lehendakari en primera votació per majoria absoluta amb els vots a favor del PNB, EA i EH. El candidat del PP, Carlos Iturgaiz, va obtenir 18 vots provinents dels seus 16 parlamentaris i dels 2 d’Unidad Alavesa. Els 13 vots dels socialistes del PSE-EE i els 2 dels representants d’IU-EB van votar en blanc. Per primer cop, els representants d’Herri Batasuna (ara sota les sigles EH) havien donat suport parlamentari a un lehendakari. El líder d’EH Arnaldo Otegi va justificar aquesta decisió en nom de la nova col•laboració de tots els nacionalistes per defensar “la sobirania i la territorialitat”.