Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Ibarretxe va renovar, per tercera vegada consecutiva, el seu càrrec com a lehendakari basc, mentre que Izaskun Bilbao va ser elegida presidenta de la cambra.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte basc (540)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pla Ibarretxe (30)
Personatges Personatges
Arnaldo Otegi (70)
Izaskun Bilbao (4)
Jone Goirizelaia (4)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josu Jon Imaz (30)
Juan José Ibarretxe (195)
Juan María Atutxa (47)
María San Gil (5)
Mariano Rajoy (296)
Miguel Buen (1)
Patxi López (16)
Pernando Barrena (8)
Entitats Entitats
Aralar (17)
Aukera Guztiak (3)
Batasuna (130)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Eusko Alkartasuna (167)
Fundació Sabino Arana (2)
Guàrdia civil (196)
Herri Batasuna (107)
Izquierda Unida de Navarra (4)
Parlament d`Euskadi (39)
Partit Comunista de les Terres Basques (9)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Nacionalista Basc-Eusko Alkartasuna (6)
Partit Popular (1639)
Partit Popular d'Euskadi (28)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Basc / Euskadi (267)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
38 lectures d'aquest article
36 impressions d'aquest article
Pla Ibarretxe i eleccions
País Basc
En iniciar-se el 2005, la proposta de sobirania compartida inclosa en l’anomenat Pla Ibarretxe aprovat pel Parlament basc l’any anterior ocupava el primer pla de l’actualitat política a Euskadi i a Espanya. El 13 de gener el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, es van reunir a la Moncloa per analitzar la presentació, quinze dies després, del pla Ibarretxe al Congrés dels Diputats per a la seva presa en consideració com a projecte de nou Estatut d’Autonomia del País Basc. El president del govern espanyol va demanar a Ibarretxe que retirés la proposta, ja que la possibilitat que el parlament espanyol donés suport a la proposta era inexistent. Això va motivar que Ibarretxe assegurés que, si el Congrés rebutjava el seu pla, consultaria directament els bascos, encara que aquesta consulta no tingués validesa jurídica, només amb la condició que abans ETA hagués abandonat les armes.

En aquest clima de diferències radicals, l’u de febrer el Congrés dels Diputats va rebutjar, amb els vots de PSOE i PP, el pla de reforma estatutària basca defensat pel mateix lehendakari davant la cambra. Els dos grans partits espanyols van al·legar que la reforma proposada no era legal i que no tenia el consens necessari a Euskadi per a tirar endavant. El debat va començar a les quatre de la tarda i es va allargar fins a la mitjanit i va servir per demostrar la radical diferència d’opinions entre l’anomenat bloc constitucionalista, que no reconeixia a Euskadi cap dret legal d’autodeterminar el seu futur, i el conjunt de forces nacionalistes dels diversos territoris, partidàries de reformar les lleis i renegociar sobiranies.

La resposta d’Ibarretxe a la negativa del Congrés dels Diputats al seu pla de lliure associació amb l’Estat va ser la immediata convocatòria d´eleccions al parlament basc per al 17 d’abril. En prendre aquesta decisió, Ibarretxe confiava en una resposta ciutadana massiva de suport al seu pla i demanava que “no es prohibeixi ni s’impedeixi cap agrupació electoral o opció política”, en al·lusió a la il·legalitzada Batasuna.

El 13 de febrer els dirigents de la il·legalitzada Batasuna Arnaldo Otegi, Pernando Barrena i Jone Goirizelaia van demanar a Ibarretxe que suspengués les eleccions si la formació no podia ser-hi present, cosa que el lehendakari no va acceptar de fer. El 26 de març la sala especial del Tribunal Suprem espanyol va decidir, a petició de l’Advocacia d’Estat que actuava en nom del govern espanyol, anul·lar la llista d’Aukera Guztiak (AG), per considerar-la hereva de Batasuna. Els interessats van presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional, que va fallar en contra el 31 de març, la vigília de l’inici de la campanya electoral i data de commemoració dels 25 anys del Parlament Basc. Davant la situació creada, una formació minoritària anomenada Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB-EHAK), inscrita i legalitzada el 2002, va decidir presentar-se a les eleccions com a aixopluc de Batasuna, opció que va ser finalment acceptada el 4 d’abril després que la policia i la Guàrdia Civil no trobessin motius sòlids per il·legalitzar-la. A partir d’aquest moment, Arnaldo Otegi, líder de la il·legalitzada Batasuna, va irrompre a la campanya fent una crida explícita a votar per EHAK amb l´argument que “es l’única opció legal en absoluta sintonia no amb el criteri ideològic de Batasuna, sinó amb el procés de superació del conflicte polític i armat que planteja Batasuna en aquest context històric”.

Les eleccions al parlament basc es van celebrar el 17 d’abril com estava previst, i la coalició PNB-EA només va aconseguir una ajustada victòria de 29 escons, baixant prop de 150.000 vots en relació als anteriors comicis, mentre que el PSE-EE passava a ser la segona força política, amb el 22,6 % dels vots i 18 diputats, i el PP n’obtenia 15. La gran sorpresa va ser el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), que va obtenir 9 escons. Ezquer Batua va aconseguir els mateixos escons de l’anterior legislatura, 3, i Aralar entrava per primer cop al parlament de Vitòria amb un representant.

Amb aquests resultats, Ibarretxe va reeditar la coalició de govern entre PNB, EA i EB. Izaskun Bilbao, del Partit Nacionalista Basc (PNB), va ser elegida presidenta de la cambra amb els vots de PNB-EA, Ezker Batua, Aralar i el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK). Prèviament, el fins llavors president, Juan Maria Atutxa (PNB), va renunciar a presentar-se al càrrec per evitar un nou empat (ja se n’havien produït dos) amb el candidat socialista Miguel Buen. EHAK havia compromès el seu suport a qualsevol parlamentari del PNB que no fos Atutxa, exconseller d’Interior, contra qui ETA havia intentat atemptar diverses vegades. A conseqüència d’aquest fet, el 4 d’octubre, el veterà polític va formalitzar la retirada de la vida política, va renunciar al seu escó a Vitòria i va assumir la presidència de la Fundació Sabino Arana.

Juan José Ibarretxe va ser investit lehendakari per a un tercer mandat consecutiu el 23 de juny del 2005, mercès als vots dels grups que integraven el seu govern i als de dues diputades del Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK). Així, en segona votació, va aconseguir un total de 34 vots, un més que la suma del Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i el Partit Popular (PP) que donaven suport al socialista Patxi López.

Malgrat seguir governant, els pobres resultats assolits per Ibarretxe i el PNB no van permetre utilitzar la cita electoral d’abril com a plebiscit sobre el seu pla de sobirania compartida. Després de prendre possessió, el nou govern basc va preferir passar pàgina per un temps de l’anomenat pla Ibarretxe a l’espera del que havia de ser el necessari segon pas, la declaració per part d’ETA d’una treva definitiva, i a l’espera també del que pogués portar la discussió, aprovació o rebuig del nou Estatut català.

En aquest sentit, a mitjans d’octubre, i mentre les institucions i la societat espanyola reaccionaven amb duresa contra l’Estatut aprovat per la gran majoria del Parlament de Catalunya el 30 de setembre, el govern basc va fixar la seva aportació als pressupostos generals de l’Estat per al 2006 en 1.374 milions d’euros.

Amb tot, l’últim sociòmetre de l’any, fet públic pel gabinet de Prospecció Sociològica del govern basc, evidenciava que més de la meitat de la població basca estava a favor de la independència: el 58% dels ciutadans hi donaria suport i el 27% ho faria sense condicions. Era la xifra de partidaris de la independència més alta dels últims anys. Segons el gabinet en qüestió, el perfil del nou independentista era un home, de Guipúscoa i menor de 45 anys, ideològicament decantat cap a l’esquerra i autoreconegut com a basc. En els votants dels partits el grau de preferència per a la independència era divers: PNB (37%), EA (56%), Aralar (48%) i EHAK (85%). En canvi, els més contraris a la independència eren alabesos, més grans de 45 anys i poc interessats per la política, se situaven a la dreta de l’espectre ideològic i eren simpatitzants del PSE-EE i PP. Pel que feia al balanç de la situació política, el 64% de la població creia que era dolenta o molt dolenta, mentre un 70% reconeixia que al País Basc es vivia un problema polític més enllà de la violència. Quant al dret d’autodeterminació: el 75% dels bascos defensava el dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur. Només el 10% hi renunciava.

Segons el mateix estudi, la nota donada als polítics bascos era molt baixa. Només aprovava el lehendakari, Juan José Ibarretxe, seguit de Josu Jon Imaz. A la cua hi havia María San Gil del PP, amb un 2,5, i Mariano Rajoy, amb un 2,2. El líder del PSE, Patxi López, va rebre un 3,5, i Arnaldo Otegi un 3,1. Respecte al terrorisme, el 81% dels bascos defensaven l’inici del diàleg entre ETA i el govern espanyol per tal d’acabar del tot amb la violència. Més del 30% consideren que ni tan sols calia que ETA abandonés les armes per començar el diàleg. Aquest era el gran tema de fons del panorama basc en acabar l’any. La possibilitat que s’iniciés un procés de diàleg entre el govern socialista espanyol i ETA. Una ETA que es seguia resistint a decretar una treva però que va acabar el 2005 sense haver comès cap atemptat mortal.