Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Carles Arnal, d´EU-Entesa, abandona l´hemicicle de les Corts Valencianes en negar-se a retirar un cartell

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Eleccions i processos electorals (1758)
Llengua catalana (1362)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
País Valencià (525)
Personatges Personatges
Adela Pedrosa (2)
Alejandro Font de Mora (31)
Ascensió Figueres (10)
Eduardo Zaplana (164)
Francisco Camps (177)
Juan Cotino (11)
Justo Nieto (2)
Milagrosa Martínez (3)
Pasqual Maragall (676)
Ricardo Costa (22)
Víctor Campos (9)
Entitats Entitats
Acadèmia Valenciana de la Llengua (52)
Acció Cultural del País Valencià (89)
Associació d´Editors del País Valencià (5)
Bloc Nacionalista Valencià (78)
Comissió 9 d’Octubre (4)
Generalitat Valenciana (280)
Parlament de València (77)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Unió Valenciana (53)
Universitat Politècnica de València (14)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
43 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Camps es consolida
País Valencià
Després de la victòria del Partit Popular en les eleccions municipals i a les Corts Valencianes de l’any anterior, que va deixar gairebé sense paper opositor al Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) i en les quals el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) tampoc no va aconseguir cap escó al Parlament valencià, el 2004 la política valenciana va estar directament marcada pels moviments realitzats al si del Partit Popular a l’entorn del nou lideratge de Francisco Camps. D’aquesta manera, temes cabdals com ara la reforma de l’Estatut valencià, que ja havia estat plantejada per l’oposició socialista com una necessitat de primer ordre en anys anteriors, van quedar novament postergats, igual que una majoria de qüestions relacionades amb la unitat de la llengua.

En tot cas, després dels bons resultats assolits pel Partit Popular valencià en les eleccions generals del març, el 28 d’abril Camps va ser elegit com a president del PP valencià sense votació i seguint les directrius de Madrid, substituint el portaveu del PP al Congrés, Eduardo Zaplana, en el lideratge del partit al País Valencià fins a la celebració del congrés de la formació previst per al novembre. Aprofundint en la mateixa direcció, el 26 d’agost del 2004, Camps va impulsar una profunda remodelació del seu govern, que s’ampliava amb la incorporació de tres nous consellers i el canvi de departament de cinc més, sense que cap conseller deixés d’estar al govern. Les incorporacions eren les de Juan Cotino, que va ser director general de la Policia amb el govern espanyol del PP, com a conseller d’Agricultura, Pesca i Alimentació; Justo Nieto, rector de la Universitat Politècnica de València, com a conseller d’Empresa, Universitat i Ciència; i el de l’alcaldessa de Novelda, Milagrosa Martínez, com a consellera de Turisme. Entre els canvis de cartera, el més destacat va ser la promoció a vicepresident del fins llavors conseller de Justícia i Administracions Públiques, Víctor Campos.

En el context de la lluita que des de feia més d’un any hi havia al Partit Popular valencià entre els partidaris de Camps i els fidels a l’expresident Eduardo Zaplana, la remodelació de govern va ser interpretada com un intent d’equilibrar el pes dels dos sectors, sense atacar frontalment els afins a Zaplana. En l’explicació dels canvis, Camps va assegurar que els havia fet amb la voluntat que el govern valencià tingués un paper principal en la política espanyola, després que el PP perdés les eleccions generals del març.

Aquesta manera de fer va continuar durant la celebració de l’onzè congrés del PP valencià, iniciat el 20 de novembre i que va reelegir Francisco Camps com a president amb el 78% dels vots i va arraconar definitivament els homes d’Eduardo Zaplana en la direcció del partit. Per aconseguir una candidatura sòlida i unitària, Camps va acceptar d’integrar el sector contrari, però apartant-lo dels llocs clau de la direcció. El resultat, lluny de satisfer els zaplanistes, va suposar la seva derrota i la reacció amb un vot d’abstenció, que indicava que, tot i no voler contaminar el congrés, estaven disposats a seguir presentant batalla, especialment a Alacant. Al final, l’organigrama del partit només va deixar un 20% dels llocs per als zaplanistes, mentre que la secretaria general i la vicesecretaria quedaven en mans de dues persones de la confiança de Camps, Adela Pedrosa i Ricardo Costa, respectivament. Només una de les sis vicesecretaries i sis dels 22 vocals del comitè executiu van anar a parar als contraris a Camps.

De la mateixa manera que al si del partit, durant tot l’any, Camps va conduir la política valenciana seguint els mateixos paràmetres d’equilibri forçat al reconeixement del seu lideratge polític. Així, va continuar amb la politica d’avinentesa municipal amb el Bloc Nacionalista Valencià, afavorint un seu inicial apropament a un grup escindit d’Unió Valenciana (UV) per a la formació d’una plataforma valencianista de cara a les eleccions generals del 14 de març, que, finalment, no va fructificar. En el rerefons hi havia el tema de la llengua, ja que la coalició que no es va arribar a fer havia establert com a condició indispensable que el Bloc no es pronunciés sobre la unitat lingüística i limités l’espai d’actuació política al País Valencià, alhora que el sector escindit d’UV acceptés la potestat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Aquest escenari va afavorir que el 26 de març del 2004, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovés un document consensuat amb l’Associació d’Editors del País Valencià en què s’establia el model de llengua per a l’elaboració dels llibres de text, que havia de permetre introduir progressivament als materials curriculars les diferents variants donant prioritat a les formes genuïnes valencianes. El bon clima creat es va notar, fins i tot, el 24 d’abril, quan 40.000 persones i representants de tots els partits polítics progressistes es van manifestar a València en la jornada que cada any organitzava Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per commemorar la derrota d’Almansa. El fet més significactiu va ser que, per primer cop en els nou anys que el PP portava al govern valencià, representants tant del PSPV-PSOE com del Bloc Nacionalista Valencià van participar en l’acte, després de la nova etapa que s’obria arran de la victòria socialista a les eleccions generals.

Un clima similar el van viure el 8 d’octubre tots els partits polítics, els sindicats i les associacions cíviques signants del Compromís pel valencià – document que recollia 50 mesures per a la normalització efectiva de la llengua– asseguraven que volien passar del nivell de l’exigència en la seva lluita a favor de l’ús social del valencià al nivell de les accions judicials. El document, anomenat Davant el 9 d’Octubre: més fets per la llengua, reafirmem el compromís pel valencià, denunciava la “pèrdua de l’ús real del valencià”, reclamava que aquesta fos “la llengua d’integració i cohesió social”, que la reforma de l’Estatut d’Autonomia inclogués una referència als drets lingüístics dels valencians, i avançava la creació d’un observatori lingüístic d’àmbit municipal i de cursos de voluntariat lingüístic que permetessin avançar en la integració dels immigrants.
A la diada pròpiament dita, unes 15.000 persones es van manifestar a València sota el lema Pels drets nacionals i socials, per la defensa del territori, convocades per la Comissió 9 d’Octubre. D’altra banda, en l’acte institucional del 9 d’Octubre, el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, va reclamar que l’aigua de l’Ebre fos transvasada a les conques valencianes, i va denunciar de nou la derogació del PHN.

Camps, però, va fer el seu discurs íntegrament en valencià per primer cop a la història de la Generalitat popular, i també va reivindicar la “centralitat” del País Valencià en el Mediterrani, en al·lusió directa a la no-adscripció de la Generalitat Valenciana a la iniciativa d’euroregió defensada pel president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, que va ser aprovada unes setmanes després, el 29 d’octubre, a Barcelona, pels representants de Catalunya, Aragó, Balears, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus.

Tot aquest clima d’avenços modestos però efectius en la presa de consciència valenciana sobre temes cabdals de la història i de la llengua, van patir un greu sotrac a finals d’any, quan el 22 de desembre del 2004, la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Ascensió Figueres, va suspendre unilateralment un punt de l’ordre del dia de la reunió del plenari d’aquesta institució perquè feia referència al dictamen elaborat per la mateixa AVL reconeixent obertament la unitat de la llengua catalana. La decisió de la presidenta va ser motivada per l’arribada del conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, Alejandro Font de Mora, irrompent a la reunió i amenaçant de dur els acadèmics als tribunals si aprovaven aquest dictamen, que comptava amb el suport de la majoria d’acadèmics i consagrava la denominació de valencià dins d’un mateix sistema lingüístic parlat a Catalunya, Balears i el Rosselló i defensava la doble denominació català/valencià per a determinats àmbits.