Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Eduardo Zaplana, president de la Generalitat

El Bloc Jaume I va concentrar milers de valencians per reivindicar un major ús de la llengua catalana

Lizondo, fundador d'UV i president de les Corts Valencianes, va morir el desembre de 1996

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Finançament autonòmic (466)
País Valencià (525)
Partits polítics i entitats (1853)
Relacions entre comunitats lingüístiques (82)
Personatges Personatges
Diego Such (1)
Eduardo Zaplana (164)
Fernando Villalonga (11)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Bono (60)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
Marcela Miró (3)
Vicent González Lizondo (19)
Entitats Entitats
Canal 9 (66)
Generalitat de Catalunya (1919)
Generalitat Valenciana (280)
Parlament de València (77)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Unió del Poble Valencià (14)
Unió Valenciana (53)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
71 lectures d'aquest article
32 impressions d'aquest article
El primer any del govern Zaplana
País Valencià
L'acció de govern del Partit Popular al País Valencià durant el 1996 va estar marcada per la continuïtat de la polèmica al voltant de la llengua i la cultura del país, per la inestabilitat que va patir Unió Valenciana, el soci de govern del PP, i per l'aplicació de polítiques liberals en camps com la sanitat o el comerç, que es van veure reforçades amb l'arribada del PP al govern de l'Estat.

En el camp de la llengua, el Bloc Jaume I va organitzar dues grans manifestacions: la del 27 d'abril, en commemoració de la pèrdua dels furs valencians, i la del 9 d'octubre, que va reunir més de 50.000 persones al carrer en les dues ocasions. Les principals denúncies del Bloc van ser contra la Radiotelevisió Valenciana, Canal 9, que patia un procés creixent de castellanització i que va viure una intensa crisi que va obligar al relleu del seu director. El 10 de juny Jesús Sànchez Carrascosa va substituir Vicente Tamarit en la direcció de la televisió valenciana.

El Bloc Jaume I va acusar Canal 9 d'amagar les informacions referides a aquesta organització, i el 31 de maig va iniciar una acampada davant les instal·lacions de Canal 9 per reivindicar una televisió totalment pública i en valencià. La demanda va rebre el suport del comitè d'empresa de RTVV.

TW incomplia clarament la normativa sobre l'ús del valencià, que no arribava al 40 per cent del temps d'emissió. Una bona motivació per corregir-ho va arribar del secretari d'Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, que el 3 de setembre va condicionar la possible desconnexió dels repetidors de TV3 (propietat de l'entitat cultural) durant el futbol a la normalització lingüística a TW.
Tot i que va assegurar que no s'havia doblegat a les exigències del Bloc, Villaescusa va presentar una programació de tardor en què es comprometia a fer que el valencià arribés al 65 per cent. Aquesta voluntat normalitzadora no va impedir que, per segon any consecutiu, Canal 9 es desentengués de la retransmissió dels Premis Octubre, que van ser donats en directe per TV3 i en diferit per TVE.

Els conflictes a Canal 9 no eren aliens als equilibris que exigia l'aliança parlamentària entre el PP i UV. Aquest últim partit, amb només cinc diputats, havia aconseguit l'elecció del seu líder, Vicent González Lizondo, com a president de les Corts Valencianes i influïa decisivament en la política del govern valencià. Les seves principals exigències se situaven en .el terreny de la llengua, on UV s'havia mostrat sempre bel·ligerant, arribant fins i tot a promoure l'ús a les Corts de les normes ortogràfiques i lingüístiques del valencià gestat a Lo Rat Penat.

En la polèmica del valencià, el govern d'Eduardo Zaplana va mantenir l'ambigüitat, defugint els aspectes més radicals de les propostes d'UV però defensant en públic el caràcter del valencià com a llengua diferent del català. Calia destacar, però, el manteniment del valencià normatiu en l'ensenyament i l'aprovació d'un tímid pla de normalització escolar del valencià, impulsat pel conseller de Cultura, Fernando Villalonga.

La Generalitat Valenciana va iniciar també una tímida reivindicació del valencianisme i al mes d'abril va aprovar un document en què exigia al futur govern central del Partit Popular que garantís la defensa de la llengua i la identitat valencianes. En fer-se el pacte de govern entre el PP i CiU, Zaplana va incrementar la seva cautela respecte a aquests temes i es va comprometre a millorar les relacions amb Catalunya. La primera trobada amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va tenir lloc al maig a Barcelona i els dos mandataris van decidir impulsar el nou sistema de finançament autonòmic. Zaplana va demanar "respecte" per la manera com s'estava duent la política lingüística al País Valencià, mentre que Pujol declarava: "No podem renunciar a les nostres conviccions en matèria lingüística, però hem de deixar que la Generalitat Valenciana trobi la millor manera de resoldre-ho". La segona trobada, el 19 de juliol a València, es va centrar en la defensa comuna del nou sistema de finançament autonòmic, un model que afavoria les dues comunitats.

En política educativa, el govern del PP valencià va substituir, al mes de maig, Fernando Villalonga a la conselleria de Cultura i Educació per Marcela Miró, havent estat Villalonga designat nou responsable de Cooperació Iberoamericana pel nou govern de José Maria Aznar. Miró, vinculada a la Universitat Politècnica, on exercia la docència com a doctora en enginyeria agrònoma des del 1976, va continuar la tasca del seu antecessor sense entrar en polèmiques. La polèmica, però, va esclatar de ple al mes de novembre en produir-se un rebuig general, inclòs el del Consell d'Universitats de l'Estat, a la creació de la cinquena universitat del País Valencià a Elx per part del govern del PP valencià, a partir de la segregació d'algunes de les matèries pròpies de la Universitat d'Alacant, com biologia i medicina.

El 4 d'octubre el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, es va enfrontar en públic amb el rector de la Universitat d'Alacant, Andrés Pedreno, que li va impedir ocupar la presidència de l'acte d'obertura del curs acadèmic. El rector va fer ús del dret que li atorgava el reial decret de l'Estat 2099/1983, segons el qual només estava obligat a cedir la presidència d'un acte acadèmic al rei o al president del govern central. Zaplana va abandonar l'acte dient que era la primera vegada que a un president de la Generalitat Valenciana se li impedia presidir un acte.

En el terreny econòmic, la Generalitat Valenciana va iniciar la privatització de 21 empreses públiques, especialment les vinculades al sector sanitari, un camp on la Generalitat Valenciana va assajar una política de cooperació amb el sector privat que alguns analistes van considerar una mostra de les que podria desenvolupar el govern central.

En el camp de les obres públiques, es va aconseguir desbloquejar la construcció de l'autovia Madrid-València en arribar a un acord el govern central del PP i el govern socialista de José Bono a Castella-la Manxa. El projecte havia estat aturat anteriorment per la incapacitat de Bono i el ministre del seu propi partit, Josep Borrell, per acordar un traçat que respectés les exigències de medi ambient del president castellanomanxec.

Políticament, el moment més dur que va travessar el govern d'Eduardo Zaplana van ser les denúncies presentades a finals d'any contra el seu conseller d'Indústria, Diego Such, acusat d'haver rebut un tracte de favor per part de Dragados y Construcciones en l'edificació d'una torre de la seva propietat a canvi d'unes adjudicacions d'obres els anys 1987 i 1988, quan Such, que llavors era militant del PSPV-PSOE, era a la comissió de la Universitat d'Alacant que atorgava les llicències d'obres. Zaplana va donar suport institucional al seu conseller fins que les investigacions aclarissin els fets.

El 23 de desembre, la mort a causa d'un atac de cor del dirigent d'UV Vicent González Lizondo, que havia estat expulsat al mes de novembre del partit, va modificar el panorama polític valencià. D'una banda, els nous dirigents d'Unió Valenciana, encapçalats per Hèctor Villalba, es trobaven amb les mans liures per desenvolupar el "valencianisme" que preconitzaven, en oposició al furibund "anticatalanisme" que havia caracteritzat l'existència del partit des la seva fundació el 1982 per Gonzàlez Lizondo. Però la mort de Gonzàlez Lizondo plantejava un problema immediat: la necessitat de refer el pacte entre PP i UV. Es veia difícil que el PP consentís a donar la presidència de les Corts a un altre dirigent d'Unió Valenciana, donada l'escassa projecció pública de la resta de diputats del partit. La coincidència entre la necessitat de cobrir la presidència de les Corts i l'esclat del cas Such feien pensar els analistes en una possible remodelació a fons del govern valencià i en una reformulació del pacte amb UV.

En relació als partits polítics valencians, l'altra notícia important de l'any va ser el congrés d'Unitat del Poble Valencià, celebrat a València I'1 de desembre, en què Pere Mayor va ser elegit amb el 85% dels vots dels delegats. La principal novetat introduïda en el congrés va ser la potenciació del valencianisme i l'exclusió del terme Països Catalans com a marc d'acció política, encara que es mantenia com a àmbit de referència cultural.