Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Eduardo Zaplana i Héctor Villalba van renovar el pacte de govern del 1996

Joan Romero, nou secretari general del PSPV-PSOE

Pere Esteve (CDC) i Camilo Nogueira (BNG) amb Pere Mayor, dirigent del nou Bloc Nacionalista Valencià

Articles dependents
Joan Romero
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
País Valencià (525)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Antonio Moreno (4)
Ciprià Císcar (16)
Eduardo Zaplana (164)
Fermín Artagoitia (1)
Francisco Camps (177)
Héctor Villalba (7)
Joan Romero (17)
Joan Lerma (35)
Marcela Miró (3)
Pere Mayor (10)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Valencià (78)
Consell Valencià de Cultura (10)
Debats (1)
Generalitat Valenciana (280)
Institut Valencià de Finances (3)
Institut Valencià d´Estudis i Investigació (2)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (53)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Unió del Poble Valencià (14)
Unió Valenciana (53)
Universitat de València (80)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
45 lectures d'aquest article
29 impressions d'aquest article
Nou pacte PP-UV
País Valencià
El 7 de febrer de 1997, el Partit Popular, que presidia el govern de la Generalitat Valenciana, i Unió Valenciana (UV), van renovar el pacte de govern subscrit el 4 de juliol de 1996, que havia de regular les relacions entre els dos partits fins a les eleccions autonòmiques del 1999 i que tenia com a punts principals la reforma de l’estatut, el desenvolupament d’una nova política d’ocupació i la promoció de la llengua i la identitat valenciana.

El pacte va servir perquè UV es mantingués al front de dues conselleries i per garantir l’elecció, l’11 de febrer, del seu líder Héctor Villalba com a president de les Corts Valencianes. Fermín Artagoitia el va substituir a la presidència del partit. El suport d’UV, pagat amb aquests càrrecs, va permetre al govern de la Generalitat Valenciana impulsar un conjunt d’iniciatives polítiques d’ampli abast, com la reforma de l’Estatut. El mes de desembre, el president de la Generalitat Eduardo Zaplana va presentar a les Corts Valencianes els primers treballs de la ponència encarregada d’estudiar la reforma, que permetria de situar el País Valencià en un nivell de competències similar al de Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia.

Fruit de la progressiva consolidació del poder de la Generalitat Valenciana, els pressupostos per a 1998 aprovats el 23 de desembre per les Corts Valencianes, van superar per primer cop el bilió de pessetes (4,8% d’increment) i presentaven un creixement del 98,8% en el capítol d’inversions i transferències de capital. Els comptes públics donaven, a més, una especial prioritat a les polítiques educatives, sanitàries i de benestar social, alhora que incidien en el control del dèficit públic i plantejaven algunes mesures de formació ocupacional.

Les dades de l’economia valenciana a finals d’any eren clarament positives: 20.000 milions de pessetes en inversions estrangeres; augment d’un 18% en les exportacions (el 13,61% de tota la de l’estat); obertura de nous mercats asiàtics, africans i americans i reactivació de la demanda de consum energètic i de les activitats industrials i de la construcció. L’atur, però, havia augmentat un 2,5% respecte a l’any anterior, situant-se en 351.800 persones, i l’endeutament de la Generalitat Valenciana superava el mig bilió de pessetes.

La iniciativa política més destacada de l’any en el terreny econòmic va ser l’aprovació el mes de juny per les Corts Valencianes de la nova estructura de poder a les caixes valencianes que, a proposta del PP, atorgava un 28% de representació als consellers públics, elegits segons criteris de proporcionalitat i representació política, i reduïa la participació dels treballadors (del 15% a l’11%) i les entitats fundadores (del 15% al 5%). La nova llei aprovada fixava, a més, el control i la inspecció de les caixes per part de l’Institut Valencià de Finances (IVF), depenent de la conselleria d’Economia.

El govern de la Generalitat Valenciana va registrar pocs canvis durant l’any i van afectar més l’estructura del govern que no pas els titulars dels departaments. Va ser significatiu el desdoblament de la conselleria d’Agricultura i Medi Ambient (les dues en mans d’UV), l’assumpció de les tasques d’Administració Pública per part de la conselleria d’Economia i Hisenda i les de Treball per part de la conselleria d’Indústria i Comerç, que passava a dir-se també d’Ocupació. El canvi polític més destacat va ser la substitució de Marcela Miró per Francisco Camps al front de la conselleria de Cultura i el nomenament d’aquella al front de Benestar Social en el mes de febrer.

El relleu al departament de Cultura no va suposar cap canvi significatiu en les posicions mantingudes pel govern valencià en el terreny de la unitat de la llengua. El 30 d’abril, les Corts Valencianes van aprovar amb els vots del PP i UV una declaració en contra de la unitat de la llengua catalana, com a resposta a la sentència que havia dictat cinc dies abans el Tribunal Constitucional favorable al recurs presentat per la Universitat de València contra una sentència del Tribunal Suprem que obligava a la universitat a fer servir exclusivament el terme llengua valenciana per referir-se al català a la Universitat de València.

També va destacar la dissolució el 14 de juliol de l’Institut Valencià d’Estudis i Investigació, una entitat que editava la revista Debats, havia publicat més de 500 llibres i estava subvencionant un miler de recerques, i la derogació el 8 d’octubre de la normativa lingüística que regia per als llibres de text en valencià des del 1994.

Malgrat totes aquestes decisions, hi havia indicis que permetien creure que el PP volia buscar alguns camins de solució al conflicte lingüístic i que només votava contra la unitat de la llengua quan Unió Valenciana ho exigia a canvi de l’estabilitat del govern. La iniciativa més destacada en aquests intent de buscar solucions innovadores va ser la decisió, anunciada pel president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, el 16 de setembre durant el debat de política general, d’encarregar al Consell Valencià de Cultura (CVC) que exercís "la tasca estatutària i funcional de vetllar per la defensa dels valors lingüístics dels valencians, dictaminant sobre aquesta qüestió des de la seva imparcialitat assentada tant en fonaments científics com històrics" partint de dos principis "inqüestionables", el dret dels valencians que la seva llengua s'anomeni "amb el seu propi nom", i el dret a disposar d'una autoritat lingüística pròpia.

Tot aquest conjunt de mesures preses des del poder polític valencià no van neutralitzar les tasques dels sectors opositors al seccecionisme lingüístic que, com la Universitat de València, va continuar defensant el seus propis criteris, promulgant el 21 d’octubre una norma que donava un període de 4 anys als professors per aprendre català si no volien perdre la plaça. Pel que feia a les forces polítiques d’oposició, el 12 de desembre de 1997, es va constituir a València el Bloc Nacionalista Valencià, una coalició de partits i moviments d’esquerres liderat per Unitat del Poble Valencià i dirigit pel secretari general d’UPV, Pere Mayor, que aspirava a presentar-se a les eleccions autonòmiques previstes per a 1999 com una alternativa nacionalista i d’esquerres.

Per la seva banda, el PSPV-PSOE, que havia entrat en una forta crisi després de la derrota electoral del 1994, va celebrar el mes de juliol el seu vuitè congrés, en el que els renovadors encapçalats per Joan Romero van aconseguir fer-se amb la secretaria general, derrotant Antonio Moreno, el candidat dels sectors agrupats entorn de l’antic secretari general, Joan Lerma, i del secretari d’organització del PSOE, Ciprià Ciscar. La derrota de Moreno va representar el definitiu apartament de la direcció de Joan Lerma, que havia estat secretari general de la formació des del 1979 i president de la Generalitat Valenciana entre 1982 i 1994.